Imatge principal: Plano antic de la finca de Samalús
Trobada a Samalús Dijous, 30 d’abril de 2026
En les memòries i records familiars sempre ha estat present Can Masseguer, la hisenda de Samalús que va comprar el besavi l’any 1894, així com el seu entorn, els boscos, els camps de conreu, la vinya, les basses i les relacions amb les masies lindanes, especialment la de Can Bot. La infància i joventut de les mares i pares de tots nosaltres té un referent, records i moltes anècdotes d’aquesta casa pairal amb masoveria adossada que va permetre veure créixer el blat, l’alfals, els arbres fruiters, l’horta i que es podia fer el seu propi vi; que va permetre estabular vaques, acollir ramats d’ovelles durant la transhumància, i mantenir la cria permanent de gallines i conills.
Llargues estades i molts estius van permetre veure, també, el pas del temps: del carro al tractor, de munyir a mà a les munyidores elèctriques, de les bicicletes als cotxes…
Quant de temps feia que no ens trobàvem una colla de cosins segons? És a dir, de cosins que compatim els mateixos besavis, en Domingo Busquets i la Dolores Salvany? Doncs, potser des que la tia Rosa va fer un gran convit al Barcino, amb tota la família, el dia que va néixer el nebot número cent. Rengleres de taules van ocupar aquell gran menjador amb la presència de quatre generacions.
Ara, però, una reduïda convocatòria responia a la curiositat d’en Carles Sauret que volia “re-conèixer” la finca. Així és que, aprofitant aquesta demanda i les ganes de conèixer la molta informació de què disposa relacionada amb els antecedents familiars, vam fer una trobada a casa de l’Enric Ferrer (marit de la Blanqui), a Samalús. Finalment, vam ser tretze persones on quedaven representades les tres branques de descendents, els Badell, els Sauret i els Grau.
Molt puntuals tots, a mesura que anàvem baixant dels cotxes ens anàvem recordant i saludant amb petons i abraçades. Des de casa l’Enric es pot veure part de l’entorn natural de Samalús i part del terreny de la finca que, en plena primavera, estava esplèndid. Vam identificar masies i turons.
El primer objectiu va ser anar a trobar la Font de Lleó, mig amagada en un bosc de pi i alzina que el besavi Domingo va fer muntar amb dues grans motllures de pedra de disseny geomètric que devia correspondre a grans finestrals de palau reial, rematat per una gàrgola en forma de cap de lleó. Ningú que no sigui de la família no s’explica com va anar a parar en un bosc perdut de Cànoves i Samalús una font tan ampul·losa. S’ha de dir que el pas del temps l’ha fet molt malbé. Les dues motllures estan desencaixades i costa reconèixer que la boca d’on goteja l’aigua pertany al cap d’un lleó.
Els més caminadors del grup van anar fins a Vall Figueres, també dins del terme de la finca on hi havia hagut un vell casalot i, el més important, un bon doll d’aigua que abastia la finca i altres masies properes. Vam comprovar que continua rajant. I allí vam recordar l’aplec familiar que es feia cada estiu per dinar a peu de font.
Va arribar l’hora de dinar i, com que tothom havia portat coses, es va muntar un bon àpat en un tres i no res. Gràcies, Enric, per la casa, per la brasa i per la taula. El dinar va resultar molt amè.
Vam intentar entendre qui va ser en Domingo Busquets i com es va anar construint la seva vida. També, se’ns van plantejar interrogants sobre quina va ser la sort o la dissort de Dolores Salvany. El tret de sortida el va donar la Lali amb un poema dedicat al besavi i a les seves quatre filles, les nostres àvies. El Carles ens va aportar molts detalls i dates recollides a fi d’escriure una novel·la vinculant la història familiar amb els moviments sociopolítics de l’època. Van anar sorgint històries que s’havien viscut durant la guerra civil on 13 dones i un nen (el “tio” Joan) es van refugiar a la finca tot fugint dels bombardejos que tenien com a objectiu el port, l’estació de França i el Govern Civil al Pla de Palau. Els xicots de la família estaven disseminats: dos al bàndol Republicà, dos al bàndol Nacional i un amagat darrere un armari al principal de Pla de Palau. Tres anys sense veure’ls.
Ens vam anar animant responent interrogants, rebatent afirmacions, aclarint temes, deduint incerteses; en alguns moments, dues, tres converses es trepitjaven alhora. Ja prevèiem que ens faltaria temps.
Encara ens mancava, però, el més important, anar a visitar Can Masseguer. Aturàrem les converses i iniciàrem la marxa. Vam passar per davant la capelleta que obre el camí, vam passar per davant Can Barrau, ens vam aturar a saludar el Josep de Can Bot i entràrem a la finca actual.
A les que hem passat més temps a Samalús, ens va envair la decepció. Les portes del barri, que sempre estaven obertes, ara resten permanentment tancades. Les males herbes senyoregen per arreu i la font de la casa és inaccessible. Els plàtans, mal podats; les acàcies, mortes i els arbres fruiters, abandonats. Curiosament, al galliner hi ha gallines. Potser les cuiden els de l’hípica que han llogat una part de la finca. Així i tot, vam aprofitar per fer fotos.
Com que era l’inici del pont festiu n’hi va haver que ja van decidir marxar per por de trobar caravanes a les carreteres. Els més romancers encara vam tornar a casa l’Enric a fer rotllana. La conversa va retornar a les àvies que, a més de compartir Samalús, també van compartir molta vida a Plaça Palau. Cada vespre es trobaven les quatre al principal, juntament amb la Rosita, per resar el rosari i resoldre temes familiars. Van ser quatre dones fortes. En aquella escala es va constituir un potent matriarcat!
Pep i Lluïsa, Santi i Merche, Carles, Joan, Lali, Josep M., Enric, Àngels, Manel, Carmina i Francesc potser algun dia ho tornem a repetir i, a poder ser, amb convocatòria ampliada.
Carmina