Imatge principal: Portal del setge de Cambrils, 1640
Dolors Sarrà Moretó
Ruben Cantillón
Violeta Sauret March
Inti Sauret Franco
Roc Cantillón Sauret
Elna Cantillón Sauret
Entrevista de Carles Sauret al germà Pere relacionada amb la publicació de la novel·la La crida del cim.
CS. Per què tries l’Anne Lister?
Quan em vaig proposar escriure sobre muntanya, a instàncies teves, em vaig adonar que escriure unes memòries no tindrien sentit o millor dit no interessaria gaire bé a ningú. Em vaig veure decantat a cercar un narrador i argumentar una novel·la. Aleshores, vaig ensopegar amb l’Anne Lister primera dona a pujar el Mont Perdut i el Vinhamala, la seva vida em va entusiasmar i va inspirar a l’Aurora personatge principal de la novel·la.
L’Anne Lister va escriure un diari de quatre milions de paraules des de molt jove fins a la seva mort el 1840. Aquestes memòries tenen continuïtat any rere any, menys un període d’uns tres anys. Els historiadors consideren que va ser la seva darrera parella la que va fer desaparèixer part dels manuscrits. Aquest fet en va fer inspirar la novel·la, els esdeveniments són narrats en els manuscrits de l’Aurora trobats en un arxiu històric.
CS. Perquè agafés relacions lèsbiques. Quin missatge vols donar?
L’Anne Lister va ser lesbiana, fet que no podia deixar passar per alt, atès que ella era la narradora de la novel·la. En aquella època a principis del segle XIX era quasi impensable que una dona fos lesbiana i ho declares públicament, sí ella ho va fer per què en el segle XXI no tractar el tema amb naturalitat, i així ho he intentat.
CS. La novel·la té moltes parts autobiogràfiques i dels teus pensaments, no? Quines creus són els més importants?
Quan un autor escriu està influenciat pels seus pensaments i les seves vivències, diuen que en la primera novel·la encara és més accentuat, quasi com una autobiografia. La crida del cim no pretén ser una autobiografia, però sí que pretén transmetre sentiments que he viscut a la muntanya, uns són propis altres els he vist com els experimentaven companys de cordada. En tractar-se de pensaments personals podríem dir que cada un d’ells són prou rellevants, destacaria els diferents punts de vista en escometre reptes on el personatge si juga la pell.
CS. El crit del cim queda reflectit. Creus que es tracta d’un aprenentatge en la vida?
Sí, el que realment ens crida a la vida de cada un de nosaltres ens determina un objectiu a assolir. El fonamental no és si s’assoleix o no l’objectiu, és el camí que fem per aconseguir-lo i tot allò que aprenem en aquest camí. Almenys així ho creuen alguns dels personatges.
CS. Perquè et poses a escriure i al final encara dubtes en publicar-lo.
El dubte és un sentiment legítim front qualsevol activitat humana, provoca estrès i aquest estrès en fa estar més atent en el que estàs fent. Per tant, no es tracta de no dubtar, es tracta de què fem per vèncer el dubte. Jo vaig optar perquè el mateix lector determini o avalui el resultat de la meva escriptura.
CS. Tu dins la família no tens la fama literària d’altres i ens has donat una lliçó, com ho portes?
Bé, de lliçó no n’he donat cap, avui dia amb les ajudes informàtiques: tractament de text, correctors, informació i cursos en xarxa, etc. hi ha molts aficionats que poden escriure. Recordo que l’avi Pere va escriure uns versos en un tovalló de paper després d’un dinar, això sí que era ser escriptor. O els autors que escrivien amb una màquina de mecanografiar, ells per fer correccions començaven de nou el full. Jo sóc un escriptor aficionat, però hi ha uns bons amics que m’han ajudat en aquest projecte.
CS. En llegir les morts dels teus companys, són uns relats tan vius que no poden ser fruit de la imaginació, són reals no? Els hi estàs fent un homenatge?
Els accidents dels companys com les altres vivències són extretes de la realitat. La dedicatòria del llibre menciona a tres companys que van gaudir les últimes hores de la seva vida en la pràctica de l’escalada. En certa manera sí, és un homenatge, però també és una manera d’entendre la voluntat d’assolir els nostres cims, assumint els riscos i dificultats del camí.
