Imatge principal: Falgons, al Pla de l’Estany
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
(…) En Domingo Busquets, hauria d’ésser un home inquiet i emprenedor. No es va acontentar en ser com el seu germà, que era mestre en una escola de Sant Andreu del Palomar, sinó que li agradava voltar món. Als 14 anys ja agafava un cavall i se n’anava amb altres comerciants per les terres de Castella a comprar llana, que venia a les incipients industries tèxtils de Terrassa i Sabadell.
Entre els anys 1875-1882 es donà la “Febre d’Or” a Catalunya, on es produí una extraordinària prosperitat en els negocis i un gran desenvolupament de les indústries, entre elles el tèxtil. A casa l’àvia es conservava la manta amb la que en Domingo viatjava. Estic segura que el besavi trigava més en arribar a Castella que el meu fill en arribar al Brasil. Hi havia altres senyors que feien el mateix que ell, però sempre trobava i portava la millor llana dels racons més insòlits de la geografia i els competidors li preguntaven: on trobeu la llana, Busquets? i ell els hi contestava “a deu milles de la lluna”.
Al començar la Primera República Espanyola, el nou govern va subhastar tots el bens reials. El meu besavi va comprar la meitat del Palau Reial, situat al Pla de Palau. El fet és que el Palau es va cremar una nit de Nadal de l’any 1875. Després de l’incendi, que li va suposar un disgust molt gran al besavi, va construir-hi dues cases senyorials. Entre una i l’altra hi havia uns magatzems el sostre dels quals servia de terrat per a la seva llar (…). A més, va comprar tota una finca a Samalús, tan gran que la portaven uns masovers.
Quan tenia 40 anys, en Domingo havia enviudat sense fills i ja havia deixat el negoci de comerciant. Estava trist, perquè després d’haver fet fortuna no tenia a qui deixar-ho.
Ell vivia en el principal de la casa del Pla de Palau, amb més de 300 m2 i el terrat. I els homes ja se sap, això dels armaris els hi ve gran, per el qual va demanar a la cosina de Tarragona que l’ajudés a ordenar-los tots. La cosina, per allò de no anar sola a casa d’un vidu a Barcelona, se’n va emportar una altre cosina: la Dolors Salvany.
La Dolors tenia 20 anys. Era rossa, d’ulls blaus, pell blanca i rosada, simpàtica, molt bonica i dolça. I ja podeu suposar la història: es van enamorar i casar. El “trosseu” de la núvia: la roba blanca interior, la roba de llit, tovalles, estors, etc.. va ser cosit (cosit a mà) i brodat per les monges clarisses de Pedralbes. Més endavant al casar-se les seves filles, les mateixes monges van brodar per a elles.
Van quedar-se a viure al “palau” ells, les filles i les filles de les filles. Més endavant i quan les filles es varen casar, el principal, es va dividir en tres llars separades.
Recent casats, ell un home adult i comerciant i ella una joveneta. El besavi tenia la costum d’anar a parlar amb altres comerciants en un bar. Les dones no hi tenien cabuda en aquestes reunions. Per tant, la besàvia es quedava a casa i plorava la seva absència i en Domingo li va dir: “ Doloretes, això no m’ho pots privar”. Així es va acabar la discussió.
De les quatre filles, la gran, la Josefina, va ser la meva àvia i la Rosa, la petita, soltera, sempre va ser la tia Rosa. La Carme casada amb un senyor de cognom Grau, va donar l’empremta d’aquest cognom a tota la seva descendència i la Mª Teresa amb el Sr. Badell. De tal forma que tant els seus fills com els seus nets els reconeixem de seguida per aquests dos cognoms. Maria del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, cap. 4, El cabaçet, 2002). Trobareu el text complet a Records Mall.
Si teniu interès en saber més sobre la saga dels Busquets cliqueu als enllaços següents:
Sepultura del Pare Jesuita Joan de la Creu Badell Busquets.