Imatge principal: el Sr. Isaac Carasso envoltat de metges en l’habitació dels baixos del carrer dels Àngels on feia el iogurt.
Fa poc més d’un segle, al 1919, Issac Carasso inventà en un laboratori instal·lat als baixos del carrer dels Àngels 16 de Barcelona, al barri del Raval, el primer iogurt industrial del món del que es té coneixement, Un iogurt que batejà amb el nom de Danone, en homenatge afectuós al seu fill Daniel. Per darrera d’aquesta efemèride, més aviat curiosa, hi ha la trepidant història d’un home i la seva família que hagueren de fugir de guerres i persecucions, travessant continents i oceans, fins aconseguir la pau i l’estabilitat en la que finalment erigiren un autèntic imperi empresarial en base a aquest producte làctic. Aquesta, però, és una historia que comença molt abans. Per entendre-la bé, haurem d’anar cinc segles més enrere.
De Sefarad a Salònica
Al 1474, el casament entre Ferran II i Isabel I, els anomenats reis catòlics, dona lloc a la unió dinàstica de les respectives corones d’Aragó i Castella i Lleó. La nova Monarquia Hispànica serà per sempre més recordada pel “descobriment” del Nou Món. Tanmateix, una ombra allargada acompanyarà el record d’aquell període. Ens referim a l’ombra de la política religiosa, que estarà marcada per una profunda intolerància, assolint un punt de no retorn vers la deteriorada coexistència de creences que es venia donant fins aleshores en els regnes peninsulars.
A l’edat mitjana, els jueus rebien protecció del monarca. De fet, eren literalment part de la seva propietat. Això implicava que els jueus podien dedicar-se als seus negocis a canvi d’oferir periòdicament bons préstecs i donacions de diners a la corona. Però al segle XIV es produiren greus disturbis antisemites per tot arreu i les matances de jueus es proliferaren en ciutats com Pamplona, Barcelona o Toledo, entre d’altres.
Les onades de violència contra els jueus sovint venien precedides per falsos rumors promoguts per sectors de l’església en que se’ls acusava de ser els principals responsables de la pandèmia de la pesta negra que havia açotat el vell continent. Aquests incidents acabaren exercint una forta pressió sobre les comunitats jueves als regnes cristians, produint-se moltes conversions forçoses. Aleshores es gestà l’anomenat “problema convers”.
Els conversos, al haver sigut batejats, no podien ser més rebutjats ni tractats de forma discriminatòria, com ho eren els jueus en la vida quotidiana. Però, al mateix temps, foren constants les sospites de falses conversions. La situació donà lloc a recels més extremats encara sobre els jueus que no s’havien convertit, car es considerava que exercien una influència perniciosa sobre els conversos, amb els que encara compartien lligams familiars i socials de tota mena. De retruc, es generà la categorització social entre els “cristians nous”, que es contraposaven als “cristians vells”. Aquests últims podien demostrar, a partir dels seus llinatges de parentiu, l’origen de la seva sang i restar lliures de qualsevol sospita.
En aquest context, es cercà al control de la puresa de la fe en el cos social mitjançant la introducció d’una tribunal religiós: la inquisició, que estaría sota els designis del temut Torquemada. Després d’un estadi previ de segregació accentuada, al 1480, la inquisició espanyola acabà obligant les minories religioses musulmanes i jueves a abandonar la península o convertir-se al cristianisme. Al 1492, els Reis Catòlics signaren el decret d’expulsió dels jueus amb el pretext de l’acusació d’usura i d’idolatria. Com a resultat d’aquesta acció de neteja ètnica-religiosa, es calcula que marxaren 2/3 parts dels membres de les comunitats jueves que hi havia, provocant una greu crisi econòmica als regnes.
Els jueus que habitaven la península ibèrica (Sefarad, en hebreu) foren coneguts històricament com a sefardites. Eren la branca jueva més avançada culturalment en aquella època. Els sefardites que marxaren es van exiliar principalment a la península itàlica, al Nord d’Àfrica i, sobretot, a l’antic Imperi Otomà, que aleshores s’estenia per bona part dels Balcans. Allà fundaren comunitats estables i van conservar bona part del seu patrimoni lingüístic i cultural.