CS. Què és el que t’ha costat més? Escriure en català o escriure sentiments?
Crec que em va força bé tenir la idea per expressar accions en les quals afloren els sentiments dels personatges. El que no domino en absolut és plasmar en escriptura les idees. Soc massa impacient, vull veure acabat el text tot d’una, això em porta a rectificar un munt de vegades, i cometre errades que he d’anar corregint.
CS. Quins sons els records de quan escalaves d’amagat dels pares, tu mateix ho dius en un capítol
Als pares no els agradava que jo escales, segurament pel risc de l’activitat, per por que em fes malt. Però la força que impulsava el crit del cim era més forta. Així que durant una temporada ho vaig fer d’amagat. Un dia, el pare em va regalar un llibre de muntanya i un quadre amb una fotografia de muntanya, encara la tinc. Aquell dia em vaig sentir alleugerit, sabia que el pare acceptava que practiqués el meu esport favorit.
CS. Tu has tingut accidents i fins i tot t’han rescatat amb helicòpter, quina muntanya? I ara últimament a Andorra?
Cert, he estat rescatat en helicòpter a l’aresta Lleó al Cerví (Matherhorm), és un cim mític on es va viure la primera tragèdia alpina, hi van perdre la vida quatre alpinistes pioners, en el museu de Zermatt està molt ben explicat. Nosaltres, amb en Xavier Cabré, per celebrar-ho fil per randa, ens va enganxar una tempesta de baixada, no vam arribar al refugi i vam fer un bivac molt precari. Aquella nit van morir dos alpinistes en una altra ruta del Cerví. Per sot i amb paciència, l’endemà vam arribar al refugi. La muntanya va quedar amb molt males condicions, l’equip de rescat va decidir que ens haurien de treure al cap de tres dies amb helicòpter. En enlairar-se l’helicòpter, va fer un picat per perdre alçada ràpidament i sortir de la borrasca, jo no tenia encara lligat el cinturó de seguretat i per poc no m’estampo contra el pilot.
El darrer juliol als Pirineus d’Andorra a Grau Roig, escalant l’aresta NO del cim Ríbuls un company, en Xavier Castellvi, va caure sobre meu des d’una alçada de deu metres. En Xavier no es va fer res, però jo vaig patir una lesió en el planell tibial. El rescat de la paret va ser amb helicòpter amb una maniobra cos a cos. Dos bombers de l’equip de rescat penjats d’un cable de l’helicòpter es van aproximar on érem nosaltres i ens van deslligar de la paret per lligar-nos al cable i extreure’ns de la paret els quatre i les motxilles amb tot el material d’escalada fins a dipositar-nos a la vora del llac de Pessons. Allí em van carregar dins l’helicòpter i em van traslladar a l’hospital Meritxell d’Andorra.
CS. Que penses dels elogis què vas rebent i incorpores a la web?
És una satisfacció, són comentaris voluntaris. Si bé, soc conscient de les limitacions de la meva escriptura. He après moltes coses en el procés creatiu de la novel·la, si l’hagués d’escriure de nou segur que la plantejaria diferent.
CS. La teva afició va començar de ben jove, amb els focs de camp i ja de gran vas presidir una institució important i també ho expliqués.
Sí que me’n recordo que de ben petit va caure a les meves mans una fotografia teva fent la vertical a la neu. Jo vaig pensar, això vull fer-ho jo també. Després tu em subvencionaves sortides quan encara els pares no sabien ben bé on anava d’excursió. El Pep com a president de la Berchmans em va convidar a uns primers campaments a Falset allí vaig fer el meu primer cim, La Mola de Colldejou. Vosaltres en sou en part els responsables. He intentat transmetre aquests sentiments i també del meu pas per la UEC.
CS. L’afició a la muntanya l’has tramès als teus fills i nebots. Que els hi diries?
Sempre he pensat que l’afició a la muntanya ha de ser voluntària, mai induïda, en part pel risc que implica l’activitat. Els fills i nebots han tingut l’oportunitat de veure com jo portava una motxilla a l’esquena, si els ha servit per a ells en soc content, pot ser que no m’hi hagi dedicat prou, encara hi soc a temps.
