Imatge principal: La mesa de la presidència.
Jo també hi era
Per Josep M. Sauret Manén, i Eugènia Andreu Vendrell, el 2020
Proemi. J.M. Sauret Manén
Començar a escriure, ara al cap de cinquanta-quatre anys després, és un xic difícil pel necessitat de separar el que realment són els records de la informació que he anat recopilant, amb ajut del meu cosí segon el Joan Andreu i Badell i el meu germà Carles, al transcurs dels anys i en especial ara que faig l’article.. Intentaré separar de manera clara les meves vivències i la informació general dels fets. La Caputxina ens va marcar a tots i a mi especialment. He d’emmarcar la primera i gran contradicció interna personal origen dels meus mals de caps i tensions personals. Era molt jove, a penes tenia divuit anys, era immadur i desconeixedor de què passava, no era major d’edat en aquells moments, major d’edat era quan tenies vint-i-un anys. Vivia en una família de molts germans i dins la religió catòlica de l’època d’esquena als canvis que es produïen i a les conseqüències de la guerra i els anys d’obscurantisme. Els meus estats d’ànim eren de sol·licitud i angoixa. De sol·licitud ja que no estava enquadrat en cap organització política que em poguessin donar suport ni una història familiar política que fos normal la protesta ans el contrari. Només tenia la inquietud de descoberta i participar en els moviments de l’època D’angoixa per anar contra les normes establertes, agreujada en segons quins moments, sobretot a la nit, per la meva ceguera nocturna en què la situació es fa patètica.
Després de fer el 4ar de Batxiller als ”Hermanos de les Escoles Cristianes” del Josepets vaig anar a la “Salle Bonanova” per fer estudis dels perits Industrials d’electricitat conjuntament amb el meu germà en Joan que ell feia el peritatge de mecànic.
Nosaltres anàvem a la Congregació Mariana dels Jesuïtes de Sant Joan Berchmans, del carrer Balmes per la influència del nostre oncle jesuïta en Josep Sauret Busquets. Els anys 1962 al 1965, el Concili Vaticà II, iniciat per Joan XXIII, ens ho va canviar tot, si pels grans els hi varen canviar l’Església, per nosaltres va ser una nova esperança d’obrir-nos al mon real modern i tots els seus problemes, ara ja no es faria la missa en llatí i el capellà d’esquena als feligresos, sinó amb la nostra llengua, el català, i de cara al públic. L’aire fresc ens va influir i ens varen anar comprometent amb el mon real. Allà teníem com a consiliaris al pare Jordi Ginestà, en Raimon Algueró i el nostre cusi en Jesús Renau Manén. Encara recordo que en la Congregació Mariana es va crear el Grup d’Escoltes on hi participava el meu germà, en Carles i els cosins segons els germans Andreu Badell, i de les diferents activitats una d’elles era la catequesi els diumenges i, en el saló d’actes, hi fèiem representacions que eren satíriques amb el món antic de la religió i vàrem ser molt criticats pels nostres pares, i en una de tipus lúdica, a part de jugar al ping-pong i als futbolins, els Escoltes varen muntar una carpa i el seu cap en Josep M. Maymó Asses, que va tenir un paper destacat en la “caputxinada” com a representant de la facultat de Químiques, feia de faquir i llegia les mans als qui hi entraven, va ser tot un èxit.
Els convuls anys seixanta
El 1966 va ser un any convuls i reivindicatiu al si de l’Església Catalana. Compromesos amb la renovació que va nàixer del Concili Vaticà II, com hem dit, i amb la lluita per la llibertat i la democràcia, molts preveres i religiosos catalans, en companyia de nombrosos laics, apostarem fermament per la renovació de l’Església i per la fi de l’aliança amb el nacionalcatolicisme. El mes de febrer d’aquell any va tenir lloc la campanya ‘Volem bisbes catalans’; el mes de març, “la Caputxinada” i l’11 de maig de 1966, avui fa cinquanta-quatre anys, va tindre lloc un fet insòlit: la “manifestació d’un centenar llarg de capellans” pels carrers de Barcelona. Ja en l’escola Industrial on faria els altres cursos de perit elèctric la confluència dels estudiants era diversa.
La Caputxinada. L’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB)
Hem de ressaltar en primer lloc que aquests fets són anterior al maig francès del 68 en dos anys d’antelació. El SDEUB es crea per enfrontar-se al SEU sindicat franquista.
Tots plegats, els estudiants no teníem més de vint anys eren de classe mitjana o alta, els obrers no arribaven a la universitat. No ens agradava els “guateques” ni els porros, estàvem conscienciats sense saber on anar. Anàvem amb camisa i corbata, no estaven conscienciats amb el feminisme i no sabíem ni coneixíem les feines de la llar. No ens havien ensenyat. No teníem cap experiència, ni de la guerra ni les dificultats de la postguerra, molts dels companys, sense saber-ho, estaven afiliats al PSUC. Eren els que més es movien. Jo vaig ser escollit delegat de curs dels enginyers tècnics elèctrics, en les últimes eleccions on vàrem participar. Eleccions que rebutjàvem i volíem fer el nostre sindicat.
