Imatge principal: El fortepiano és un instrument musical de corda percudida amb teclat, instrument intermedi entre el clavicordi i el piano del segle XIX
INTRODUCCIÓ,
En silenci, quan escolto la música que no entenc , ni entono, desafino, però sentó el cant dins el meu cor, com si jo fora la que toca l’instrument màgic, de totes les cançons, perquè el cor balla com els núvols que van passant.
Sóc filla d’una mare que va obtenir el diploma del Piano, en el conservatori de Barcelona. Durant la infància i la seva joventut va estudiar, amb l’esforç i la voluntat titànica d’ella, que li va suposar, un munt de dificultats, durant els principis del segle XX, però, amb l’ajuda dels seus pares, ho va aconseguir. Va ser el piano, el seu amic, que la va conduir fins arribar a l’esperat cel.
L’any 1965, Recordo un dia, que li vaig dir a la meva mare, – jo també vull tocar aquest instrument,- que ens fa companyia, en totes les estances que he viscut amb els pares, Plaça Palau, Palau de Plegamans-, i la mare, pacient i eixerida, em va enviar a fer unes classes amb una mestra eficient, a Caldes de Montbui, amb els autobusos “Sagales”, a cinc quilòmetres de Palau de Plegamans, on estiuejaven. I res de res, com el rosari de l’aurora, tot es va esvair sense so, i sense consol, perquè el meu DO, no és la música, sinó el SOL de Déu que escriu, paraules daurades en el cor del meu amor.
L’any 1993, quan la meva mare va fer el traspàs, cap al cel, em va deixar amb herència, una part de la torre de Matadepera, compartida amb la meva germana Rosa, hi havia un piano de color marró, però que feia jo?, sinó entenia ni la RE, ni la FA, i el vaig regalar a una cosina llunyana, que he perdut el seu contacte per sempre més.
L’any 2002, vivint a sant Andreu de Llavaneres, en un pis, de planta baixa, amb jardí, no podia dormir, i en el silenci de la nit, vaig escriure :
LA MÚSICA DEL SILENCI
Un mar de silenci omple el jardí despullat, florit i també arrissat, els ocells xiuxiuejant la nit, els seus vols. L’aire els escolta i en l’aire ressonen les belles notes d’un càntic, xiu-xiu, amorós. La llum nítida s’obre a l’horitzó, i tots els grisos entonen els verídics colors, del sol quan es pon, ballant el cant dels ocells fidels.
Vaig entrar a l’estança deserta, i crida una tecla, blanca o negra, refinada i alegre, música que entrellaça la mà pianista i d’una dona callada. És la soprano, és la de la mare, és de l’àngel de la guarda?…en silenci vaig escoltant, vaig sentint, l’harmonia suau, que s’endinsa cap al cor, i, un cúmul de desitjos, altres de records de dolor, ja embotellades i guardades, es movien sobtadament, bombardejant el meu llagrimal.
Un ofec insistent, mullada també, vaig sentint, vaig recordant la mateixa nota, DO, la mateixa ma silenciosa, la mateixa de la meva mare dolça, al capvespre cansada, teclejant la música de l’amor.
ÉS LA MARE, L’OCELL VOLADOR!
EN EL MEU JARDÍ FLORIT,
QUE TOCA PER A MI,
DES DEL CEL, PLENA DE ZEL!
LA SOLEDAT, TROBA ALTRE MÚSICA,
EN EL SILENCI DE LA NIT,
I S’ENTRELLACEN ELS CANTS,
EN EL VOL DEL MEU COR.
La meva germana gran, Mª del Mar, que va heretar el sentit musical, tocava qualsevol instrument, l’acordió, el piano, ens explica en el seu manuscrit de RECORDS familiars, el que ella sabia de la mare, doncs al ser la gran, els seus records pertanyen a l’etapa de la joventut dels nostres pares. I en el capítol 2, diu així:
LES MANS DE LA MARE
Mans petites, lleugeres, hàbils.
La nostra mare, quan va ser petita , és quan li va plantejar als seus pares la carrera de piano, i vinga l’avi Pere, li va comprar un piano i la va matricular al Liceu. Va tenir com a mestre al Sr. Zamacois, molt conegut per la seva virtuositat; ella ens en parlava quan recordàvem històries de la seva vida.
La meva mare, era petita i rodoneta, i també ho eren les seves mans. Mira si eren petites que quan va arribar al cinquè curs, s’exigeix molta habilitat per arribar a les octaves. Ella havia d’agafar les notes per sota del seu teclat, perquè la seva mà era petitona. Aquestes dificultats la van portar a plantejar-se de deixar la carrera i li ho va dir al seu pare. La resposta d’aquest va ser categòrica: “Angelina, el que es comença s’acaba”. I tant si va acabar la carrera. A totes les trobades familiars, ens tocava un seguit de partitures, i feia que la unió entre tots fora distesa i alegre. Quan va deixar de tenir cura dels 12 fills, va poder donar classes de piano a alguns dels seus nets, i altres coneguts. I amb el nostre pare, a l’etapa de la vellesa li tocava al nostra pare malalt, “El Llac de Como”, cançons catalanes, havaneres, napolitanes… al pare li agradava molt “Rosó”d’ Emili Vendrell. La Maria del Mar, en especial ens explica, que recorda la cançó de “Madama Buterrefly”, que li va dedicar al marxar a Colòmbia. I ella li va tocar la mateixa peça, i altres a la Missa recordatòria de la seva mort. l’Adaagio d’Albioni i la Vall del Riu Vermell. Tot un seguit d’afeccions de generació en generació.
