Imatge principal: Signatura del notari de Barcelona Gabriel Genero i Mir, del 1756, corresponent als antecedents jurídics de la casa del Carrer Major, que el 1841 en Josep Busquets Gaffarot compraria per mudar-se amb tota la família.
Els notaris de la gran família
La figura de l’àvia Angelina Jordana Espiell, esposa de l’avi Pere Manén Maiol i mare de l’Angelina Manén Jordana, casada aquesta a la vegada amb en Xavier Sauret Busquets, és sense cap mena de dubte, la menys recordada dels quatre avis que tenien els de deu germans Sauret Manén. Va morir quan molts d’ells encara estaven per néixer. També hi deuria contribuir que un persona tan carismàtica com l’avi Pere fes que l’avia pasés desapercebuda i a un segon pla. A més, la convivència més pròxima amb l’àvia Josefina Busquets Salvany, veïna d’escala al Pla de Palau, i el fet d’heretar el cognom Sauret del dissortat avi Sauret Coll, certament contribuïren a aquesta situació.
Tanmateix, l’anàlisi genealògica detinguda de l’oncle Carles Sauret i el nas fí del meu altre oncle i padrí, en Pere Sauret, han permès treure a la llum – aquí, per primera vegada-, una dada curiosa. I és que aquest personatge fou una autèntica cruïlla entre notaris públics de professió de diverses generacions. Veja’m sinó.
En primer lloc na Josefina fou besneta per part de mare d’en Francesc Espiell (1775-1835), aquest era pare d’en Sironi Espiell, i avi de l’Anna Espiell, progenitora de la nostra Josefina. Curiosament en Francesc era notari a Barcelona i fou la seva neta Anna qui s’anà a viure al Maresme, segurament al casar-se amb l’Antoni Jordana Fígols. Tot plegat succeí al segle XIX.
1ªFrancesc Espiell 1775-1835. 2ª Josep Manén Masó 1845-1887. 3ª Ricard Manén Barceló (actual)
Els Notaris de la Gran família
En segon lloc, ens trobem que n’Angelina Jordana Espiell, al casar-se amb en Pere Manén Maiol, era la nora del pare d’aquest, el notari de Mataró Josep Manén Masó, com ja s’ha comentat a bastament a la pàgina Avantpassats Manén. Però, per si això fos poc, ens trobem que n’Angelina és a la vegada la besàvia d’un notari de Barcelona, que exerceix en l’actualitat. Ens referim a en Ricart Manén Barceló. El fill gran d’en Pere Manén i l’Angelina Jordana fou l’Antonio M.J. Aquest tingué 7 fills que arribaren a grans, dels quals el tercer, en Gaspar és el pare del nostre il·lustre notari.
Es dona el fet, doncs, que entre el notari més antic, en Francesc Espiell i el més nou, en Ricart, hi ha set generacions de distància o sis esglaons (entre avis i nets, hi ha dos esglaons, per exemple). Ja entre el notari Josep Manén i en Ricart Manén, que ha conservat el mateix cognom, hi ha un salt de cinc generacions, doncs el primer era el rebesavi del segon.
Resumint, na Josefina Jordana Espiell, que de dret no sabem si en sabia massa, era besneta d’en Francesc Espiell, nora d’en Josep Manén Maiol i besàvia d’en Ricart Manén. O, dit altrament, el primer era el seu besavi, el segon el seu sogre i el tercer el seu besnet. I ella, un autèntic pont genealògic entre aquests tres notaris, segons el sistema de parentiu occidental.
Si bé, està claríssim que cada generació de notaris ho ha estat per mèrits propis, sense possibilitat d’haver-hi cap mena de favor entre uns i altres, crida l’atenció tal concentració, per sobre de la mitjana, diguem-ne, de la societat, el qual sembla suggerir una certa facilitat per les arts jurídiques i notarials entre aquesta branca familiar o, potser, si llencem mà de certa hipòtesi sociològica-antropològica, el manteniment de l’estatus socio-professional i de classe econòmica, al llarg de le generacions.
