Imatge principal: casa pairal dels Sauret Manén a Matadepera construída per en Pere Manén Maiol.
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
L’avi Pere Manén i la seva filla Mª Mercè Manén Jordana, la germana petita de la meva mare, van anar a veure el meu germà, l’àvia Josefina i la tia Rossita, que es trobaven fent repòs en una casa de les monges de la Sagrada Família a Matadepera. L’avi, que era un bon negociant, va voler donar un tomb pel poble i les seves rodalies. Es va enamorar d’un pla a la sortida del nucli urbà i va decidir, amb l’oncle Granell [casat amb l’Anna Mª Manén i Jordana, per tant, el seu cunyat] comprar-lo. La gent del poble li deia que no valia res, ja que hi havia pins i era de secà. Però ell tirava endavant el seu projecte.
Va urbanitzar el pla i va començar a construir-hi torres, que després venia, i així amortitzava el que havia pagat de la compra dels terrenys i de la construcció de la seva pròpia casa. Ja de gran i estant sol, va viure-hi uns anys, gaudint de la natura. Va provar una plantació de xampinyons; crec que és l’únic negoci que no li va funcionar.
Un cop va morir el meu avi, la meva mare va heretar aquesta casa. Van deixar d’anar a Plegamans i van preferir passar els estius a Matadepera.
Un divendres sant, el meu pretendent se m’acabava de declarar amb totes les de la llei per casar-nos i a la mateixa hora em truca el meu pare des de Matadepera perquè la mare s’havia quedat clavada sense poder-se moure. Li vaig dir que no s’atabalés, que truqués una ambulància i la portés a urgències de Sant Pau, que allí estaria jo, donat que en aquella època estava d’assistent social i sabia que l’atendrien molt bé. Hi va estar-hi un mes; a punt d’operar-la, els metges van desistir al veure que ja movia els dits dels peus. L’esquena de la mare sempre va estar delicada degut als dotze parts que va tenir.
Quan el meu fill gran tenia mesos, no suportava les calors de l’estiu a Barcelona i vàrem anar dos anys a la casa dels pares. El segon any ja estava esperant el meu segon fill i una mica cansada també d’haver treballat tot l’hivern com assistent social a l’Ajuntament. En Gilbert tenia un any i mig. Era com una joguina per les seves cosines més grans i ell, que ja mostrava personalitat, va descobrir que obrint la mànega de regar les podia tenir totes a ratlla.
El meu marit i jo anàvem a fer la compra del menjar a Terrassa amb el cotxe, però a mi ja se m’havien oblidat les quantitats de la família nombrosa, per el qual, intentàvem calcular per una setmana per els que aparentment érem a la casa. Però mai ho encertàvem, perquè un dia venia en Joan de passada, un altre la Rosa amb el seu promès, l’Àngel, un altre la Lali amb les seves amigues… els diumenges anàvem a buscar a la tia Rosa i la tia Rossita que passaven tres mesos amb les monges de la Sagrada Família, un altre dia venien els cosins del meu pare o germans de la mare; un altre tornaven en Pere o en Carles de fer excursions i venien les nenes estiuejants a veure al nois que eren molt “guapetons”. a fi de comptes era la casa pairal i tots eren ben rebuts.
La meva mare ja confiava amb mi per tota la història culinària perquè ella es dedicava a modificar un moble, pintar les cadires del jardí, el fanalet que s’havia rovellat i mil coses de la casa que ella tan gaudia, O sia, que teníem d’anar dia sí, dia no a Terrassa. a omplir la nevera perquè tot s’acabava abans del previst. Quan el pare, els diumenges, marxava a fer costellades a la brasa per esmorzar, a poblets propers, sempre tornava amb la mateixa cançó: “avui no dinaré”, però a les dues i mitja després de prendre un whisky ja preguntava què menjaríem. Sempre s’emportava algun dels fills o gendres que s’havien llevat d’hora.
Esmorzàvem sota els vells pins, els que havia plantat el meu avi. Els pobres ja estaven tan cansats de tirar tanta fulla a terra que deixaven passar el sol sense vergonya. Encara que la meva mare els regava amb l’aigua que sobrava de fregar el terra.
Però de tant fer bricolatge, la seva esquena, li va fer una mala passada perquè va dir prou i es va haver de quedar al llit durant un mes sense moure’s. Aquells anys a Matadepera els pares ens van mostrar que ens estimaven molt a tots.
Maria del Mar Sauret Manén (Històries d’amor. Capítol 13 Matadepera, 2019). Trobareu el text complet a Records Mall.