“No ens vàrem tancar, la policia ens va tancar “
Poca conya!!!.
El règim sabia que el moviment soterrava les bases del sistema educatiu i associatiu de la dictadura i al mateix tems el nacionalcatolicisme de les jerarquies es posava en entredit per els capellans joves i les bases cristianes Els estudiants i professors volien un sindicat democràtic dins una societat democràtica, i això era impossible.
La Universitat estava regida pel rector en. Francisco Garcia-Valdecasas, un intolerant de mena, que reprimia el moviment estudiantil, el Governador Civil era en Antonio Ibáñez Freire -general-, l’interlocutor amb el pare Botam, substituït el juliol per en Tomàs Garicano Goñi –general del cos Jurídic de l’Aire–, el ministre de governació el general Camilo Alonso Vega, i el dirigent l’operació el comissari en Antonio Juan Creix i el seu germà, que intervingueren en tots els actes repressius de l’època.
La preparació per no ser descoberts per la policia.
No sabíem on seria el lloc de la reunió ni quants hi seríem, ja feia dies que la convocatòria de l’assembla constituent del Sindicat s’havia anunciat a la Universitat mitjançant cartells però no sabíem ni el lloc ni l’hora. Només sabíem la persona que ens havia de donar la consigna del lloc i l’hora. L’èxit fou total, ja que la policia no ho va saber fins molt més tard quan ja estàvem congregats i ja havíem aprovat els documents per unanimitat. Érem més de 450. Inicialment només ho sabien unes 20 persones El catedràtic de la Filosofia del Dret en Juan Ramón Capella es va reunir a la “Bodeguilla” del passatge Marimon amb els delegats de Dret i Econòmiques per donar-los la consigna i la policia seguiria a algun d’ells per localitzar el lloc i l’hora, vàrem fer un sistema piramidal de comunicació.
El delegat del segon curs de perits en va informar de la reunió i jo el vaig seguir pensant que la reunió seria curta, portava els llibres de matemàtiques que vaig arrossegar durant tota la tancada.
Hi érem tots els opositors al franquisme
No coneixia els congregats ni els estudiants ni els invitats i només tenia referències dels més importants i al parlar amb la gent els vaig anar identificant. Nosaltres veníem del peritatge, érem com la segona divisió dels estudiants
El Provincial dels Caputxins en Joan Botam, que autoritzaria que els estudiants dormissin al convent, va dir a la policia, referint-se als congregats i seguin la regla de Sant Benet, “ells són el meus hostes”. Entre els estudiants assistents n’hi havia alguns que posteriorment destacarien en el món de la política, de les arts… Amb perfils ben diferents: des de Montserrat Roig (que va fer unes cròniques de la caputxinada) fins al conseller Mas-Colell ( en aquell moment del PSUC), Mercè Sala (estudiant i expulsada de la universitat vinculada després al PSC)i en Oriol Bohigas (arquitecte). Entre els professors presents hi havia els futurs polítics socialistes Raimon Obiols i en Enric Lluch (germà d’en Ernest Lluch), el futur editor Xavier Folch (professor d’Econòmiques del PSUC, seria el que acompanyaria a en Tapies i en Jordi Rubio en el famós Mercedes d’en Tapies),els historiadors Miquel Izard i Antoni Jutglar, J.M. Benet i Jornet (historiador), Joan Oliver Pere IV (poeta), Lluis M. Xirinacs (sacerdot, defensor de la no-violència i les vagues de fam), el polític comunista Jordi Solé Tura, el geògraf José María Vidal Villa i, sobretot, el filòsof Manuel Sacristán (expulsat de La universitat, membra del PSUC), ànima del manifest i de tota la trobada. Entre els convidats hi havia intel·lectuals de primera línia: Antoni Tàpies (el pintor), Albert Rafols-Casamada (poeta-pintor), Salvador Espriu (el poeta, ja gran en aquells moments), Maria Aurèlia Capmany (escriptora que va fer una crítica al caràcter masclista de la trobada per quan les dones eren les que s’ocupaven dels serveis culinaris 70 dones de 453 estudiants i 24 intel·lectuals), José Agustín Goytisolo (poeta català en llengua castellana), Agustín García Calvo (expulsat de La universitat Complutense de Madrid),Carlos Barral (escritor); Joaquim Molas (escritor); Francesc Vallverdú (escritor); Jordi Rubió i Balaguer (filòleg, representant del catalanismeque tenia molt predicament, medalla d’or de la Generalitat el 1980 i Premi Honor lletres Catalanes el 1969) … I fins i tot set periodistes, entre els quals Lluís Permanyer i Josep Maria Cadena.
Molts dels convidats esperaren per entrar a la casa de l’advocat i escriptor Maurici Serrahima, que vivia al costat.
Els participants a la mesa de la presidència.