Una de les ciutats sota domini otomà que més sefardites va acollir fou Tessalònica o Salònica, a la Macedònia central. La tradició recull que s’hi van establir trenta mil jueus, amb vint-i-dos sinagogues, tot i que probablement en foren menys. La ciutat aleshores ja era un centre comercial a mig camí entre orient i occident i l’arribada dels sefardites certament contribuí a dinamitzar l’economia local. Avui en dia, Tessalònica forma part de Grècia i és el primer centre industrial del país. A més, és la segona ciutat en nombre de població, amb més d’un milió d’habitants, després d’Atenes.
Però a finals del segle XIX, Salònica encara estava sota domini otomà. Al 1874 hi va néixer Isaac Carasso Nehama, en el sí d’una acomodada família sefardita de comerciants. Carasso donà continuïtat al negoci familiar, dedicant-se a l’exportació d’oli, fruits secs i cítrics per la regió. Va conèixer llavors l’existència del iogurt tradicional de la mà de comerciants búlgars, que venien una viscosa llet d’ovella fermentada, de sabor agre, que asseguraven que s’elaborava des de feia mil·lennis.
Al 1905 nasqué en Daniel, el primer fill del senyor Carasso. Aquell mateix any, Stamen Grigorov, un microbiòleg originari de la regió búlgara de Tran, va descobrir el bacteri de l’àcid làctic (lactobacillus bulgaricus) responsable de la fermentació del iogurt. El 1908 el bacteriòleg rus Ilià Métxnikov havia guanyat el premi Nobel de Medicina amb els seus estudis sobre la capacitat humana per vèncer les malalties infeccioses, enfocant la relació entre els microbis i el sistema inmunitari. A l’any següent, basant-se en els estudis de Grigorov, aquest científic va postular que la longevitat de certes comunitats a Europa de l’Est estava relacionada amb el consum de llets fermentades, donat que creia que aquestes impedien el creixement de les bactèries patògenes a l’intestí.
Carasso, va quedar fascinat per aquesta teoria i viatjà fins a París per a entrevistar-se amb Métxnikoff, que aleshores treballava a l’Institut Pasteur. Sembla ser que l’investigador, d’origen també jueu, acabà de convèncer Carasso de les bondats del iogurt i aquest es disposà a realitzar tota mena de proves per a tractar d’obtenir experimentalment el producte.
De Salònica a Sefarad
Però a inicis del segle XX la península dels Balcans era un polvorí a punt d’esclatar. El 1910 es va produir la guerra italoturca – considerada la primera guerra moderna d’Europa, amb dirigibles llençant bombes sobre objectius militars, i que contribuí a desestabilitzar la regió. La Lliga balcànica, una aliança formada per serbis, montenegrins, grecs i búlgars, aprofità la desorganització demostrada per l’exèrcit otomà en la contesa contra Itàlia per iniciar la Primera Guerra Balcànica (1912). L’èxit de la la Lliga es consumà amb la reconquesta de Tessalònica, quan les tropes gregues i búlgares arribaren a la ciutat, amb poques hores de diferència. El conflicte s’estendria llavors en la segona Guerra Balcànica (1913), on les nacions de la Lliga pugnaren entre sí pel repartiment del territori. Tessalònica finalment va quedar sota sobirania grega, fins a dia d’avui. Però el rei Jordi I de Grècia, que havia entrat triomfant muntat a cavall, fou mort a trets dies després en una de les avingudes principals de la ciutat, a mans d’un anarquista.
Davant de tanta inestabilitat, els sefardites de Tessalònica estaven temorosos de perdre els privilegis de que havien gaudit fins aleshores sota la sobirania del sultà. També patien per si els hi tocava el rebre i haguessin d’acabar pagant els plats trencats, com històricament sempre havia passat. El rei d’Espanya, Alfons XIII, per intermediació del consolat espanyol a la ciutat, havia reprès la relació amb la comunitat jueva en la diàspora, la qual podia reivindicar amb orgull haver mantingut el dialecte del judeocastellà, després de tants segles lluny de Sefarad. Amb la creació de la Unió Hispano-Hebrea, l’estat concedí asil i, després, la nacionalitat, a molts jueus que volien fugir del vesper macedoni. Els Carasso, a l’igual que moltes altres famílies jueves, van decidir iniciar el retorn a la terra dels seus avantpassats.
