Imatge principal: Superior de la façana de la casa Sauret Manén, a Palau de Plegamans.
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
La casa gran de l’avi
No sé quin any seria. La meva mare era joveneta. L’àvia Angelina Jordana, que sempre estava delicada, li van recomanar que anés a “prendre” les aigües termals de Caldes de Montbui. Era un costum de l’època i de les famílies benestants, per millorar les malalties de l’hivern.
Es van allotjar a pocs quilòmetres, al poble de dalt de Plegamans durant una temporada. Allí l’avi Pere Manén es va fer amb la gent i va donar tombs per conèixer les rodalies.
En Josep Mª Folch i Torres escriptor, s’acabava de fer una torre al final del poble de Plegamans i deuria entaular amistat amb el meu avi. Per això el Sr. Manén va decidir comprar uns terrenys a la part oposada i construir-se la seva.
La joventut de la meva mare ja la van passar en aquesta torre. Per descomptat, era una torre gran; amb els baixos: el vestíbul d’entrada, el menjador, una sala que donava al jardí, la sala del piano, per on sortia una escala que anava al pis superior, l’estudi de pintura de l’avi i la cuina. En el pis de dalt, les habitacions, i més amunt un torreta amb una bona vista. Tenia també, una bodega, que després de morir l’àvia la van buidar. Hi havia més de cinc-centes ampolles de xampany que ella guardava. La casa estava envoltada d’un bon jardí, que l’avi va anar decorant.
Encara tinc a la memòria l’habitació en la que dormia amb la tia Mª Mercè, germana petita de la meva mare, en el pis de dalt. El que més em cridava l’atenció era la mosquitera. Durant els estius, hi havia molts mosquits que picaven i no et deixaven dormir. En aquells moments no existien productes eficaços i es van idear penjar del sostre una gran cortina de tul que farcia tot el llit. S’havia d’anar molt en compte en el moment de ficar-se perquè si entraven els mosquits en aquell moment ja no hi havia remei. Em semblava estar en el llit d’una princesa.
En un lloc de les golfes, s’amagaven, els matalassos i objectes de valor durant l’hivern, ja que s’havia de protegir la casa del robatoris que es produïen a les èpoques que no s’habitava.
A l’avi li agradava molt pintar i en el estudi em va fer un retrat quan era petita. Com que en el menjador hi havia una bona llar de foc, l’avi, hi va pintar l’infern i deia que el gran Llucifer havia d’estar allí i el va pintar ben lleig. En el piano de la meva mare hi estudiàvem la meva cosina Mª Àngels Manén Folch i jo.
Les cases dels Manén
Els meus oncles es van fer grans i es van anar casant. L’avi que entenia que no tots podien viure a la casa gran, va anar comprant terrenys, prop de casa seva i amb un paleta, va construir les primeres cases per als seus fills. Ell feia d’arquitecte, i vinga parets amunt.
Les més tardanes les va construir en un turonet. La de sota per l’Annita, germana de la meva mare, casada amb en Granell, que era aparellador i la de més amunt per nosaltres. Les construïa gairebé totes igual, però nosaltres érem més de família i el meu pare li agradava el menjador gran. L’anècdota, és que ja estava feta la paret del menjador, i en un descuit de l’avi, el meu pare i en Granell la van tirar a terra; també el meu pare va fer construir dues habitacions més. (…)
La Pasqua la celebràvem, algunes vegades, a Plegamans. Aleshores, les diferents famílies, em refereixo als Renau Manén, Manén Prat, Manén Folch, Manén Vidal, Sauret Manén, Granell Manén, en fi, els meus oncles i els meus cosins, ens reuníem a casa de l’avi fent una gran teulada en el jardí. Cada família portava els seus estris i el primer plat. El segon era el bé. Durant uns anys el bé, el comprava l’avi sa i estalvi i tots els meus cosins el portaven a pasturar durant una setmana. Dos dies abans el portaven al topinaire del poble, a can Lluis, perquè arribés a la taula ben rostit, no recordo si la carn s’havia endurit durant l’última setmana. Després sortien totes les “mones”. Hi havia qui, no havent acabat la gana, les provava totes, tan les de xocolata, fruites, mantega … L’endemà, sempre, algun, de nosaltres es queixava de la panxa.
Palau de Plegamans va ser el racó de la natura testimoni de la nostra infantesa i joventut. Bicicletes, banys, competicions, no paràvem un moment. El que més preocupava a les mares eren els nois; per això alguns estius acordaven amb un seminarista que a canvi de l’estada, menjar i algun caler donava classes a tots els cosins i els hi organitzava activitats. Les noies estàvem marginades, ja s’encarregaven les mares d’ensenyar-nos les feines de la casa, encara que a les tardes ens deixaven anar amb les amigues i cosines a jugar.
La casa dels Sauret Manén
Cada temporada s’havia de fer el mateix: obrir la casa i tancar-la. Sembla fàcil de dir. Com que durant l’hivern no hi anàvem i era molt segur que hi entressin els lladres que s’emportaven tot el que trobaven, teníem de recollir-ho tot, vaixelles, matalassos, roba de llit, cortines, quadres, lamparetes. I amb el carro del masover de Ca l’Arumí, una masia antiga que es deia Can Pedrós, propera a la nostra casa, es transportava tot a les seves golfes. Aquesta feina durava un dia sencer perquè tot s’empaquetava i lligava perquè ocupés el mínim espai possible. Alguns anys jo m’encarregava d’obrir la casa ajudada per alguna de les meves germanes; teníem de treballar de valent per deixar la casa muntada per al proper dia en que venien tots.
A finals del mes d’agost, a Plegamans es celebra la festa major, amb l’envelat per ballar-hi, la gran missa, concerts, pallassos pels petits… Quan tenia quinze anys, a mitjanit em van venir a buscar cuita i corrents, en el moment que ballava un vals en l’envelat, perquè havia nascut una germaneta, la Rosa Sauret Manén. Vaig anar corrents a casa i ja la vaig veure en el seu cabasset, petiteta i grassoneta, era molt bonica.
Un any, els meus pares van decidir estar més temps a Plegamans per veure si no es refredaven tant els nens. Llavors jo anava a l’escola. I cada matí baixava amb el meu pare a Barcelona amb el cotxe. El garatge estava sota la pèrgola però feia tant fred que no s’arrancava el motor si no li posava dues olles d’aigua ben calentes. A les set del matí s’havia d’encendre la cuina de carbó per escalfar l’aigua. Quan anàvem per la carretera els vidres es glaçaven i s’havien de netejar amb un drap.
Aquell Nadal el vam passar a Plegamans, recordo com vam anar a la missa del gall, pelats de fred, sota un cel estelat, portàvem una cistelleta, amb torrons i neules per les monges, com si fóssim pastors i cantàvem nadales; a la tornada, al menjador, ens esperaven aprop de la llar de foc encesa els torrons i les neules que la mare havia preparat. Els reis ens van portar carbó de veritat i de dolç i la palla pels camells, també, va ser de veritat.
En meu germà petit, en Carles, era un trapella. Un bon dia la mare des de la cuina va sentir un soroll en el safareig, que estava fora de la casa, en el jardí. Era en Carles que s’hi havia tirat de cap i tan sols xapotejava amb les seves botetes. La mare el va agafar pels peus i li va salvar la vida. De més grandet s’enfilava als pins i un bon dia va caure posant les dues mans a terra, trencant-se els dos canells. No tot són bons records per a tothom. (…)
Maria del Mar Sauret Manén (Text basat en els Capítols 12 i 13 d’Històries d’amor, 2002). Trobareu el text original complet a Records Mall.