D’esquerra a dreta Descripció de la imatge: Vista general de la mesa presidencial de l’Assemblea Constituent del SDEUB, integrada per (d’esquerra a dreta): Ramon Torrent, delegat de la Facultat de Dret, que llegeix la seva ponència; Evarist Manzano, delegat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectes; Manuel Rodríguez Quadras, delegat de l’Escola Tècnica de Perits; Tomàs Salami, delegat de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa; Quim Benet, delegat de l’Institut Químic de Sarrià; Francisco Fernández Buey, delegat de la Facultat de Filosofia i Lletres un dels màxims representants del moviment, ell seria especialista en la filosofia materialista del marxisme afiliat al PSUC; els invitats, Salvador Espriu el poeta el seu estat e salut era feble i li varen deixar una cel·la, el Dr. Jordi Rubió i Balaguer el president d’honor; Joan Oliver – Pere Quart- i el professor Manuel Sacristán; i els delegats de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, Joaquim Boix estudiant d’enginyeria, torturat més tard a comissaria i condemnat pel TOP; Josep M. Maymó; de la Facultat de Ciències Químiques, Albert Ortega; d’Esade, Ignasi Pons i de la Facultat de Medicina, Robert Rodríguez. Encara no ha arribat el professor Agustín Garcia Calvo, catedràtic de la Universitat de Madrid, que s’afegirà uns minuts després, i s’asseurà entre Pere Quart i el professor M. Sacristán. Convent dels pares caputxins de Sarrià. Barcelona, 9 de març de 1966 (dimecres).
No hem d’oblidar a en Guillem Martínez Molinos estudiant d’enginyeria autor de les fotos de la caputxinada.
Els Fets
9 març. Dimecres. Mati 9 hores del matí només ho saben 10 persones . A les 4 de la tarda comença l’acte- La policia envolta el recinte excepte la paret del Liceu Francès. Comunicació del comissari Vicente Juan Creix als frares “abandonament immediat” no es deixa sortir a ningú excepte els frares . Primeres negociacions amb la policia per part d’en Antoni Moragas. Intervenció del Prior “són hostes nostres” no poden admetre la retirada dels carnets dels estudiants. Els estudiants varen decidir no sortir i els secunden els invitats. Primera organització, divisió del treball es creen comissions de treball per organitzar la tancada..
10 de març. Dijous Apareixen els problemes dels aliments. Els “bocates” i tabac els hi serien llançats des del Liceu Francès adjacent als Caputxins. S’organitzen: xerrades, debats, recitals poètics i fins hi tot es crea un conjunt musical amb els instruments que hi havia. Manifestacions simultànies a la ciutat pels comitès de suport. Periodistes estrangers.
Es declara la vaga general de tot el districte universitari, a les dotze els estudiants de ciències organitzant una manifestació a la cruïlla de Gran Via amb Passeig de Gràcia , tallant el transit a la Diagonal i fent una assentada fins que foren desallotjats. A les quatre de la tarda els familiars dels detinguts i estudiants fan una manifestació a la Creu de Pedralbes i a l’arribar a prop dels caputxins un oficial va donar l’ordre que sortits la cavalleria que entraren a la càrrega. Havent sopat alguns cotxes es manifesten pels carrers tocant els clàxons.
11 de març. Divendres . El governador no els vol ni rebre, i cap solució del bisbe Modrego. Franco intervé directament al Ministre Camilo Alonso Vega trencant el Concordat entren de manera brutal, esbotzant les portes. .
En el moment de l’entrada el menú pel dinar anunciava “Sopa (a la dumond, llenties (vídues). Ni pa, ni vi, ni postres” L’humor no es va perdre mai en la tancada.
S’estaven fent dos documents: un bolletí interior i una carta a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.
Requisa de 435 carnets d’estudiants 70 són de les noies. Als intel·lectuals excepte Espriu i Rubio – que els deixaren anar després del interrogatori -, passen 72 hores a comissaria per ser interrogats i així com els delegats que foren tornats a comissaria els dies següents
Simultàniament els comitès externs de suport, a les tretze hores i des de la Diagonal fins el carrer Diputació, en grups de 30 o 40 estudiants, es manifesten per la Democràcia i la Llibertat.
17 de març. La manifestació al Cinc d’Oros, entre les vuit i les deu de la nit, aplega entre deu i quinze mil persones: estudiants, treballadors, capellans, professionals i de comarques es manifesten per la Diagonal, el carrer de Balmes , la travessera de Gràcia i la Via Augusta. Fou un gran homenatge del poble de Barcelona, sense antecedents, al paper capdavanter dels estudiants en la lluita per la democràcia.
11 maig. Manifestació d’un grup de capellans, veure més endavant
12 maig.18 professors són suspesos de feina i sou
Fets posteriors Critiques als caputxins, fins hi tot hi varen tirar “còctels molotov” seguit dels actes de solidaritat popular. Ressort de la premsa estrangera. Sobretot per la subhasta de quadres donats a París portada per en Pere Portabella, per ajut a les sancions econòmiques imposades a la Taula Rodona i a la Assemblea de Catalunya. Els fets portaren a l´única sortida possible proposada pel PSUC de que és necessari la unitat de les diferents forces polítiques.
Al acabar el 69
La tancada Els dies constituents. Duran els descans i en el menjador.