Al 1912 el rei espanyol havia enviat el Princesa d’Astúries, un creuer cuirassat, amb l’objectiu de repatriar centenars de sefardites protegits pel consolat de Tessalònica, entre els quals es trobava Isaac Carasso i la seva família. Però la nau recalà primer a Constantinoble i la delegació diplomàtica espanyola de la capital de l’Imperi Otomà intercedí per a repatriar a la comunitat local, de mode que el cuirassat tornà a Espanya sense cap sefardita de Tessalònica.
Tanmateix, Carasso tenia el capteniment d’emprendre la tornada cap a Sefarad. Amb la seva dona Esther i els seus fills Daniel, Flor i Joana, va iniciar un llarg viatge per ferrocarril, tot i que una nova guerra els va sorpendre pel camí. El 28 de juny de 1914, un altre magnicidi als Balcans – l’assassinat de l’arxiduc d’Austria a mans d’un nacionalista serbi a Sarajevo-, donava inici a la Primer Guerra Mundial. Els Carasso es trobaven llavors a Suïssa, que havia mobilitzat un exèrcit de 200.000 homes per a defensar la seva neutralitat en el conflicte. A Lausana, Isaac va continuar experimentant en la fabricació de iogurt, estimulat pels coneixements d’un grup d’albanesos amb qui coincidí i que treballaven en una línia semblant a la que ell pretenia desenvolupar.
Al 1916, amb el món encara en guerra, els Carasso pogueren prosseguir el seu viatge cap a Barcelona, donat que Espanya també es mantingué neutral en el conflicte. Un cop arribaren a la ciutat comtal, la família llogà els baixos de la finca número 16 del carrer dels Àngels, al barri del Raval. Tanmateix, un any després d’arribar a Sefarat, Esther, la dona d’Isaac, no resistí a la malaltia pulmonar que patia i va morir.
Sefarad, la terra promesa
Vidu i assentat a Barcelona, Isaac Carasso perseverà amb la seva dèria i va instal·lar en una habitació dels baixos on vivia el que anomenà el “laboratori”, una estància atapeïda amb bidons de llet i grans olles. El fill del Senyor Carasso, en Daniel, que aleshores tenia quinze anys, ho recordà com un lloc amb molt de fum, tot i que el seu pare rares vegades li permetia l’entrada. A finals del 1919, en aquest rudimentari laboratori casolà, sortí a la llum el primer iogurt Danone del món. Precisament, com ja hem avançat a l’inici, el seu inventor es va inspirar per al nom en “Danón”, l’apel·latiu afectuós amb què familiarment s’adreçava al seu fill Daniel.
Les primeres mostres del nou producte foren distribuïdes a les farmàcies de Barcelona amb unes tasses de porcellana, les quals venien tapades amb paper i embolcallades amb un llacet vermell. També es repartien a domicili, segons demanda. Per a comercialitzar-lo, inicialment, el senyor Carrasco se les enginyà per arribar a un acord de col·laboració amb els carters de la ciutat i l’empresa municipal de tramvies. Externalitzant la logística en aquests actors, es garantia la distribució matinal dels esmorzars i la recollida dels recipients buits per a la seva posterior reutilització, aprofitant les estacions amb parada a prop de les farmàcies.
Els primers temps de l’empresa de iogurts no van ser senzills. Es tractava d’un producte completament desconegut entre el gran públic d’Europa occidental. Però el senyor Carasso era un emprenedor de pedra picada i va saber vendre el seu producte entre la classe mèdica, que passà a recomanar-lo per les suposades propietats terapèutiques que li atribuïren.
