Imatge principal: El Sr. Sauret amb un camió cisterna d’oli omplint els cups dels baixos d’Àngels 16 (anys 40 o 50).
No sóc el més adequat per fer una síntesi correcta de l’evolució del negoci del pare, en Xavier Sauret Busquets, i al germà que li toca ja ho farà si ho creu convenient. Només parlaré de les meves experiències quan estava estudiant econòmiques, les meves estades als altells del carrer del Àngels nº 16 i la història del negoci que he pogut documentar, desde els seus inicis fins aquella època.
Com molts altres del germans, anava amb el pare als estius per treballar al seu negoci i són molts els moments entranyables passats.
Quan estudiava econòmiques, ja tenia coneixement de la producció dels olis de les Garrigues. Però aleshores vàrem ser convitats a visitar Iznatoraf, un poble encantador de Jaén, per un company de classe, que era el fill de l’alcalde. La curiositat per Andalusia va néixer amb el meu amic en Josep Ignasi Rojas i Miravete. Junts ens proposàrem fer un viatge iniciàtic pels camps d’oliveres del sud, com si fos una experiència de treball de camp.
Però comencem pels inicis del pare. Ell, en Xavier Sauret Busquets, dedicat a la formació del comerç, va estudiar al col·legi Lassalle Comtal, al carrer d’Amadeu Vives. Per aquest motiu nosaltres vàrem estudiar al col·legi dels Josepets, pertanyent al mateix grup religiós. Cada dia agafàvem el metro a Correus (estació avui dia desapareguda) i ens baixàvem al final de la línea que hi havia en aquell temps, als Josepets (actual parada de metro de Lesseps). Allà ens hi quedàvem a dinar. Només el petit dels germans estudiaria als jesuïtes del carrer Casp. Era impressionant, al posar-te al vidre del costat del conductor, veure les llums del metro pels túnels. També m’enrecordo d’una nena que cada dia veia i que baixava a l’estació de la Diagonal per anar a les Teresianes. Mai li vaig dir res.
El pare tenia una qualitat especial: tot i que nosaltres erem deu germans, et feia sentir únic i les anades per la ciutat amb ell sempre eren gratificants, explicant històries sobre el seu amor per Barcelona i Santa Maria del Mar, sobre el seu gran amic, en Cuerda, els inicis del negoci, les angoixes, o bé el seu pessimisme. Et senties com si ell es confessés de les seves intimitats.
La camioneta 
El camió
En aquella època jo l’ajudava en el seu negoci i m’ho passava molt bé. Anava a cobrar als clients per tot el barri “Xino” – com li deien aleshores al Raval Sud-, sempre vigilant la cartera en les meves incursions. Quan era més feliç és quan anàvem a dinar. Sempre intentàvem anar a restaurants de clients, ja que teníem la representació del vins d’Alella – el soci i familiar, en Lluís Flaquer i Ferran, era el que portava aquest tema. En Lluís Flaquer pare sempre m’impressionava per la rapidesa com feia les sumes a mà. No s’equivocava mai. Jo, en canvi, m’havia de barallar amb les primitives màquines de multiplicar, que li feies donar voltes amb una petita “maneta”, que feia un soroll específic endavant i quan t’equivocaves, endarrere. Després de dinar m’adormia i, és clar, no feia mai bé les operacions algebraiques.
Els vins d’Alella Marfil tenien un sistema de promoció de la seva marca en que s’abonava als cambrers per cada una de les ampolles que obrien, bescanviant la càpsula per diners. Jo em dedicava a comptar-les quan venien els cambrers. Les oficines estaven en uns altells construïts a tot l’ample dels dos baixos del carrer dels Àngels nº 16.
Oli Carrer Àngels 16 
Omplint amb el camió cisterna els cups de l’oli provinent de Lleida i Andalusia
El magatzem era un tràfec continu de treballadors amunt i avall i un enrenou constant. Recordo dos personatges. Un era en Juan, que es dedicava a la neteja dels bidons i les connexions dels dipòsits i els sistemes de carregar les màquines. Aleshores ja havíem començat a distribuir oli envasat amb la marca “Sauret i Flaquer” i el manteniment de la cadena per omplir les ampolles no era gens fàcil. Encara més difícil era mantenir la mateixa qualitat amb les diferents mescles i, sobretot, estar a l’aguait que no et subministressin oli adulterat.