La policia immediatament va rodejar el convent i només deixava entrar i sortir als membres de la comunitat caputxina. Els estudiants ràpidament van organitzar cursos, activitats i conferències, aprofitant l’alt nombre d’intel·lectuals presents. i van aprovar un manifest: ”Manifest per una universitat democràtica”, molt avançat, que havia elaborat el filòsof Manuel Sacristán i els “Estatuts del Sindicat” Però hi havia problemes, ja que el convent no estava preparat per acollir tanta gent. Fins i tot es va estudiar la possibilitat de llençar els queviures des d’un helicòpter, o des d’una grua de la construcció propera. No hi havia llits, ni espais per descansar. Fins i tot faltava el menjar. En bona part els retinguts van sobreviure gràcies als entrepans que els seus simpatitzants els llançaven des del Liceu Francès, confrontant amb el convent dels caputxins. Ens varen tallar l’aigua però la teníem del pou intern, també tallaren el telèfon però es varen oblidar que el local dels Escoltes tenien una altre línia. Però la tancada va generar una gran solidaritat: de seguida molts periodistes estrangers van arribar a Barcelona atrets per la història i van divulgar internacionalment els fets.
Els frares eren els, que amagant dins les caputxes, passaven les notes de premsa fetes pels mateixos estudiants, fins hi tot varen passar uns rodets de fotografies.
“Hi havia noies, algunes de les quals tenien la menstruació i van haver de demanar ajuda als frares. Els estudiants dormien a sobre de diaris a terra, que els utilitzaven com a jaç. El menjar es va acabar però tot i això l’organització es va portar molt bé”, No tots els frares, eren 50 en aquells moments, es quedaren donant suport als estudiant i convidats una petita minoria, només tres, aniria al convent dels caputxins de la Diagonal.
De dormir aquelles dues nits dormírem poc per les incomoditats i les angoixes d’estar tancat i rodejats per la policia, vaig dormir al cel ras als passadissos de les cel·les dels frares, i em feia de coixí els llibres de matemàtiques que portava i jo a la pràctica “ a palpentes” per la meva ceguera nocturna que tant em preocupava per si tallaven la llum.
Es va fer una recol·lecta de telèfons per poder avisar als pares que estaven tancats. No ser el perquè als meus pares els avisaria un dels nostres veïns els Bassets.
El quasi octogenari Jordi Rubio i Balaguer- hereu del catalanisme republicà- i el jove Tapies
La preocupació pels pares
La sortida i les represàlies.
Ens vàrem organitzar per fer conèixer als pares on estàvem. Jo no se el perquè però el que va comunicar-li al meu pare va ser als Basset que vivia a la mateixa escala del Pla de Palau.
El dia 11, en un consell de ministres, el mateix Franco va ordenar que es buidés immediat el convent i que es reprimís als assistents. La policia va intervenir tot seguit i va identificar a tots els assistents. Això suposava una vulneració del Concordat signat amb el Vaticà el 1953, i que establia que la policia no podia actuar en centres catòlics sense la preceptiva autorització eclesiàstica.
En sortir vaig ser escorcollat i vaig haver de donar la documentació a la policia que estava a l’altura de la reixa del monestir i en sortir les cames em portaren cap a les instal·lacions del Tenis Barcelona i per sort em vaig trobar amb dos companys del peritatge de l’època de la Bonanova i em feren fortes abraçades que em reconfortaren.
En tornar a l’Escola de Perits l’endemà es va crear l’opinió d’intentar seguir els estudis en un altre centre i vaig fer les gestions oportunes per fer-ho els Jesuïtes del Clot, però finalment el delegat del curs va considerar que si tot el districte Universitari estava en vaga, nosaltres havíem de fer el mateix i aquesta iniciativa no va tirar endavant.
A mi no em varen expedientar i vaig acabar el peritatge el 69.
Immediat es va començar la represàlia als assistents. Molts dels presents van rebre fortes multes, en total més de dos milions de pessetes. Alguns estudiants van ser expulsats de la universitat. El SDEUB va ser prohibit. I molts professors que havien participat en la tancada o s’havien solidaritzat amb els tancats van ser expulsats de la universitat. Alguns fins i tot van ser jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic. Als participants no se’ls hi va concedir la pròrroga pel servei militat i foren enrolats ràpidament al exèrcit. Tots els processos van generar una onada de Solidaritat.
Membres de la Caputxinada al campament de Sant Climent de Sescebes el 1967, molts d’ells varen ser destacats a llocs molt durs com a l’Africa o a les muntanyes i foren expulsats de la Universitat. En J.M. Maymó en el cercle va ser enviat a Viella..
A mi no en volgueren per problemes de la ceguera nocturna i me’n vaig lliurar. A conseqüència de la meva participació i el no concedir les prorrogues als estudiants va tenir una conseqüència directa amb el meu germà en Joan, ja que a ell no li donaven la possibilitat d’incorporar-se a les milícies universitàries, ja que el nom Sauret estava vetat i va haver de comparèixer davant d’un capità de l’exercit per demostrar-li que ell no tenia res a veure amb la Caputxinada.
La Caputxinada de març de 1966 portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquella tancada, els quals posteriorment quedaren en llibertat.