El producte es promocionava com “aliment medicinal, balsàmic per a l’estómac i delícia de l’alimentació higiènica del nostre temps”. Gràcies al suport del col·legi de Metges de Barcelona i de bacteriòlegs de prestigi, com en Jaume Ferran i Clua (conegut a Europa com el “Pasteur espanyol” per haver descobert el vaccí contra el còlera), Danone aviat atansà la producció de 400 envasos diaris.
A partir de llavors, i durant molts anys, Isaac Carasso va dedicar les seves nits a elaborar els seus cada vegada més buscats iogurts, repartits a l’alba, just abans de l’esmorzar, per tota la ciutat de Barcelona.
Com comenta na Maria del Mar Sauret Manén, a les seves memòries, “cada dia el Sr. Carasso portava iogurts al meu besavi per al seu consum” (Capítol 6, Els Àngels). El besavi a que es refereix era el senyor Francesc Sauret Roca, propietari de la finca del carrer dels Àngels 16, que vivía just a sobre, al principal. En Francesc era metge i havia treballat tota la seva vida a l’hospital de la Santa Creu, molt a prop del laboratori casolà de iogurts que en Carasso havia instal·lat en els baixos de l’edifici. Molt podria ser, doncs, que el senyor Sauret hagués obert més d’una porta professional al seu llogater.
De Sefarad al món
Durant els feliços anys 20, el negoci dels iogurts Danone consolidà la seva posició en el mercat. Quan en Daniel Carasso, el fill primogènit, ja era adult, el seu pare l’envià a Marsella a cursar estudis de comerç. Després aniria a París, a fer pràctiques de bacteriologia a l’institut Pasteur. Un cop instal·lat a la ciutat de la llum, en Daniel fundaría, als 25 anys, la Societé Parisienne du Yoghourt Danone, amb el recolzament financer del seu pare.
Amb una visió diferent a la del patriarca, en Daniel concebé que el producte carregava un llast – el component terapèutic, que impedia projectar-lo com un bé de consum de masses. L’ambició del jove era treure el iogurt de les farmàcies i els hospitals i conquerir el gran mercat de consum francès. Emprà llavors una estratègia que encara de ben segur es deu estudiar avui dia a les escoles de màrqueting actuals: la companyia francesa del grup Danone va introdudir una variant en la composició del producte, disminuint l’acidesa i endolcint-ne el gust, tornant-lo així més atractiu per al paladar del ciutadà mig. El nou iogurt es tornà un gran èxit i el seu consum aviat es popularitzà per tot França.
Mentre, la matriu espanyola de l’empresa, liderada pel pare, continuava creixent. El 1927 s’obria una fàbrica a Madrid, sota les ales del monarca. Gràcies a la seva amistat amb la infanta Maria Isabel, tieta del rei Alfons XIII, Isaac Carasso es convertí en proveïdor de la casa reial a canvi de subministrar iogurt a les associacions benèfiques apadrinades per la princesa d’Astúries, més coneguda com “La Chata”.
Però al 1931 Espanya es convertí en una República, per segona vegada en la seva història, i cinc anys després esclatà la guerra civil. Isaac Carasso va decidir aleshores replegar tota la família a París. Un cop acabada la guerra, a l’abril del 1939, el patriarca volgué emprendre el viatge de retorn en tren cap a Barcelona, però la mort l’encalçà a les portes de Sefarad i fou enterrat al cementiri jueu de Baiona, al País Basc francès.
Així i tot, el món continuava en convulsions i aviat esclataria la Segona Guerra Mundial, la terrible tragèdia que havia de desembocar en l’holocaust, l’ignominiós genocidi jueu perpetrat per Hitler i el seu règim nacionalsocialista. El poble de Jahvé es convertia, un cop més, en boc expiatori de la historia.