El piano de la meva mare, que actualment disposo, el puc imaginar com l’anada i vinguda dels núvols, ara venen, ara se’n van, i ara tornen.
De la casa dels meus avis a Barcelona, era el piano de color negre, ha anat de casa en casa, des de Palau de Plegamans, a Matadepera, aquí, la mare el va pintar de color blanc, amb ribets de color or.
Altre cop a Barcelona, després a Llavaneres, a Sant Feliu de Llobregat, a Barcelona, i finalment altre cop a Sant Feliu de Llobregat. Quan plou, és quan cau l’aigua, fa un soroll de música, poc a poc suau, ara més ràpid, més fort, s’alimenten les plantes, els animals i els homes, sinó fa mal; doncs el mateix passa quan sona el piano, la seva música, sons que entren a la oïda i s’endinsen al cor de les persones que l’escolten. Música que endolceix, que enamora, que alegre, o fa plorar.
La pluja i el piano, en el meu itinerari de la vida van a la par, on el moviment circula allà on vol !
A l’any 2016, quan varem tornar a viure al carrer dels Àngels, principal 2ª, ja érem avis, i venen els nets a passar els caps de setmana, aleshores amb el meu germà Pep, fem un intercanvi del mobiliari dels nostres pares. Ell es queda el menjador, taula i cadires, el bufet solemne i artesanal, i ell em traspassa el piano blanc de la nostra mare. Sí blanc, doncs ella el va restaurar amb filets d’or, donant un to blanc trencat, per poder presumir en qualsevol lloc modern del segle XXI, on l’estil modern és molt diferent. Entra el piano, amb gran goig, sense pensar que els meus descendents els hi podia interessar. I així escric un petit poema al meu germà PEP.
GRÀCIES, PEP, PEL PIANO DE LA MARE,
EN EL COR S’ENDINSA LA MEVA POESIA
Mare estic en un núvol volant, la joia és plena,
omplint de mel la lluna d’aquesta nit,
sento la teva tonada com la dolça besada;
a les mans , al coll, a la mirada, a tot el meu voltant,
quan me’l dona, el Pep, germà,
fill també tant teu, que viu al pis de dalt.
El piano que vares estimar tant,
el del teu pare, pintat de blanc,
amb ribets d’or fi, com si fora un tou coixí.
Era ahir…que cofoia tocaves
les cançons de la terra amada,
lletrejant cançons de guerra i d’amor!
Seguim tots al teu voltant,
el mateix to de la nota clara!
Ara que ja sóc àvia de quatre nets,
i el que se’n diu Cesc
posa al teclat els seus ditets,
tocant la seva música…la nostra música…
i ens uneix la brisa de l’esperit.
Per això, mare no em cap en el pit
aquesta joia tant gran, que sento aquesta nit!
I és a tu que et dono una i mil vegades,
“gracies mare”, per ser la cautelosa mare,
en tots els moments, del meu respir,
en tots els moments, del meu neguit,
en tots els llocs, on jo visc!
I és per a tu, mare, que jo em sento feliç!
La teva filla onzena, l’Eulàlia, Cecília, Pilar,
Sabent que m’escoltes des del cel!
entrellaçades sempre en el univers,
estimades, del Déu bo, Pare etern!
Lali, any 2015
L’any 2018, a Sant Andreu de Llavaneres.
SORPRESA INESPERADA, en CESC és sensible a la música, i està aprenent amb el piano, des de fa uns anys, a l’escola Musical de Montcada i Reixac, pròxima, on resideix amb els pares i el seu germà, Gerard.
TOCANT EL PIANO, EL NOSTRE ESTIMAT, NET GRAN, EN CESC.
Amb l’alegria de veure el net que toca el piano, de la meva mare, Angelina Manen Jordana, tinc la il·lusió, juntament amb el Paco que aquest instrument sigui pel CESC, sempre i quan ell, el faci servir. Es un record que passa de generació en generació, i que jo personalment, no he pogut realitzar per manca de sensibilitat i de aptitud.
La música és un do innat, que amb l’esforç pot donar uns resultats inesperats, en primer lloc ocupa com, l’ésser d’un amic, que no et falla mai. Una companyia grata que desperta la joia de l’ànima, alegrant els moments importants de la vida, i donant consol als moments tristos. I l’obertura en els concerts, expandeix la música a altres persones, que senten el ritme de la cançó, que els hi parla.
El Piano, , l’any 2019 després va tornar al principal 2ª del carrer dels Àngels i amb la malaltia inesperada del Paco, el piano quiet ha estat guarda’t als Àngels, durant 7 anys.