Hi havia “overbooking” en les diferents cel·les de la Via Laietana i dormien a terra capitulats, com una llauna de sardines i tot i la gravetat dels fets, el bon humor no hi va faltar sobretot en els invitats, Entre ells podem destacar a en Rubio i Balaguer que els hi digué que “Sóc a casa meva” i davant de la incredulitat els hi va explicar que ell havia nascut en aquell edifici quan encara no era propietat de la policia. En Pere IV que no perdre l’humor en tota la tancada durant la nit no va parar de provocar-los “Canallas”…………………i unes veus del fons li contestàvem “ cállense, coño !!!…” I també li va dir al comissari que “ Créixer però no et multipliquis” Ell era el comissari Creix. En Salvador Espriu amb el seu furor fred i concentrat davant les faltes de sintaxi els hi deia “No, no i no Primero el sujeto, luego el verbo y después el predicado” Tant en Rubio per l’edat com en Espriu per motius de salut no varen complir les 72 hores i foren alliberats després de la declaració. Estaven enfurismats per la presència d’en Tapies i la seva repercussió externa.
En els interrogatoris a la comissaria el que els hi preocupava era les relacions de tipus sexuals entre els nois i les noies en el recita sagrat, no el contingut polític..
Però després es va saber que els 13 delegats serien detinguts, com així va ser. El 6 de maig, Joaquim Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment el van tancar a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé Barberà, qui va convèncer a la mare de Boix per tal que denunciarà les tortures que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que uns cent trenta capellans, la majoria d’ells ensotanats, es manifestaren des de la catedral de Barcelona fins a la Prefectura Superior de Policia, a la Via Laietana, per lliurar al comissari Creix una carta de protesta i en defensa dels drets humans.
Dies més tard de l’escorcoll a la sortida, vaig ser citar per comparèixer a la Comissaria de la Via Laietana, i recuperar el D.N.I. allà em varen interrogar, jo no els hi podia dir res important com que de veritat no sabia res, ja que no estava afiliat dins de les organitzacions clandestines però sempre hi havia el risc de donar dades de companys. Recordo que no em varen donar cap còpia de l’atestat i en firmar-lo el vaig signar ràpidament sense posar cap objecció, ja que del contrari vaig pensar que tindria problemes.
La premsa del “Movimiento” no va quedar callada
“Un centenar de noies”, a un lloc on normalment no n’hi havia. Un fet que “la premsa del règim” va utilitzar per “dir que això era gairebé un prostíbul”, evoca Botam.
Es va llegir un editorial del diari Arriba a la televisió pública i a Radio Nacional. Parlava de l’“espuri matrimoni d’un grup heterogeni de revoltosos” i qualificava d’indignant que “les tèrboles incitacions a l’avortament puguin produir-se en un convent”.
I tot i que el franquisme intentà expulsar de l’Estat el P. Joan Botam, no ho varen aconseguir.”Yo a este provincialito me lo cargo” diuen que va di el Governador
Les relacions amb el pares no sempre varen ser tranquil·les i en Maurici Serrahime en les seves memòries ens explica com un pare que “va anar a buscar, en acabar la tancada, a la seva filla al veure-la “li va donar una bufetada o un bolet que sona més suau per haver-hi participat. Però aviat arribarà la píndola, i els aires del Maig del 68”
Més tard vaig assabentar-me que el meu pare va dir que “ell no vindria a buscar-me al Convent” i li vaig agrair, ja que si per ell havia de ser difícil, per mi hauria sigut vergonyós. De bon segur ells varen fer les recerques pertinents a persones més addictes al règim. La mare que sempre afrontava les situacions amb energia i tranquil·litat va tenir una reunió amb el pare Ginestà de la Congregació Mariana i ell li va dir “que si hagués sigut més jove, també hi seria” i va quedar més tranquil·la i m’ho va voler dir.
En les memòries dels assistents als actes
Com explicava l’escriptora Montserrat Roig el 1976, deu anys després de la Caputxinada,
“els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por’.
Montserrat Roig deia també: “la majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tindre”, de tindre alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, descobrírem la seua generositat, la seua alegria, la seua senzillesa, la seua austeritat”. Montserrat Roig recordava la relació amb algun caputxí, ja ancià, ‘que havia sabut traduir l’ensenyament d’aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d’Assis”.
I encara ens afegeix en el seu text de 1976, recordant les vivències d’aquells dies de març d’ara fa cinquanta anys, uns fets que ‘els assetjadors no podrien entendre, perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre que nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó’.
Parafrejant a Maria Aurèlia Capmany sobre l’ús de la llengua i el paper subordinat de la dona: .”El costum, ja mecànic, de l’estudiant de parlar en català amb el veí i parlar en castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro” i el paper subordinat de les noies estudiants: “En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina».
I no tan sols a la cuina, també cusin les mantes per posar al terra i d’altres feines de la logística de la casa.