Segons la novel·la històrica “El olivo que no ardió en Salónica”, de Manuel Mira (2015), que tracta precisament sobre l’epopeia dels Carasso i el iogurt Danone, a l’octubre del 1940 en Daniel estava a punt de refugiar-se als Estats Units, doncs, com tants altres jueus, es trobava en el punt de mira dels nazis. Però abans de partir decidí passar per Barcelona per deixar en bones mans la filial espanyola de l’empresa. Entrevistant-se amb l’advocat Lluís Portabella al restaurant de l’hotel Ritz, els comensals hagueren d’abandonar dissimuladament el local al adonar-se que allà mateix es trobava Heinrich Himmler, compartint taula amb diversos militars. L’oficial nazi s’havia trobat amb les autoritats franquistes per preparar la conferència que posteriorment s’hauria de produir entre Franco i el Fuhrer a Hendaya. Abans de tornar a Alemanya, Himmler havia decidit passar pel monestir de Montserrat, atret per la idea que allí s’hi amagava el Sant Grial. Coincidentment, al seu pas per Barcelona, la mà dreta de Hitler s’havia allotjat a l’Hotel Ritz.
Pocs mesos després d’aquest episodi, en Daniel Carasso salparia en un transatlàntic des de Vigo rumb a La Habana per iniciar una nova etapa de la seva vida als Estats Units. Un cop a Nova York, el fill de l’inventor del Danone refundà la companyia, canviant el nom de l’empresa per Dannonn, que sonava millor als oïdes americans. Fins a dia d’avui, així s’ha quedat el nom comercial del producte a l’altra riba de l’oceà.
Dissortadament, en Daniel no va poder fer res per evitar el tràgic destí de la germana mitjana: Flor Carasso que l’havia acompanyat des de l’inici en el viatge dels Balcans fins a Sefarat i després a París. Els seus camins es veieren separats per la maquinària d’odi i destrucció nazi. Flor i el seu marit Jacques Levi, foren detinguts per la gendarmeria francesa – sota el règim col·laboracionista de Vichy, en la batuda del Velòdrom d’Hivern, al juliol del 1942 a París, i posteriorment deportats a Auschwitz.
Segons Mira, els fills de la parella, Henri Levi i Jean Jacques, nebots d’en Daniel, havien aconseguit a temps uns salconduits espanyols mitjançant els quals pogueren fugir. Al camp de concentració d’Auschwitz Flor morí, mentre que el seu marit aconseguí sobreviure. Jacques Levi morí al 1989 a Barcelona i seria enterrat al cementiri jueu de Les Corts, on també reposen les restes d’altres membres de la família.
Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, Daniel Carasso tornà a França i reconegué el treball des seus homes de confiança a Europa durant el període bèl·lic: Norbert Lafont i Lluís Portabella. Com a reconeixement, els nomenà presidents de les empreses filials francesa i espanyola respectivament, reservant-se la presidència d’honor d’ambdues. De llavors ençà, el grup Danone no ha parat de créixer, tant a Europa com a Amèrica, diversificant la producció amb altres postres de cullera industrials, assolint facturacions milionàries i donant treball directe a milers de persones arreu del món.
A l’abril del 1994, els fills sobrevivents de la família Carasso, Daniel i Joana, van visitar Barcelona per commemorar el 75è aniversari de la creació del iogurt Danone. Davant de la façana recent restaurada de la finca del carrer dels Àngels 16 del barri del Raval de Barcelona, destaparen al costat de l’alcalde Pasqual Maragall una placa bilingüe que deia: “En aquest edifici el senyor Isaac Carasso fabricà el primer yoghourt Danone del món”. Segons el diari ARA, que un quart de segle després es feu ressó del centenari de Danone, la placa fou retirada posteriorment per desavinences dels veïns amb l’ajuntament.
Daniel Carrasco va morir el 2009 aprop de París, als 104 anys, i mai renuncià a la seva nacionalitat espanyola, tot i haver rebut la Legió d’Honor de França. Segons sembla, també rebé pressions per a que s’acollís a la nacionalitat francesa. No és forassenyat suposar que, més enllà de tot l’èxit professional assolit al llarg de la seva dilatada existència, la més preuada conquesta hagués estat precisament obtenir el reconeixement de l’origen dels seus avantpassats. Doncs l’estela que guià els Carasso a emprendre el viatge de partida de Salònica no fou sinó l’anhel de retorn de tot un poble expulsat injustament de la terra on havien crescut les seves arrels.
* Article dedicat a l’oncle Paco Calvo. Gràcies per l’hemeroteca i per haver estimat tant el Raval i haver lluitat per la seva gent.