L’any 2021, la Laia, la neta gran. Aprèn a tocar el piano,
LA CUA D’UN PIANO
Negre i gegant
omple l’estança
de la casa de la Mireia.
A mitja tarda,
el sol entra pel finestral,
ressonen els sons:
DO, RE MI, FA, SOL
que li surten del cor,
traspuen les notes
en el més enllà,
com els aucells volant,
ocells volant i piulant…
La Mireia i la Laia viuen
en el mateix carrer.
Creua la Laia l’altra porteria,
i ja estan assegudes davant el faristol,
amb els sons de la pluja i els temporals,
el miolar del gat, que camina poc a poc,
i el cant de la gallina i el gall,
que es fan un peto en el balcó.
Mireia d’ulls clars i blaus,
de fins cabells rossencs,
s’endinsa com la mel dolça!
camina cauta, quan ensenya
les tecles blanques i negres,
a la petita i picardona Laia,
també rossa, d’ulls grans!
i les dues a quatre mans
irradien, la força de l’alegria,
del cant que estant tocant.
Una ensenya, l’altre aprèn,
i també aprèn la que l’ensenya,
mentre es van entrellacen
el gest, la mà, la mirada,
i aquesta tonada que parla
en el silenci de l’ànima…
Mentre la Laia i jo riem
de la cua del piano,
que sembla la sabata d’un gegant,
dins l’estança petita i ample,
es fa diminuta de repent…
com el niu de les formigues,
que entren i surten corren…
i nosaltres, estem rient…
Jo soc l’àvia de la Laia,
i a l’estar al seu costat,
sentint la tonada de LA, Si, DO,
les músiques Nadalenques, la del cargol,
es perfumen els meus records,
i amb l’aire suau del cel,
on reposa la meva mare,
que ens tocava il·lusionada
una i varies vegades
La cançó de l’amor:
“Rosó, Rosó de la meva vida, Rosó”
Tan sols, jo faig de pont:
entrellaçant
la besàvia i la besnéta,
l’Angelina i la Laia,
fils de la mateixa troca
que van filant el cotó,
de generació en generació.
Gràcies Mireia
per aquesta flonja i sensible
vocació que desprens,
mentre:
ets la intèrpret radiant,
ets la mestre pacient,
de petits, joves i grans…
I com les ones de la mar,
vas i vens acariciant,
a la terra eixuta
d’una nova humanitat!
sempre endavant,
amb un apreciï especial, de L’Eulàlia, de la Laia
Sant Feliu de Llobregat, 13 de Maig 2021
Sant Feliu de Llobregat L’any 2024.
I ens aquests cinc anys, la Laia, filla de la Maria, ha fet unes petites experiències de piano amb una veïna, la Mireia, professora del conservatori de Barcelona, i li ha quedat aquest regust que la seva música passa pels seus dits, tocant les tecles blanques i negres del piano. Actualment, la Laia, apuntada a l’escola de Música de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, situat al Palau falguera, em diu a cau d’orella: -Àvia, si poguessis tenir el piano altre vegada. – Dit i fet, els núvols van corren, i el cor no espera, com si la meva mare, estigués altre cop present, a la sang li passa la corrent, de l’estimació.
A estones molt curtes la Laia, ens tecleja les notes d’una cançó alegre, i d’altres. L’avi la mira, l’escolta, i jo intento clissar, la imatge que donarà la volta al món. El seu temps a velocitats cronometrades, no disposa lliurament d’estones llargues a casa dels avis. Més endavant espero que sigui el seu refugi, doncs la música és com un imant, que sempre s’adhereix a les ones de la platja; altes de l’alegria, baixes els moments de tristesa, i al compàs del temps que va volant, el so de la música, s’endinsa, i parla com un amic que sempre t’estima.
Però quan el piano està en silenci, tancat o obert, també la seva presència omple l’estança, del lloc polivalent, dedicat a: escriure, dormir, jugar al domino, llegir, parlar i sobretot moure el balancí, mentre, la ment recorre un seguit de sentiments, com els núvols tranquils o enfurismats. Amb les cançons que ens tocava la mare, els dies de festa, de celebracions, de trobada assenyalada o de l’atzar.
Doncs fent memòria, mitjançant la caixa guardada de les seves partitures del meu germà gran, en Xavier, avui puc transcriure:
No puc obviar la afecció desmesurada del meu nebot, Dídac Sauret Sarrà, que ja de ben petit tocava varis instruments, i ara és professor de música a l’escola de Cambrils, que ell mateix, amb l’ajut de la seva dona, Rocío, han muntat. Ens explica el seu pare, Pere Sauret la seva història: és una història llarga però el fet és que ja s’hi han instal·lat, tot just un any abans de la pandèmia de la Covid inauguren l’escola Crea’t amb força èxit, les seves il·lusions es fan realitat. Recordo un dia a casa de la germana gran la Maria del Mar vam veure la pel·lícula Doctor Zhivago, la mare es va fixar amb el Dídac i va dir aquest nen té sentit musical, jo que tinc un orella com una sabata, no se a que es referia en aquell moment, ara sí que ho sé, és músic com ella.