Ella també va quedar impressionada del ambient i ens diu:
”Aquells tres dies passats al convent dels Caputxins amb tota aquella joventut alegre, abnegada, feliç, bella em van ser com una renaixença”
Manifestació de Capellans, 11 de maig
La manifestació dels capellans va ser cruelment reprimida per la policia, que adreçava als capellans improperis com ‘Curas comunistas estáis manipulados’, i també ‘Curas rojos a Moscú’. Entre els capellans que van organitzar aquesta manifestació de protesta hi havia els mossens Josep Dalmau, Antoni Totosaus, Ricard Pedrals o el caputxí Jordi Llimona. Mossèn Josep Dalmau va qualificar aquesta acció de protesta com ‘una aventura en equip de Jordi Llimona, que arranca de la fe en Jesús de Natzaret’.
La manifestació dels capellans tingué com a conseqüència el judici, davant el temible Tribunal de Orden Público, (el TOP com el coneixíem) d’alguns d’aquests capellans. En aquell judici, que va tindre lloc el 22 de febrer de 1969, els preveres Antoni Totosaus, Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Josep Dalmau van ser acusats d’haver organitzat la protesta.
“Debemos condenar y condenamos a los procesados Antonio Totosaus Raventós, Ricardo Pedrals Blanxart, José Dalmau Olivé y Jorge Llimona Barret, como responsables en concepto de autores de un delito de manifestación no pacífica, a sendas penas de un año de prisión menor y multa conjunta de diez mil pesetas”. Ese fallo del Tribunal de Orden Público, de 26 de febrero de 1969, fue la última secuela de la manifestación de unos 130 sacerdotes por el centro de Barcelona en protesta por la detención y torturas al estudiante Joaquim Boix, detenido tras la Caputxinada (asamblea de creación del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona en los Caputxins de Sarrià que fue interrumpida por la policía). De aquella manifestación en la Via Laietana, que tuvo lugar el 11 de mayo de 1966,
De pacifica i silenciosa la manifestació dels capellans no ho va ser les garrotades de la policia anaven a tort i a dret. Així ho explica un mossèn als seus feligresos
L’homilia de Cabré sobre la manifestació de capellans era una excel·lent descripció dels fets: “ Empezaron a llover golpes de porra en la cabeza, el cuello, los brazos y la espalda de los curas. Insultos de todo tipo, bofetadas y patadas. Unos cayeron al suelo y recibieron más golpes, otros eran perseguidos y zurrados mientras corrían. Muchos todavía llevan señales de sangre en su espalda”.Ell va ser el capellà que al enfrontar-se amb la policia els hi va dir. “Si le pega a un cura, irá al infierno! ” i eixint va constar en els atestats.
La manifestació estava organitzada en un inici en la entrega d’una carta al bisbe Modrego i una altre al comissari Creix contra la tortura als estudiants però ell en el moment de anar a la catedral ja no hi era, i en el segon cas la carta va sortir pels aires de les garrotades. Això si tots en sotana negra com prèviament havien decidit. Després d’un parlament al claustres es dirigiren amb silenci i ordenadament a la comissaria de la Via Laietana. Ja en el trajecte el germà Creix els va fer responsables del que pogués succeir i en arribar ja no es varen produir parlaments i la policia va sortir en trompa, diuen que uns 500, dispersant-los, inicialment tenien previst refugiar-se a la església de Sant Vicens de Paul prop del Palau de la Musica però el capella de la parròquia es va esporuguí i els hi va tancar la porta, la dispersió fou total fins la plaça Catalunya i Urquinaona fins que es varen poder aixoplugar als jesuïtes de Casp.
Ara fa cinquanta-quatre anys. Tots ells han sigut els nostres referents durant molts anys. Fins i tot participant en Eucaristies en molts dels germans i parents de les nostres famílies, en diferents actes, sobretot en mossèn Dalmau.
Mossèn Josep Dalmau, en les seves memòries ‘Josep Dalmau. Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries 1926-1969’, detalla el judici i les paraules que el P. Jordi Llimona pronuncià, i on justificà aquell acte, pel fet que qualsevol capellà estava en el seu dret ‘no tan sols defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici ha de defensar i promoure l’ordre ètic’. I el P. Llimona afegí encara: “El capellà té el deure de posar-se al costat de l’orde ètic, encara que per això hagi de contraposar-se a l’ordre legal i canònic, i encara que per això corre el risc de ser mal interpretat i d’enfrontar-se a dificultats” Perquè el capellà, continuà el P. Llimona, ha de ser defensor de la persona humana i dels febles, i per això ‘ha de prendre una actitud tolerant, de convivència i de pau. Això és”, conclogué el P. Jordi Llimona, “el que volem per al nostre país i per al món”..
La continuïtat de la Caputxinada
Al final del franquisme i anticipant-se a la democràcia, van ser nombrosos els sectors de l’Església Catalana, amb preveres, religiosos i laics, que van apostar decididament a favor d’un nou model d’Església, a la llum del Concili Vaticà II, i d’un trencament amb el nacionalcatolicisme, imperant sobretot en la jerarquia des de la mal anomenada “Cruzada”.
