Benvinguts a tots,
com un núvol blanc que aireja el cel blau, estigueu atents a la terra, per donar-li l’aigua que refresca les arrels d’una família basada en l’amor del Pare i la Mare, i en totes i cadascuna de les generacions.
Gràcies als fundadors de noves idees. Eulàlia Sauret Manén
AIXÒ VA PASSAR ABANS DEL 22 DE NOVEMBRE DE 1953
Vaig néixer en el desig
en porta tancada
i en un sí ferm,
de dos amants.
A poc a poc,
em donava la seva sang
i el seu respir a cada instant.
Amb el silenci i la soledat
vaig créixer embolcallada
dins la cova obaga
on la llum no entrava.
I una nit de cop i volta:
tot era estret, tot fosc
necessitava un nou aire
i vaig donar empentes
amb els braços, els peus
traient el nas i el cap!
començant de nou
el no sé pas: el què?
El sí del desig es va dir mare,
callada suportant el dolor
resistint el meu crit
i el meu plor
per poder ser viva i gran!
I mentre jo plorava
a la nova estança
mentre naixia al món,
ella, la mare, somreia feliç,
amb les seves carícies
als seus braços, jo ja dormia!
Avui que desperto
després de mils de nits
de milers de dies,
encara sento la seva abraçada,
perquè m’ha donat la seva vida:
plorant si jo ploro,
aixecant-me si jo cai,
alegrant-se quan jo m’alegro,
i de lluny i de prop
sempre amb el seu esguard!
Ara que m’albira
des de dalt
és ella el meu coixí suau,
del meu feixuc i dolç caminar.
I esperant veure-la a l’altre cel
li agraeixo la seva gesta
mentre vaig dient un sí ferm
dels meus desitjos amats!
Gracies Mare
ets una” gran mare”
no pel nombre de fills
que són dotze campanades,
tanmateix perquè estàs
sempre al nostra costat
en els moments foscos
en els moments clars!
Gracies mare per regalar-me
tants germans!
22 de novembre 2020
Eulàlia Sauret Manen
UNA MIRADA A LA PLAÇA, S’ENDINSA DINS DE MI
Asseguda a la cadira modernista
del segle passat, davant el finestral
del balcó que dóna a la plaça Palau,
entreveig la rotllana de cadires, butaques
on els pares, oncles, avis i besavis
entrellaçaven les paraules
del seu present complicat,
esdevenint un futur desconegut,
i recordant un ahir enyorat.
Enguany és la tieta Rosita de 81 anys
omplint els buits i les solituds
memoritzant i endreçant la pensada
dels nostres avantpassats,
alhora que deia: com serà el dia de demà?
Ahir no hi havia carruatges de cavall,
avui de cotxes a la plaça ja no si cap.
Des del finestral veiem la plaça
i al fons la llotja comercial,
sota el núvol gris, on el fred
avisa la nevada primaveral.
Altra vegada amb els ulls opacs
estaven mirant els arbres plataners
sòlits, perennes d’estiu i hivern,
que ens saludaven el Diumenge de Rams,
i els palmons seguien el compàs
de la pluja fina que anava baixant.
Els giravolts de la plaça corrien per les cantonades
els que tenien pressa de marxar,
i emmirallant també el verd de la gespa,
és un jorn triomfant, quelcom espurnejant
de veritats, de tendresa mare eterna.
Al darrere una petita font quieta i rovellada
no gotejava de pobre ni de vella, és ignorada
Quieta lluita contra els temporals!
Mentre l’ahir eren il·lusions del jovent
omplin l’amor, la set i la fam.
Entrellacen les places i les avingudes
l’obra escultòrica del geni català
on aireja el jove adolescent
l’estel del progrés,
lloança dels territoris catalans,
amb els rius:
Ebre, Segre, Ter i Llobregat,
brolla sempre l’aigua clara
il·luminant durant la nit al seu voltant.
I per diferents carrers estrets
s’arriba a la Catedral del Mar,
Santa Maria del Mar,
on les pedres conserven la nostàlgia
dels qui tant l’han estimat.
Escrit està en el vitrall
el nom del pare meu,
Xavier Sauret Busquets,
i en els llibres segellats
de la família de Déu,
enlairats ja en el cel.
Carrers petits, estrets, bancs,
botigues artesanals envolten
la plaça principal del palau cremat.
Tanmateix les cendres són vives
avivant el foc d’unes llars estel·lars,
tots ells i nosaltres som el mateix fil
que durant el temps…
morim i naixem a cada instant…
Ets la perla blanca
d’un gran collar
que l’ahir es tanca
i s’obre el demà.
Eulàlia Sauret Manen,31 de març de 1991
L’AROMA DE LA MAR A CASA MEVA,
(el 3º2ª de la finca nº11 del Pla de Palau)
Al tornar de l’escola, quan baixava del tramvia nº 29, a la Plaça Palau, el meu esperit s’omplia de mil sensacions.
