Imatge principal: Detall del Pla de Palau de la litografia de Barcelona d’Alfred Guesdon, 1853. Edificis: Portal de Mar, Casa dels Ulls, Porxos d’en Xifré, Llotja, Palau Reial i Duana.
La nostra mare Angelina Manén Jordana tornant del viatge de nuvis a Montserrat i en treure el cap per la finestra del cotxe, el caragol del fre d’un carro li ensorraria el front (com es pot veure a la foto), poques esperances de sobreviure li donaren i fou atesa a l’antiga clínica Corachan entre altres metges pel nostre parent en Carlos Sauret Bonjoch.
La mare forta va estar de part dotze cops i de l’últim va néixer el patufet de la família el Pere.
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
Com que al final érem tants, la meva mare ens classificava per grups: els dos grans; les nenes: la Mª Àngels i la Montse; els marcelinos: Joan, Pep i Carles, els hi deia així perquè els tres eren rossos i de cabells rissats i no sé perquè els associava amb el nen que interpretava la pel·lícula de “Marcelino pan i vino”; els petits: Rosa, Lali i Pere. Per no confondre’ns la roba la marcava amb números ja que hi havia inicials que es repetien i era difícil poder distingir els mitjons o la roba interior d’uns i altres.
Jo tenia la sort d’estrenar sempre la roba, però els de més avall aprofitaven la dels anteriors, el més perjudicat va ser el Pere que estava cansat de “reestrenar”. Però mai vam semblar una família nombrosa esfilagarsada. Els diumenges i en especial els dies de festa sempre portàvem mitjons blancs.
Quan persones conegudes li preguntaven al meu pare quants fills tenia, ell els hi repetia: “cinc nois” Oh!, li contestaven i a rengle seguit els hi deia: “i cinc noies” Ah!!!, i es quedaven sense saber que contestar i el meu pare se sentia cofoi i estarrufat.
Un any, la mare, va voler fer el regal al meu pare d’una fotografia de tots deu en filera i escala. Vam anar a un fotògraf del Portal de l’Àngel. Val a dir que fèiem molt de goig. Va ser una sorpresa que li va agradar molt. Al fotògraf també li va agradar com va quedar i ens va tenir a l’aparador durant més d’un any. La gent que passava pel carrer ens contava. Maria del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, cap. 4, El cabasset, 2002).
Quan ja érem diversos germans, “la tartaneta” del pare es va quedar petita i no se li va ocórrer altra cosa que comprar un cotxe de quatre places. Així i tot, hi havia més fills que places i vinga uns sobre els altres. Quan baixàvem, semblava un joc de màgia, d’un lloc tan petit començaven a sortir nens de debò, sans i estalvis, i la gent del carrer es parava i ens anava contant. Es quedaven bocabadats. (Cap. 4, El cabasset, 2002). Trobareu el text complet a Records Mall.
Els inicis del negoci del pare, l’oli.
Per Carles Sauret
No soc el més adequat per fer una síntesis correcta de l’evolució del negoci del pare en Xavier Sauret Busquets, i el germà que li toca ja ho farà si ho creu convenient, només parlaré de les meves experiències quan era estudiant d’econòmiques, les meves estades als altells del carrer del Àngels nº 16 i els últims moments del negoci.
Altres pàgines relacionades amb Sauret Manén:
Pintures d’en Xavier Sauret i Busquets
En Xavier Sauret Busquets i el negoci de l’oli
El piano de l’Angelina Manén Jordana
El so del piano de l’Angelina Manén Jordana