El 1969 va formar part activament de la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos que va propiciar la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans que el 1971, juntament amb la Taula Rodona (aquest nom prové de les reunions que es varen mantenir a casa d’en Benet amb la taula rodona del menjador) i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, van crear l’Assemblea de Catalunya, el 1971, acte constituent que es va formalitzar a l’església de Sant Agustí el Nou al Raval, una de les plataformes més eficaces de lluita contra el franquisme.
Va ser un fet inversemblant, només reeixit a Catalunya, es varen reunir comunistes, socialistes, nacionalistes i democristians per ajudar els detinguts.
Josep Dalmau també va ser, un ferm defensor del moviment d’acció no violenta, creat inicialment per cristians com Lluís Maria Xirinacs, Pepe Beunza, Joan Leita, Lluís Fenollosa, Jaume Rodri, Jordi Llimona, molts d’ells lligats al moviment Pax Christi, i que després es va convertir en un moviment molt ampli i pluralista.
Al juliol de 1969 junt amb en Lluís Maria Xirinacs va participar en una vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu. Es volia bastir un moviment popular de caràcter no violent, que va esdevenir la base per desenvolupar la lluita no violenta amb les famoses vagues de fam davant la presó Model de Xirinacs i en l’etapa democràtica en el moviment d’objecció de consciència i la insubmissió.
El compromís de l’església de base amb la democràcia i el moviment obrer .
L’Església va donar aixopluc al moviment sindical com va ser la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona o la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya (CNT) 1976, a l’església de Sant Medir. Per això mateix cal reconèixer el paper de l’Església Catalana durant la lluita antifranquista, per la seva tasca a favor de la llibertat, i pel seu compromís amb la democràcia, amb els drets humans i amb els drets nacionals de Catalunya.
En acabar els estudis el 69.
A mi no em varen expedientar a l’Escola de Peritatge i vaig acabar els estudis en normalitat. Tres fets es produïren, importants per mi, el primer la recerca de treball i després en incorporar-me a la SEAT i el fet de tenir vint-i-un anys.
No sabia que fer per trobar treball i un dia a primera hora vaig anar a la plaça d’Urquinaona que era el lloc ambulant de contractació del sector de la construcció i en el moment que estava parlant amb un Senyor apareix el meu pare i li diu “aquest noi ja està contractat per mi” i a mi em diu “ja pots anar cap al despatx”. Al cap dels anys només en queden paraules de gratitud pel meu pare, en aquells moments d’immaduresa i desorientació amb la meva solitud. Vaig estar deambulant pel Tibidabo. Ell no va defallir i pels seus contactes entraria a les oficines tècniques de la Seat.
Era conscient que no podia estar vivien amb els meus pares en la situació política que ens trobàvem i era normal que anés a viure amb uns amics, quan ja tenia els vint-i-un anys. Tot i ser dolorós era preferible a no tenir maldecaps familiars i vàrem anar saltant per diferents pisos, en un d’ells li vàrem donar acollida a la Mall . Mals de caps que si varen viure alguns dels meus germans i varen fer l’impossible perquè tornés a casa i que sempre els hi estaré agraïts. Quan en vaig aproximar-me altre cop a la família “era com el fill pròdig que torna”.
No és el lloc per comentar les peripècies de les vagues de la SEAT durant el franquisme però si podem comentar aquells fets diferents que com colofó vaig viure encara que d’una manera molt succinta. L’ambient estava molt polititzat i ja tenia una consciència més marcada. Un company li varen fer un escorcoll a la seva taula que estava a tocar de la meva, nosaltres estàvem en unes dependències que li deien el “Planeta Azul” unes oficines entre dos tallers de la Zona Franca, la nostra tasca era de tipus tècnic. Ara fins i tot al recordar-ho em venen els “calfreds”, ja que tenia moltes “octavetes” per llençar i no vaig tenir altre acudit per posar-les a la meva paperera, a mi no en van registrar. A un company del treball el varen processar per acomiadar-lo a la Magistratura del Treball i jo hi vaig anar com a testimoni en la seva defensa. La fàbrica estava plena de membres de la guàrdia civil i els de la brigada politicosocial que coneixíem però d’altres no. I és en aquest cas que la meva innocència em va trair i va donar peu a què un company que coneixia molt poc em convidés a prendre unes cerveses a la plaça d’Espanya, allà on agafàvem el bus per anar a la fàbrica. I em va portar al bar de la comissaria de la policia de la citada plaça i els” pels se’m posaren de punta” per la familiaritat en què es movia i vaig haver de fer “mans i mànigues” perquè no sé em notés, fins ii tot en va invitar a casa seva, a mi també em vigilaven.
CODA.
Al cap de 50 any la universitat organitzà un acte de desgravi i revoca les sancions del decret que va aparèixer al Butlletí Oficial de l’Estat del 15 de setembre de 1966 que recollia diverses “correcciones disciplinarias”, com ara: la “inhabilitación para cursar estudios en todos los centros docentes”i la “expulsión perpetua” de determinades escoles universitàries, a estudiants que havien participat en l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i a professors que s’hi van solidaritzar. Al acte de desgravi i va participar el President de la Generalitat Molt Honorable Carles Puigdemont.
