10. Segle XIX. Reis. Reforma Neogòtica, 1846
-Les reformes al Segle XIX no es varen acabar aquí i entrem en les reformes ja mes conegudes per tots nosaltres.
-Fins al 1846 el Palau Reial serà residència dels Capitans Generals, tal com li he dit, moment en que aquests es varen traslladar a la Mercè. El Palau aleshores serà ocupat pels Reis quan venen a fer estada a Barcelona.
Arran d’aquest canvi d’hospedatge, s’efectuaria la reforma neogòtica, que quedà immortalitzada, entre d’altres, per les fotografies de: Charles Cliffort (1860), Joan Martí Centelles, Villecholle, August Brauneck, Jean Laurent, F.J. Álvarez, … ; bé com els gravats d’en Rouargue, Isidore L. Deroy i Alsamora, abans esmentat.
La teulada està recoberta en la part de la cornisa per merlets al seu voltant i les gàrgoles corresponents per la sortida de l’aigua de la pluja, reproduint imatges fantàstiques d’homes i animals. La façana principal amb una llarga balconada de ferro colat, ocupant els tres balcons del principal, on les autoritats podien sortir des del Saló de Festes. Sobre l’obertura principal del balcó, es conserva l’escut reial dels Austríacs, que va incorporar Fra. Josep de la Concepció, el 1663. A cada una de les cantonades de la façana principal que dóna en front de la Llotja, mantenint la simetria, és a dir, tant la que està situada al passeig de la Duana com la que fa cantonada amb la Plaça de les Olles, hi llueixen unes tribunes o miradors iguals. Llavors ja havia desaparegut el passadís de l’esquerra, que anava a Sta. Maria del Mar, amb uns vitralls emplomats de diferents colors. I com tot l’edifici està recobert de pinacles florits, arcuacions falses, arquivoltes, arcs d’ogiva per sobre dels finestrals. A la part central i al mig de la façana principal hi ha un castellet, de forma escalonada, amb pinacles, on s’hi va instal·lar un rellotge que fou el primer en il·luminar-se a Barcelona.
11. Segle XIX. Reforma interior. Jutjats Municipals, 1871
Reforma dels Jutjats municipals el 1871. Després de la revolució de la Gloriosa del 1868, en la que cauria la monarquia dels borbons, el Palau anà de mal borràs i feia llàstima el veure’l, ja que cap institució no es comprometé en mantenir-lo i no foren assignades partides pressupostàries per a la seva conservació. L’Ajuntament pren possessió, a precari, per instal·lar-hi els jutjats de primera instancia i els d’Instrucció, en data de febrer del 1871.
L’edifici estava materialment ple de porqueria, en les que les rates i les peneroles campaven fent de les seves, com si fos del seu domini. Les parets exteriors estaven plenes d’inscripcions obscenes del més gran mal gust i de pasquins, anuncis i edictes enganxats i arrencats; les finestres estaven amb els vidres trencats, que foren subtituïts per paper de barba enganxat amb pegots de pa mullat, el mobles varen desapareixier com per art d’encanteri i les pintures al fresc de les parets foren totalment sollades amb inscripcions obscenes i totalment ratllades.
-La distribució dels jutjats de Pau i d’Instrucció la vaig resseguir amb tot detall quan després de la compra, com a acte de la presa de possessió, vàrem estendre l’acta d’ocupació amb el Jutge de Sant Beltran.
-Li puc dir de memòria. El jutjats estaven en la planta noble del primer pis. Entrant per l’escalinata, tot passant per un vestíbul i la sala d’espera, s’entrava a la sala de subhasta (l’antiga i espaiosa Sala de Festes), que seria dividida en dues dependències. Seguint a la part esquerra de la planta, s’hi ubicaren els jutjats de Pau en un total de cinc despatxos o sales, a la part del fons de la planta, intercalant las escrivanies amb els Jutjats d’Instrucció per districtes. Aquests seguirien en la part dreta del Palau, excepte en la cantonada dreta del fons, que era la sala dels Advocats (la famosa Sala del Consell en temps de Felip IV). En les dependències que donaven al pati central, es trobaven les secretaries dels jutjat de Pau i les secretaries dels Jutjats d’Instrucció.
A la planta baixa, els Arxius del Patrimoni i altres dependències estaven llogades a diferents entitats, entre d’altres: el Centre de Cereals, els comerciants Pujol i Castelar i Antoni Yebra…
Les institucions li daren l’espatlla al Palau com si volguessin que el Palau dels Capitans Generals desaparegués, per abandonament, com demanà el poble, que fos enderrocada la Ciutadella i no varen fer res pel seu manteniment. Encara que després semblés que volguessin justificar que era patrimoni de la Ciutat, pels seus propis orígens, però no feren res de res.
12. Segle XIX. Iª República. Subhasta i venda, 1874
Ningú va parlar que la Iª República va posar en subhasta publica el Palau, per falta de diners, i que seria l’Ajuntament qui va aconseguir aturar-la, ja en període de la Restauració, i que col·locaren als carabiners, precisament per aturar-la i que foren ells, als que se’ls va cremar, el 25 de desembre de 1875. Tot i que l’Ajuntament no tenia el dret jurídic d’usdefruit a perpetuïtat, i quan el propi Ajuntament no va acceptar de traslladar els Jutjats a la Plaça de St. Felip Neri, va voler recuperar-lo. Això sí, l’Ajuntament no va fer res per aturar la calumnia encoberta de que fou cremat pels propietaris, o tal vegada, la va promoure, per encobrir la seva implicació?
Si hem de fer cas als historiadors, hem de dir que se’l considerava com un casalot sense cap tipus d’interès, tot són opinions, i sí és evident que no podia competir amb altres edificis del voltants, com la Llotja, però en canvi tenia tota una història des del punt de vista de les monarquies forànies.
-Va ser menyspreat pels ciutadans i pels forasters borbònics, que li deien el “caserón”.
13. Segle XIX. Incendi i enderroc, 25 desembre de 1875
-Que ja he explicat a bastament l’incendi amb tota mena de detalls en altres apartats de aquestes memòries.
-He quedat sorprès de la quantitat de plànols, litografies, aquarel·les, quadres i fotografies de l’evolució del Palau Reial i ha sigut un goig poder participar com a primícia de l’acurat resum que ha fet. Em digué en Francesc.
-Ara tant sols ens queda esperar els excursionistes de l’ascensió al Tagamanent.
-I que el seu fill en Josep Sauret i Coll ens faci la crònica, que l’he vist molt assenyat i axarit.