El 29 era un dels tramvies dels anys 50. Duia un rètol amb el nom de “circunvalación”. Donava voltes pel mig de Barcelona. Els altres tramvies posaven el nom de la parada inicial i la final, excepte el 29, el meu tramvia!, que no en tenia perquè feia un circuit circular.
Llavors els tramvies tenien la cabina del conductor al davant i en la del darrera una petita cadira i una mena de tauleta on es posava el cobrador. Els finestrals estaven totalment oberts, ben ventilats tant pels mesos d’hivern com pels d’estiu. El cobrador et donava un petit bitllet que estava numerat i que es treia d’una bossa de cuir gastada i ennegrida. Aquests bitllets de vegades eren cap i cua i molta gent en feia col·leccions. La meva mare n’explicava històries. Els assentaments eren de fusta i el tramvia anava xino-xano, de parada en parada, tocant la campana. Els tramvies estaven units a la corrent elèctrica amb una espècie de braç, que en deien el trole, i, de tant en tant, el trole sortia del cable general. Llavors el conductor o el cobrador havien de baixar a la via i amb un cordill que penjava del trole, el tornaven a posar bé i aleshores continuàvem feliçment el circuit.
Els nois joves pujaven i sortien del tramvia en moviment i saltaven tot corrent. El meu pare ho feia molt bé, ja que era alt, esvelt i àgil. Deia que era un xic perillós, però a ell li agradava fer front als reptes; així mateix corria entre les bombes durant la guerra, conduint el cotxe gaudia en els revolts, treballant de sol a sol en el seu negoci de l’oli, sempre obrint camins i acceptava de bon grat els seus nouvinguts dotze fills.
Els tramvies no anaven massa de pressa; però, com que anaven amb vies, no podien girar o parar de sobte, i si algun vianant creuava el carrer, mala sort! L’arquitecte Antoni Gaudí, abstret amb la obres de la Sagrada Família no es va adonar del tramvia i va patir l’accident del que no es va recuperar. El més trist és que el van prendre per un indigent i no el van socórrer immediatament. Portava entre les mans un llibre: la petita Bíblia, que la recollí el cosí del meu avi, en Carles Sauret Bonjoch que era metge i que posteriorment fou donada a la Fundació Gaudí. El famós arquitecte traspassà a l’antic hospital de la Santa Creu, on treballava en Carles Sauret. Tota la ciutat de Barcelona el va acompanyar en el seu enterrament.
El Sr. Antoni Gaudí, ¡¡¡tants cops admirat!!! És una figura significativa que representa l’art modernista. Va estudiar uns cursos d’arquitectura a Barcelona a l’Escola de la Llotja, allà davant de casa, a la plaça Palau, anys enrere. Sembla que no era un estudiant massa brillant, els professors catedràtics no sabien del cert si devien donar-li o no el títol. N’Antoni Gaudí, un geni contemplant la natura, és el que va entendre la geometria, el volum i la intuïció per formar les figures més belles i etèries amb les pedres. Basant-se en l’obra de la creació, va idear l’interior de la Sagrada Família com si es tractés d’un bosc, amb columnes que es ramifiquen en branques i fulles quan arriben al sostre. L’exterior d’aquesta meravellosa d’obra d’art encara necessita uns quants anys perquè finalitzi. Gaudí és l’artista que va entendre que els mediterranis tenim un sentit innat per l’art i el disseny i que som creatius i originals. La seva obra a Barcelona està considerada d’admiració internacional.
La parada del tramvia anterior a la Plaça Palau era l’estació de França. Molts cops baixàvem a l’arc de triomf, caminàvem vorejant el Parc de la Ciutadella pel carrer Marqués d’Argentera i així passàvem pel davant de l’estació de França. De petita, sols veia unes grans reixes de ferro i de pedra d’on sortia i entrava molta gent. Més endavant, vaig saber que és una de les estacions més boniques d’Espanya, d’estil modernista. Fou construïda l’any 1929 i va ser inaugurada pel rei Alfons XIII. El dia que la vaig veure per dins em vaig quedar bocabadada per la grandiositat en el vestíbul i la gran volta de ferro que cobreix el sostre del seu interior. Va ser construïda amb materials de luxe : marbre, coure i vidrieres decoratives. Molts immigrants arribàvem per aquesta estació a través del “sevillano” un tren feixuc que trigava gairebé una setmana per arribar a Barcelona des d’Andalusia. Alguns d’ells portaven una maleta lligada amb un cordill: Manolo Escobar, Montilla… serien alguns d’ells… Els meus avantpassats també van ser immigrants, que van venir dels poblets del cor de Catalunya, segles enrere. Amer, per exemple …
Quan baixava del 29, a la parada de la “Plaza Palacio”, ara el Pla de Palau, sentia a la cara l’olor de marinada. Era el vent de llevant que portava l’aroma marí de la vora del mar. Respirava profundament i per uns moments m’omplia per dins i tancava els ulls i sentia les ones i corria en mig dels arbres fins entrar a la porteria.
Havia arribat a casa, era l’aroma de la mar de casa meva!!!
Eulàlia Sauret Manén
Nusos i punts
