Jesús Sauret i Valet
Saragossa, 1943.
Llicenciat en Medecina i Cirurgia per la facultat de Medecina de Sevilla el 1967 i Doctor en Medecina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1978.
Especialitzat en Medecina Interna des del 1970 i en Pneumologia des del 1974, ha estat vinculat al Servei de Pneumologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau durant quaranta-tres anys (del 1971 al 2013) ocupant-hi diversos càrrecs i responsabilitats, entre els quals el d’impulsor i responsable del primer Hospital de Dia Respiratori de l’Estat Espanyol el 1987. Durant trena anys ha estat professor de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina de la UAB al mateix Hospital.
Les àrees de treball i recerca preferent durant la seva etapa professional han estat la tuberculosis, la micobacteriosis pulmonars i la discinèsia ciliar primària. El seu interès i dedicació per la historia de la pneumologia l’ha motivat per escriure multitud d’articles en revistes de l’especialitat, a més de diversos llibres i monografies sobre aquest tema, com La Tuberculosis a través de la Historia (1990), La Breathe or not To Breathe (1995), Cien años de Neumología, (1998), EPO: Un viaje a través del tiempo(2000), Historia de la Terapéutica Inhalatoria (2007), La Patología Respiratoria en la Poesía Iberoamericana (2010), o La Mujer en la Historia de la Tuberculosis (2015).
La tesi doctoral de Josep Sauret Coll, comentat per Jesús Sauret i Valet
A principis del segle XX, la tuberculosi pulmonar -la temible tisi- era un problema sanitari de gran envergadura per l’alta incidència de la malaltia i per l’absència d’un tractament curatiu eficaç. Per a fer-nos una idea, les estadístiques de l’època mostraven una mortalitat anual a Catalunya, en 1906, de 3.159 casos, i una morbiditat elevadíssima a la ciutat de Barcelona, en 1917: 315/100.000 habitants. Aquests fets van justificar que molts metges de l’època tinguessin una dedicació preferent a la tuberculosi i que es creés una especialitat a part, la Tisiologia, de la qual deriva l’actual Pneumologia dedicada al diagnòstic i tractament de les malalties respiratòries. En aquesta línia de recerca cal situar la tesi doctoral de l’any 1907 “El tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar” d’en Josep Sauret Coll (1877-1909), l’anàlisi de la qual serà l’objectiu d’aquest article.
Són pocs les dades biogràfiques que coneixem de l’autor, obtingudes gràcies a la informació proporcionada pels seus descendents familiars directes, que, a més, conserven com un tresor l’esborrany manuscrit de la presentació oral d’aquesta tesi que han tingut l’amabilitat de deixar-me consultar. Sabem que va néixer a Barcelona, que va fer els seus estudis en l’antiga Facultat de Medicina de l’Hospital de la Santa Creu, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia en 1903 i, pel que sembla, va treballar en aquest mateix hospital. Va defensar la seva tesi en la Universitat Complutense de Madrid, com era preceptiu en l’època, en 1907 i va morir molt jove, a 32 anys, per una infecció respiratòria, sense que quedi clar, per la rapidesa del fatal desenllaç, si es va tractar d’una pneumònia o de la mateixa malaltia a la qual amb tant d’entusiasme va dedicar la seva curta vida professional.
Les primeres pàgines del document estan dedicades a l’exposició de la tremenda morbi-mortalitat de la malaltia en aquells anys (50.000 morts a l’any a Espanya), les situacions afavoridores: Diabetis, alcoholisme, desnutrició, amuntegament, etc., els mecanismes de defensa de l’organisme contra la infecció i a l’impacte que va suposar el descobriment en 1882 per Robert Koch de l’agent etiològic específic: el bacil que porta el seu nom. Després, descriu les formes clíniques agudes i cròniques de la tuberculosi pulmonar i revisa els mètodes diagnòstics de l’època: l’examen bacteriològic dels esputs i les recentment incorporades tècniques de la radiologia i radiografia de tòrax. Cal destacar, tant en aquest aspecte com en la resta del treball, les contínues i exhaustives cites dels investigadors que més havien contribuït fins llavors al coneixement clínic i terapèutic de la malaltia.
Quant al tractament, comença afirmant que: “hoy día los clínicos del mundo entero están convencidos de que la tuberculosis pulmonar es curable”, si bé reconeix que la curació absoluta només s’aconsegueix en un nombre reduït de malalts i que: “No existe en la patología otra enfermedad contra la cual se hayan ideado tan gran número de medicaciones”, i efectivament així era. Totes absolutament inútils, amb més efectes tòxics que terapèutics. La llista que presentava, revisant els pros i els contra de cadascun d’ells, era molt extensa: inhalacions d’àcid carbònic, àcid fluorhídric i iode. Fosfats, arsènic. mercurials, iodur potàssic, sofre i derivats, oli de fetge de bacallà, balsàmics, injeccions d’extractes aquosos de testicles de gos, bacterioteràpia amb Bacterium termo… La referència a l’oli de fetge de bacallà és interessant perquè és una de les escasses ocasions en què ens parla de la seva experiència personal: “En los tísicos que he de medicar voy con mucho cuidado en la administración de aceite de hígado de bacalao, y aún lo aconsejo poco”. De tots aquets suposats fàrmacs analitzats a l’únic que concedia un cert valor, basant-se en les publicacions d’alguns famosos tisiòlegs, era la creosota de brea vegetal, encara que amb algunes reserves: “Tal vez sea temerario afirmar que hasta el presente la creosota ha dado algo más que curaciones aparentes ó temporales. Sin embargo, los resultados son bastante satisfactorios para que sea lícito despreciar un agente cuya eficacia es actualmente reconocida por todos los médicos que han dado la creosota a dosis suficientes, principalmente en la tisis tórpida, de curso lento, sin hemorragias, y con abundante expectoración”.