Quan venien els camions cisterna de l’oli era tot un espectacle el poder guiar-los per a que poguessin maniobrar, havien de recular marxa enrere al carrer del Carme i després connectar les mànegues als cups. Quan venien els camions dels vins d’Alella, carregats de botellers plens, s’havia d’estivar-los i després tornar-los a carregar amb els que s’emportaven ja buits. La càrrega i descàrrega s’havia de fer amb un carretó de ferro de rodes petites que pesava molt. Llavors encara no existien el toros. El Juan era un especialista de la neteja i sempre recordaré la capa d’oli que quedava al terra i com amb la seva destresa la netejava.
Collint un ram per a l’ofrena… 
… a la Mare de Déu de l’Olivera
L’altre personatge per mi important era en Manel. Era com l’home de confiança pel “repartiment ”. De tots ells tinc records de com em tractaven de bé i m’ensenyaven el que feien. El pare tenia un contacte especial amb els “xurrers” i quan tornava a casa ens portava unes bosses plenes de xurros que eren la nostra delícia. El pare va organitzar pel gremi la capella de la Verge de l’Oliveira, a Santa Maria del Mar.
De la documentació dels meus arxius he pogut recopilar i reconstruir les diferents etapes del negoci:
1ª etapa – Carrer Mercaders a Can Valentí Fosses amb el seu amic inseparable de tota la vida, en Joan Cuerda, inicis dels anys 30.
A les memòries de la Mall, la germana gran dels Sauret Manén ens recorda com va ser aquesta etapa: “A can Foses, primer treball del meu pare, hi treballava un altre aprenent, en Joan Cuerda.” (Històries d’amor, Capítol 9 El gran amic, 2002). Aquell fou l’inici d’una gran amistat que s’hauria de perllongar per tota la vida. I què preciosos i ben escrits són el versos d’en Joan Cuerda! Aquí en transcrivim una selecció:
ABANS DE L’ANY 1934.
Entre llaunes i bidons,
en mig d’una portalada,
s’hi veu un senyor que bada
pensant com guanyar milions.
Compra l’oli per vagons
I venent-lo als adroguers
ha pogut fer tants diners,
que ja té, dins de Barcelona,
el negoci que més dona
del carrer de Mercader
Joan Cuerda
TEMPS PASSATS: L’Oli.
Quan l’oli baixa se’l veu
capficat y decaigut.
com si hagués el món perdut
jugant-se’l a cara o creu.
Però si puja de preu,
ja cal que mos preparem,
doncs tot seguit el tindreu
Nit i dia rondinant
perquè l’oli va minvant
dins els cups del magatzem.
Joan Cuerda
TEMPS PASSATS: Els clients
Tractant-se d’un bon client,
si de l’oli li parleu
oferiu-li l’últim preu
per tenir-lo ben content.
Més si fos un insolvent,
d’aquells de la pell amarga,
veneu-li car, i a la llarga
cobrarem tot lo perdut
amb l’oli que li hem venut
a deu duros més per carga.
Joan Cuerda
2ª etapa – Societat col·lectiva amb en Cuerda, al carrer Muralla Romana, al 1934
El 31 de gener del 1934 es creà una societat col·lectiva entre en Xavier Sauret i en Joan Cuerda, el seu amic, al carrer Muralla Romana nº 28 (ara se’n diu Sots-tinent Navarro). Segons la meva germana:
El meu pare i el Joan Cuerda van ser tan amics que, abans de començar la guerra, es van decidir tots dos a establir-se pel seu compte i tenir un negoci junts. Cadascú va aportar un capital i van començar en un carrer prop de les muralles romanes. Quan el negoci començava a rutllar, el meu pare es va casar i poc després va començar la guerra. En Joan era mallorquí i el van cridar a files des de Palma, fet pel qual va marxar cuita corrents i ja no va tornar a viure mai més a Barcelona (Maria del Mar Sauret Manén, Històries d’amor, Capítol 9 El gran amic, 2002).