CS. La seguretat i la preparació sempre ha sigut la teva preocupació primera?
Per gaudir de l’èxit en un objectiu de muntanya, hi ha d’haver un bon equilibri entre la preparació, el material i les condicions de la muntanya. Aquests tres aspectes ens porten a fer l’activitat amb seguretat. Hem de ser conscients que el risc zero no existeix, cal estar atent durant l’activitat per si cal prendre decisions i canviar l’estratègia o l’objectiu. Inconscientment, a la muntanya estem constantment avaluant tots els elements.
CS. Quina muntanya destacaries?
Totes les muntanyes tenen el seu punt, al fons crec que són els sentiments que un hi posa, els detalls que un percep. En els instants menys esperats salta la sorpresa que penetra en el fons dels sentiments. Cal estar disposat a percebre cada un d’aquests instants.
CS. Tens passatges encantadors com el joc de bitlles amb gent del poble. Sempre has tingut un caràcter afable amb els altres i sempre positiu.
Els altres sempre m’han aportat coneixements. Si estem oberts als altres, els coneixements ens arriben, si ens tanquem ens perdem tot allò que podríem aprendre. La negativitat no va a cap lloc, però no pensis que sigui fàcil hi ha moments que ho engegaries tot a rodar.
CS. Al final en lloc de germà et diré Amic Amat, seguin a Raimon Llull, ja que tu comences amb Petrarca.
Carles Amic Amat: Un germà et ve donat, un amic el tries. Per a mi és un honor ser triat com Amic Amat.
CS. Llegint la crida del cim, voldria ressaltar el caràcter detallista i costumista de la bcn de primers de segle XIX: epidèmies i fets polítics, arts i oficis, coneixedor del camp, pastors, trets identitaris, del mar i la travessa de l’atlàntic, dels centres d’estudi, tant de bcn com de l’estranger.
Com se t’acut buscar llegendes dels llocs, mitologia, materials, els estels i els vents?
Una de les tasques de l’autor és contextualitzar les escenes de la novel·la amb fets històrics, llegendes, clima. He intentat no carregar-hi massa contingut per tal de no avorrir al lector, així com no repetir-me. No sé si ho he aconseguit.
CS. L’escena de la Cadireta d’Agulles et serveix per explicar l’anècdota de la mare quan et va veure que estaves penjat al buit.
Pot ser sí, però no ha estat la principal motivació.
CS. Com expliques els itineraris de les escalades i les diferents escalades.
Les diferents escalades les explico seguint una mica les meves experiències, he intentat utilitzar un llenguatge no gaire tècnic per arribar a uns lectors més generalistes, també he intentat ubicar l’acció en el temps de la novel·la, sé que no sempre ha estat possible i he caigut en alguns procronismes.
CS. I dels topònims tant de les muntanyes com dels carrers de bcn
He intentat ser fidel als noms reals dels llocs, per això he fet una tasca de recerca important. En aquest aspecte t’he d’agrair l’ajuda que m’has proporcionat, així com d’altres amics que agraeixo en el mateix llibre.
Dolors-Dolors-Laia-Roc
Avantpassats matriarcals de Dolors Sarrà Moretó,
La mare de Dolors Sarrà Moreto és Dolors Moretó Castellà casada amb Salvador Sarrà Recasens i la mare d’aquesta és Joana Castellà Colom (la que apareix en el quadre) casada amb Estanislau Moretó Mulet.
Cambrils seu dels avantpassats Sarrà i Moretó
La vila de Cambrils és on va succeir un episodi sagnant durant el setge d’aquesta vila, el desembre de 1640, en el marc de la guerra dels Segadors. Més tard, la vila va ser lloc de residència d’avantpassats Sarrà Moreto. Fins hi tot n’Antonio Moretó Salvadó va ser alcalde de Cambrils des del 1925 fins el 1930 ,durant la dictadura d’en Primo de Rivera i en Salvador Sarrà Recasens, Tinent Alcalde ,del 1988 al 1992. N’Antonio és l’avi quart i en Salvador l’avi segon d’en Inti Sauret Franco, cua genealògica i portador del cognom Sauret, actual resident de Cambrils.