Però tornant a la nostra protagonista de l’inici, a les memòries que ma mare ens deixà, és possible trobar uns passatges que permeten rescabalar la seva memòria i que són un retrat de la societat dels anys quaranta através dels ulls d’una nena que aleshores tan sols tenia deu anys:
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
(…) L’avi [Pere Manén], de jove, es va enamorar i es va casar amb l’Àngela Jordana, una noia d’Argentona, poblet a pocs quilòmetres de Mataró. Argentona està situada al marge de la Riera que porta el mateix nom, d’on l’aigua brolla de nombroses fonts enmig de muntanyes boscoses; diuen que ni ha més de dues centes d’aquestes fonts, l’aigua de les quals omple de vida el nucli urbà. D’aquí van néixer els terrissaires de càntirs, ofici que es remunta a la prehistòria. El càntir, fet amb fang, era per guardar l’aigua fresca els dies d’estiu. No hi havia res millor per treure la set. Avui dia, a Argentona, han dedicat un museu als càntirs. Fins i tot hi tenen un espai dedicat a Pablo Picasso, que en va decorar quatre. El poble, a més, s’ha tornat conegut arreu per celebrar una fira internacional de ceràmica. …/…
Els avis, vivien en el carrer Provença. El dia de Tot Sants, en el que tradicionalment es mengen castanyes, torrades, panellets i moniatos, tots els meus oncles i els meus cosins, anàvem a casa dels avis. Era costum resar un rosari pels difunts de la família abans de menjar les castanyes. L’avi ens feia anar en una habitació a mitja penombra per resar. Es resava el rosari complert, o sigui, les quinze estacions, i al acabar, totes les lletanies en llatí. O sigui, no s’acabava mai i les castanyes estaven allà, al menjador, esperant-nos i refredant-se. Era manifest el neguit dels petits aguantant les oracions que ben poc enteníem. Però l’avi era pacient de mena i volia que tots ho fóssim. Era un acte de pura resistència davant l’espera dels panellets que estaven al menjador. Mentre, la boca se’ns feia aigua.
La meva àvia, nascuda el 1878, va morir quan jo complia els deu anys, el 26 d’abril del 1947, pel que vaig quedar-me sense pastis d’aniversari. La mare em va dir que no celebraríem el meu aniversari perquè estàvem de dol. No vaig entendre res. Tan sols que no podria celebrar el meu aniversari i em vaig quedar sense el pastis d’aniversari, amb les espelmes i tot el delit de veure tothom cantant-me.
Recordo encara l’àvia, petita com la mare, amb els cabells blancs i molt dolça, era com una figura de pessebre. (…) L’avi, que se l’estimava molt, va voler fer-li un enterrament amb gran luxe, recordo, que el fèretre es va transportar amb una carrossa tirada per cavalls, rere seu anava la comitiva, tots a peu i de negre, fins al cementiri, passant per la Diagonal.
En aquella època, guardar el dol volia dir que es vestia de negre, s’escoltava poc la radio per no fer remor, no es feien festes familiars i es resava el rosari cada dia per l’ànima del difunt. També es celebrava un novenari de misses a la parròquia. No s’arribava al punt de la comèdia de Garcia Lorca de La casa de Bernarda Alba, però en fi, s’hi assemblava. No crec que tornéssim a celebrar el dia de Tot Sants a casa l`avi.
L’enterrament de l’àvia va ser majestuós, el fèretre, tirat per cavalls que també portaven dol. Les dones i les nenes, ho vàrem haver de mirar rere els vidres del balcó perquè en aquests actes tan sols hi anaven els homes.
Van haver de passar moltes dècades abans que les dones poguéssim tenir una sèrie de drets a la societat. Per exemple, no podíem administrar propietats, necesitàvem el permís del marit o del pare per anar a treballar, no diguem el passaport o viatjar soles. Conquerir aquestes llibertats ha sigut gràcies a la lluita de moltes dones, amb l’afany d’igualtat i llibertat. Encara ara, es continua en aquesta lluita, ja que hi ha molts més drets pendents de ser conquerits.
Maria del Mar Sauret Manén (El meu avi, 2019)
Trobareu el text complet a Records Mall (p.61-66).