La creosota, va ser introduïda en la terapèutica en 1830 per via oral o en fumigacions, sense que es pogués demostrés mai científicament cap efecte curatiu. A més d’ocasionar intolerància gàstrica severa, el penetrant i desagradable olor era un martiri per als malalts.
A la tuberculina -la linfa de Koch- li dedica un ampli comentari posant en dubte les seves suposades propietats terapèutiques. Va ser el gran error de Robert Koch, qui en 1890 va anunciar que havia descobert el remei definitiu de la tuberculosi. No era així, però en compensació el test la tuberculina es va convertir anys més tard en el millor mètode per a detectar la infecció tuberculosa. L’apartat dels medicaments el finalitza amb un comentari que denota una aguda intuïció sobre el camí a seguir en el futur: “Falta pues, descubrir un medicamento que tenga propiedades esterilizantes específicas a dosis que no sean perjudiciales a la vida celular, ó cuando menos que lo sean tan poco que las células atacadas puedan en poco tiempo reponerse continuando sus funciones que les son propias. Sólo de este modo cabe pensar que algún día la terapéutica podrá aplicarse de una manera racional y útil para atacar al germen infectante en lo más hondo de sus guaridas en donde se esconde”. Aquest assoliment espectacular el va aconseguir en 1944 Selman A. Waksman amb el descobriment de la estreptomicina, el primer antibiòtic bactericida contra la tuberculosi, obtingut de cultius del fong Streptomyces griseus.
Quina era, per tant la proposta de Josep Sauret per al tractament de la tuberculosi pulmonar? Dons, l’aplicació racional dels mètodes higiènics que fins llavors havien demostrat unes certes possibilitats de curació en els casos inicials: Repòs prolongat i cura climàtica, la qual cosa no era en realitat més que una modificació de la famosa fórmula màgica de l’Escola mèdica de Salerno del segle XV, aplicable a tota mena de mals: Mens laeta, requies, moderada dieta. És a dir, ànim alegre, repòs i dieta moderada.
El repòs -segons ell- havia de ser complet i prolongat, com a mínim un o dos anys, preferentment en cases de camp, masies, envoltades de boscos o en sanatoris d’alta muntanya. La cura sanatorial s’havia iniciat a Alemanya i Suïssa en la segona meitat del segle XIX en establiments privats, amb més aparença d’hotels de luxe que d’hospitals, sobre la base de l’observació empírica que en poblacions situades a més de 1.000 metres d’altitud la incidència de la tuberculosi era molt més baixa que en ciutats a nivell de la mar. En la primera dècada del segle XX, els sanatoris públics a Espanya eren escassos, i en la tesi es comenta aquest problema assenyalant que els elevats costos de desplaçament i estades en els privats només els podien assumir famílies d’alt poder econòmic. En 1888 el Dr. Agustí Bassols i Prim, metge de l’hospital de la Santa Creu, havia guanyat el primer premi de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona per un treball sobre les millors localitzacions per a construir sanatoris a Espanya per als tísics, amb la memòria Climatoterapia Española en la tisi pulmonar. Josep Sauret també esmenta possibles ubicacions i, segons refereix, als seus malalts afectes de tuberculosis tòrpides els recomanava llargues temporades a Puigcerdà, Santa Fe del Montseny o les Escaldes a Andorra.
En les tres últimes pàgines del manuscrit presenta les seves conclusions, divuit en total, algunes de marcat caràcter social, de les quals per a finalitzar seleccionaré les següents: “La tuberculosis es una enfermedad curable, en principio, según queda demostrado tanto en el orden anatomo-patológico como en el clínico. En el estado actual de nuestros conocimientos médicos no tenemos aún medio bacilicida específico propiamente tal, es decir, que nos garantice la esterilización orgánica sin perjuicio celular. El tratamiento higiénico-terapéutico, según nuestro modo de ver debe ser preferible a todos los demás. A pesar de no creer indispensable el sanatorio para poner en práctica dicho tratamiento, creemos de gran utilidad dichos establecimientos, no solo por las ventajas que indicamos, sino para lograr la debida asistencia gratuita, tan necesaria en las grandes ciudades, con el establecimiento de los sanatorios populares”.
En resum, el descobriment de la desconeguda tesi del Dr. Josep Sauret Coll El tratamiento curativo de la tuberculosi pulmonar, ha estat per a mi una grata sorpresa i crec que també ho serà per a tots els interessats en el coneixement de la història de la Pneumologia.
Recull parcial de la tesi d’en Josep Sauret Coll
Principio del formulario. Bibliografía.
Sauret Coll, J.: Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar. Tesis Doctoral. Universidad Complutense. Madrid. 1907
Sauret Valet J.: La tuberculosis a través de la Historia. Ed. Rayma. Madrid. 1990
Sauret Valet J.: El tratamiento farmacológico de la tuberculosis pulmonar durante el siglo XIX. Archivos de Bronconeumol. Vol. 34. Nº 2: 95-98. 1998
