La novel·la d’en Carles Sauret Manén

Si heu pogut passejar per les pàgines que composen aquesta web, us haureu adonat com apareixen per tot arreu capçaleres que il·lustren l’antic Palau Reial de Barcelona, ara desaparegut. I és que un dels deu germans Sauret Manén, en Carles, ha dedicat bona part del temps lliure de la seva vida – i encara el dedica ara- a investigar les diverses sagues familiars. En Carles, de seguida, quedà captivat per l’episodi biogràfic en el qual el besavi Domingo Busquets Vilà, adquirí la meitat del Palau Reial, en una subhasta pública, durant el breu primer període republicà espanyol, al segle XIX. El punt àlgid de l’esplendor familiar, però, fou dramàticament trastocat quan aquest edifici s’incendià, durant la restauració monàrquica. El besavi, aleshores, hagué d’emprendre uns plets judicials contra el Consell d’Estat per tal de recurperar la propietat del solar i que duraren vint llargs anys.

Meravellat per aquesta magnifica història, en Carles també es deixà endur pel magnetisme d’en Domingo Busquets, personatge d’origen humil que aconseguí fer gran fortuna amb el comerç de la llana durant els inicis de la revolució de la industria tèxtil a Catalunya. Constatant que aquests fets concrets no han estat estudiats encara pels historiadors, i tenint accés a un munt de documentació familiar, en un moment eureka, finalment en Carles va veure clar que els havia de novel·lar, podent omplir amb la imaginació els buits que queden sense explicar.

Anomenada  “La crema del Palau Reial- tocata i fuga de la saviesa“, la novel·la d’en Carles és un extens relat costumista ambientat en la Barcelona dels segle XIX. Es tracta d’una obra inacabada i inabastable. Tanmateix, esperem que l’autor aviat posi fil a l’agulla per a enllestir-la i menar-la a les prestatgeries de les llibreries del país.

Des d’aquí us enllacem amb diverses pàgines de la web que contenen extractes d’alguns capítols i que són una bona mostra de la qualitat literària d’aquesta obra:

Panxes contentes

Mar i cel

Dies Ire, 1835

Tagamanent

Mai uns pares haurien d’enterrar un fill