Xavier Sauret en el Morris, amb el seu gran amic, en Joan Cuerda
El primer cotxe del meu pare era un dos places, de color clar: un Morris. Es veu que ell, alguna vegada, també repartia oli amb el Morris, perquè el Cuerda l’esperava per donar un tomb pels carrers pròxims a la botiga que tenien. Al cap dels anys encara se’n recordava, (Maria del Mar Sauret Manén, Històries d’amor, Capítol 8 La nostra tartana, 2002)
Durant la etapa de la guerra, ja establerts al carrers sota muralla, l’empresa ha de viure situacions difícils amb confiscacions d’oli per membres de la FAI. El pare m’explicava com posaven la pistola sobre la taula quan li requisaven l’oli de les cisternes i els cups. En aquella època l’ajudava la meva tia, Rosita Sauret Busquets, i el seu cosí, en Joan de la Creu Badell Busquets. El soci Cuerda es va quedar a Mallorca i no va poder tornar. És emocionant llegir la correspondència de quan el meu pare, al recuperar els diners que també li havien confiscat, tornaria una part al seu soci i amic en Joan Cuerda, que el tractava de germà, agraint-li el gest, donades les penúries de la postguerra.
El 6 de setembre del 1939, una cop acabada la guerra, acorden dissoldre la societat que tenien. El pare li va anar tornant els diners al Joan Cuerda en diferents terminis, des del 1940 al 1942, amb gran agraïment per part del Senyor Cuerda, ja que considerava que aquells diners els va salvar el nostre pare durant la guerra.
Val la pena i és necessari transcriure part de les cartes d’en Joan Cuerda i Barceló per entendre la fortalesa de l’amistat que tenien. El pare considerava al seu primer soci com un germà, sense oblidar que havia quedat orfe de pare de molt petit. Aquestes cartes no són les úniques però ens serveixen d’exemple:
1. Carta des de Palma del 26 de Juny del 1940, al rebre un xec de 23.115,50 ptes.
Excuso decirte lo contento que estoy y la broma que hicimos en casa ya que les dije: “vosotros no sabéis el regalo que me han hecho hoy de Barcelona”. Gran expectación general. Y les puse al corriente de tu envío.
La verdad es que no esperaba un regalo tan gordo por mi Santo, pues creía que hallarías más dificultades para el desbloqueo. Sigo repitiendo lo mismo Javier, ahora más que nunca, no te preocupes de los demás, pues con lo remitido estoy al cubierto de cualquier eventualidad, y el que debes tener las máximas facilidades eres tú y no yo, que actualmente me defiendo bien. Además siempre me escribes en forma que parece te consideres obligado conmigo.
Ya sabes que para todos los efectos entre tú y yo existe más el aprecio de hermanos que el de amigos, y entre hermanos no pueden existir compromisos ni obligaciones…
2. Carta de l’11 de març del 1941, quan en Cuerda rep un xec de 5.379 ptes.
No sé si enfadarme por ello o darte las gracias. Ya sabes Javier, y te lo repito una vez más que no tienes que sufrir por mandar nada… que yo por mi parte ni nada reclamo ni encuentro tenga derecho alguno sobre unos bienes que si bien eran míos, se hubiesen totalmente perdido a no ser por ti y el gran interés que en su defensa pusiste durante la guerra. Para mi vale más cualquiera de los sacrificios que ello te acarreó que todo cuanto puedo poseer ahora y en el futuro…
Quan vaig fer el servei militar a Mallorca, als meus 21 anys, en Joan es va preocupar per mi i em va dedicar tot el temps que jo tenia disponible per ensenyar-me l’illa i la seva impressionant col·lecció de fòssils. Ell va ser el padrí de la meva germana Angelina i sempre esperàvem amb molta il·lusió l’ensaïmada que venia de Mallorca per Pasqua.
Una vegada més, el relat de les memòries de la Maria del Mar ens serveix per complementar aquell període i el gran personatge que va ser en Cuerda:
Acabada la guerra, el meu pare li anava tornant el capital que havia aportat amb els seus interessos, ja que ho considerava de justícia. Aquest fet, ha sigut recordat per en Joan tota la vida i l’amistat entre ells, també ha durat sempre.