No han desaparegut les injustícies del mon actual i que millor dir-ho amb les paraules del Pare Botam:
“Davant dels temps convulsos que vivim a Europa, a causa de la crisi econòmica o de tragèdies com la dels refugiats, aquest venerable caputxí afirma que “caminem endavant, malgrat tot, travats per un sistema econòmic i social gens participatiu, restrictiu per a la majoria i irresponsablement lliure per a molt pocs. Els qui tenen poder juguen amb les finances, amb les instàncies d’arbitratge dels pobles. Em preocupa l’escassa formació dels més humils, la visió resignada i alienada de la gent, el consumisme amb què ens deixem enganyar. Però s’obren escletxes a l’horitzó. Confio en el potencial humà a mesura que es desvetlla i assumeix responsabilitats, de les noves generacions, dels pobles que s’alliberen del colonialisme, del món de les dones, dels moviments que es mouen a les bases socials, dels indignats que són capaços de moure’s i d’actuar en positiu. Uns i altres ens hem de desprendre d’una visió de l’univers tancada, recelosa, errònia. Hi poden ajudar molt amb aquest fi les tradicions religioses i espirituals amb obertura d’unes a les altres, amb germanor, que aquest és el designi de Déu. Que vingui a nosaltres el seu Regne!”
Brossa publicà l’any 1968 a “L’esmorzar a la Muralla” un poema que podem utilitzar de cloenda:
SDEUB
Junt amb les Comissions Obreres
alça el vol el vostre Sindicat;
tot són remolins de llibertat
i mirandes damunt les tresqueres.
Clam enfervorit al fil de l’aire,
obriu ramells a la veritat,
i a la cort de la universitat
buida la reixa un nou ocellaire.
Omplia l’antre una gent obscura
sota les flames del sol ponent,
i l’esperança del firmament
empal·lidia dins l’estructura.
No sou sols a renovar la ruta;
cap altra fita que els vostres fins
preservarà el país de nous crims
i clourà la boca de la gruta.
Cert: al pensament de tots, hi toca
una hora, un motiu de la raó
per a escampar a dins nova llavor
i llençar d’un cop la falsa troca.
Ara, després de cinquanta-quatre anys, que puguem dir a la família, que amb els referents que tenim i el ressorgiment no violent de la nostra nació, seguida pels nostres fills puguem imitar el que va dir amb la força d’en Rubió als estudiants poc abans de ser desallotjats per la policia en la Caputxinada:
“M’heu tornat l’esperança”.
J.M. Sauret Manén c/ dels Àngels nº 16, durant el confinament.
L A C A PU T X I N A D A. Per Eugènia Andreu I Vendrell
Parlar de la “caputxinada”, és parlar de l’inici de la meva vida ESCOLLIDA: anar a la universitat, estudiar econòmiques, aprendre català, lluitar per un món millor, conèixer gent diferent amb altres valors i començar a defensar un espai igualitari per a les dones.
Però la realitat era molt diferent. Franco encara vivia amb tot el que això suposava.
I els estudiants volíem crear un sindicat democràtic enfront el SEU, el sindicat oficial i feixista. I no estaven sols, professors i moviments sindicals i obrers també és desenvolupaven.
La fórmula que he escollit per recordar és fer-ho ras i curt, destacant el més rellevant, per mi és clar.
Vàrem començar escollint delegats, noies érem poques la veritat, dels estudiants per assemblees i per cursos de cada carrera, per que aquets delegats/des anéssim a constituir el nou sindicat en un acte central: la caputxinada.
Sortir una tarda per fer-ho, era muntar un jeroglífic davant la família amb una coartada amb una amiga/veïna.
L’inici de l’acte es va retardar dons venia gent important, professors de Madrid, i a causa que la policia havia descobert l’emplaçament i va començar a encerclar el lloc. Van aparèixer els policies i els seus cavalls. I jo vaig començar la meva lluita per trucar per telèfon i avisar que em retardaria. No es podia entrar ni sortir.
I allò va començar a canviar: d’un acte polític a un acte de resistència. La logística de la resistència i la lluita amb la policia per que ens deixés sortir cercant ajuts i influències externes.
A mitja tarda em criden. M’acosto a la porta i trobo el meu pare que em ve a buscar i em clava una gran bufetada, suposo que de part de la meva mare. Donant el meu DNI a la policia, surto. Després, un mes tancada a casa. I la Universitat que ens anul·la la matrícula.
Els meus companys se’n van a Bilbao a acabar el curs, jo decideixo fer la carrera de magisteri que aprovo en un any i començo a fer de mestre 6 anys de la meva nova vida. Després reflexiono i torno a la facultat per acabar els estudis en un context deferent.
També recordo el sotrac que vaig tenir a l’anar a la policia, a la Via Laietana, a recuperar el DNI. Els “polis” consideraven a les poques noies de la “caputxinada” com prostitutes al servei dels nois!!!
El resultat d’aquesta experiència va ser la meva militància política d’esquerres i la meva lluita per la igualtat de les dones i els seus/els meus drets.
Etapa de gran sentida interna!!, de grans descobertes i desencisos. Però això ja es un altre relat.
Eugènia Andreu Vendrell, el 2020