(…) Un cop vaig passar uns dies a Palma, amb ells. En Joan era un savi. Vam estar a Somorlà, una finca de pagès prop de Palma, propietat d’ells. Em va ensenyar tota la col·lecció de fòssils que diumenge rere diumenge havia anat recollint a l’illa; els havia classificat, per edats arcaiques, ja que Mallorca en edats prehistòriques havia estat part del Mediterrani i s’hi havien quedat com a testimoni milers d’animalets petrificats. Va construir tot un armari ple de safates per col·leccionar tots els fòssils amb una pulcritud i un detall com mai havia vist en cap col·lecció privada. Va publicar un llibre sobre la matèria i va tenir un gran reconeixement mundial, ja que diverses delegacions de paleontòlegs el van visitar.
Li van oferir una càtedra a València que ell va refusar perquè va creure que tenint la seva família a Palma no els hi volia donar un trastorn tan gran, doncs els seus fills estaven ben acomodats, estudiant, amistats….
Em va portar pels racons més bonics de Mallorca. M’explicava, que li agradava molt la música i cada dijous anava amb la seva muller a ballar en un hotel de Palma; de grans, la gent que freqüentava el local ja els esperava.
En Joan i la Margalida, la seva dona, tenien una filla amb síndrome de Down, la Maite. Es van esmerçar molt en la seva educació i conviure amb ella va ser un plaer. La seva manera de ser era entranyable. En Joan era el savi humil, afable, farinós i benvolent (Històries d’amor, Capítol 9 El gran amic, 2002)
3ª etapa – Olis Esteve i Sauret 1940-1946, carrer Joaquim Costa nº 4.
El 20 de març del 1940 el pare entra a la societat “Luis Esteve e Hijo Regular Colectiva”, de la qual es separa el fill Luis Esteve Sabater.
Es canvia el nom de l’empresa per ESTEVE i SAURET . El pare aporta un capital de 129.000 pessetes. El local de l’activitat era al carrer Joaquim Costa nª 4, baixos. Però el 24 de gener del 1946 va morir el Sr. Esteve.
4ª etapa – Olis Sauret i Flaquer, i distribuïdors vins Alella Marfil, des de l’any 1946, Carrer Àngels nº16.
A la mort del soci Esteve, quan ja constava com a soci en Lluis Flaquer i Ferran, la societat col·lectiva passà a denominar-se SAURET i FLAQUER.
En Lluís Flaquer i Ferran estava casat amb la Montserrat Badell Busquets, cosina del pare (filla de la Mª Teresa Busquets Salvany). Els nous magatzems s’amplien al carrer dels Àngels nº 16. La Maria del Mar afegeix:
El meu pare va poder instal·lar el negoci de l’oli en els baixos del carrer dels Àngels, abans de la guerra. Part, del subsòl, es va excavar per fer-hi els cups de l’oli perquè compraven la mercaderia d’origen a Andalusia o a Lleida i venien amb grans camions que es descarregaven amb una gran mànega, pel bell mig de la vorera, cap als cups.
El seu soci, en Flaquer, casat amb una cosina de la plaça Palau, eren representants del vi d’Alella, fet pel qual repartien els dos productes. Durant uns anys van ser els millors distribuïdors de l’Alella, guanyant guardons (Històries d’amor, Capítol 6 Els Àngels, 2002).
El 1981 la societat es transforma en Societat de Responsabilitat Limitada, fent inventari de bens al moment del canvi. Els últims anys del negoci, ja abans de la mort del pare, al 1994, vaig entrar-hi aportant capital i vaig tenir l’oportunitat de conèixer al fill Flaquer, en Lluis Ignasi Flaquer Badell, intel·ligent i diplomàtic, fins que la companyia es va traspassar.
Ara per últim, vull rememorar el meu viatge a Iznatoraf (Jaén) amb el meu amic, en Josep Ignasi Rojas Mirabete, per conèixer els orígens andalusos de l’oli i la procedència del contingut de les cisternes que havia vist entrar al magatzem. I què millor que ell mateix ens ho expliqui i amb l’esperit amb què hi vàrem anar! Llegiu, doncs, el seu apunt al blog d’aquesta web: