UN MITJÓ
Un fort vendaval se m’endugué a mi, tot sol. Vaig aterrar arran d’un camí. On era el meu mitjó bessó? Em demanava jo, trist i desorientat envoltat de pinassa.
De seguida quines pessigolles per tot el cos escoltant veuetes que repetien a cànon –L’hem de treure d’aquí, l’hem de treure d’aquí, ens tapa tot el formiguer.
El cant d’un pardal , des de la branca del pi estant, refilava: – És un mitjó de llaaaanaaaa!
Un home, a l’acte, es recolzà al tronc del pi, i amb un bastó m’enlairà terra amunt. Totes les formigues donaven gràcies a Déu.
Aquell home m’agafà suaument. El tacte de la seva mà em va reanimar mentre se m’enduia camí enllà. Quan s’assegué en una cadira davant de la llar de foc encesa, espeternegant, l’home em digué:
–Veus sóc coix. Només tinc una cama i un peu, ets un mitjó de llana fantàstic! Providencialment ets de la meva mida…
Ho deia mentre jo anava acaronant i escalfant-li els dits freds del seu peu. Tornava a ser feliç.
Montserrat Sauret i Manén
HE TROBAT UN AMIC
Era la primera vegada que visitava aquest dentista. A punt d’entrar a la consulta, em vaig adonar que era una mena de clínica. La secretària de recepció anotà totes les meves dades: nom, cognom, adreça, etcètera. Pocs minuts després d’estar-me a la sala d’espera, entrà una de les infermeres i em va fer passar a una de les cambres, indicant-me on podia penjar l’abric i la bossa. Tot seguit em posà una bata blanca damunt el jersei , abans d’ajeure’m a la poltrona situada sota uns focus enlluernadors.
La infermera preparà un carret ple d’estris i em col·locà una fèrula entremig de les dents . Vaig quedar boca oberta.
Segons més tard entrà l’odontòleg, mans enguantades i mentre em burxava dents i queixals la infermera m’endinsava un tubet que desprenia vapor. Tot d’una em vaig quedar tan i tan sorpresa contemplant aquell rostre i aquells ulls. Caram, qui m’ho havia de dir! Era ell, un amic…
El vaig conèixer a casa d’una nena de la classe que celebrava els seus quinze anys, ell la mar de simpàtic s’enrotllà que si anava al curs del meu germà gran a Escoles Pies i que si havia vist una foto de la nostra família i que si era providencial…jo, pobra de mi, em vaig mig enamorar amb aquest “providencial”.
Tenia, aleshores, prohibit parlar amb desconeguts, però ell coneixia el meu germà oi? I aquests ulls blau-verd-gris em van deixar sense alè …
Ai Déu meu! Si no em treuen aviat tota aquesta subjecció que no puc tancar la boca potser si que em quedaré sense alè ..
De cop la veu autoritària del dentista digué:
—Xeringa !
La infermera xeringa en mà…
—Ara la punxaré per adormir aquesta zona. Aquestes peces s’han de treure. –em digué seriosament—.
—Uuuui quina punxada tan dolorosa… i ell, tan ocupadíssim amb els seus ulls blau-verd-grisos se’n anà i em vaig quedar boca adolorida, anestesiada, i amb el cap ple de records.
Venia a casa moltes tardes de diumenge per fer els deures escolars amb el meu germà. Recordo com la meva mare em deia: —Va ,nena, prepara la coca que fas tan rebé i després convidem al teu germà i el seu company a berenar.
I jo apa! Batent amb la forquilla les clares dels ous a punt de neu i abans els rovells, el sucre, l’oli i la farina en un bol, tot barrejat, afegint-hi les ametlles i el llevat .En acabat no sé pas quanta estona a dins del forn, la mare sempre vigilava el forn… i quines coques! I quines converses…
Recordava quan el meu germà va estar malalt, va tenir una hepatitis i ell venia sovint a casa i quan el meu germà dormia, ens vàrem explicar un munt de coses, aquelles que només s’expliquen a un amic: aficions, il·lusions, desenganys…
De sobte, ell entrà de nou, anà per feina , traient-me dos queixals corcats.
Finalment em donaren aigua per glopejar , abaixaren la poltrona i em sentia fatal , fatal, em vaig posar les ulleres, l’abric, vaig agafar la bossa…
La infermera em va fer passar al taulell de recepció per pagar i quedar per un altre dia si decidia fer-me uns implants. Llavors va sortir ell tan content per la feina feta i recomanant-me en una recepta un calmant per al cap d’unes hores.
Jo amb la boca d’aquella manera inflada, estrafeta, amb una veu que no era la meva , vaig gosar pregunta-li si havia anat a les Escoles Pies, i ell exclamà: I tan! .I jo amb la mà al pit i amb el cap li vaig dir que jo també (volia dir el meu germà) i aleshores en aquell moment va ser quan em volia fondre, desaparèixer, morir! Perquè ell tot somrient i amb aquells ulls blau-verd-marró em digué:
—Ah sí? I vostè de què ens donava classes?
Però, sabeu que va passar dos dies més tard? Vaig anar a la perruquera a tenyir-me , em vaig comprar un conjunt d’última moda, demanaria hora per tornar a cal dentista i quan em va veure digué:
–Oohh Ets la meva amiga! Jo vaig pensar: He trobat un amic!
Montserrat Sauret i Manén
QUÈ TAL, COM ESTÀ?
La Maria va anar a la biblioteca i, una mica a la babalà, agafà un llibre. A casa ben asseguda va començar a llegir:
“Feia temps que no es veien, per no dir anys, havien estudiat juntes el primer curs d’anglès en un casal de gent gran, coincidien, algunes vegades en sortir de classe i caminaven, tot xerrant, vers la mateixa direcció, però d’ençà que una d’elles canvià d’habitatge a un altre barri quedaren desconnectades.
Un dia , per cert força ennuvolat, en la parada dels autobusos davant de l’estació de la R.EN.F.E, una d’elles s’enlairava per les escales mecàniques en sortir del tren i corregué , cames ajudeu-me, en veure apropar-se a l’estacionament d’autobusos el número cinquanta-cinc. El seu! Ui –es digué pels seus endins-, he arribat a temps, i de cop i volta mentre clicava el bitllet, darrere el conductor, escoltà sorpresa una veu coneguda.
—Què tal, com estàs?
Era la seva companya d’anglès! Però el nom… el nom… el tenia a la punta de la llengua.
—Bé, estic bé. I tu, també com estàs?
—No t’ho pots ni imaginar!
—I això? –li demanà—.
—Mira, estic desfeta, trasbalsada, sempre em toca el rebre… –contestà—.
A dins el bus no hi havia cap seient buit, les empentes de la gent que anaven entrant les obligaren a situar-se gairebé davant la porta de sortida.
—Si que em sap greu, això que dius. -continuaren dialogant, i per animar-la afegí-.
— Ja se sap, tothom passa temporades bones i no tan bones.
—Si fos una temporada rai! –la tallà la coneguda sense nom-.
—Que baixen vostès?
—No. No, encara no, passi, passi,
L’autobús feia les aturades habituals.
—Jo sortiré a l’embarcador. –digué la dona amargada-.
—Doncs jo vaig al “ Corte Inglés” a canviar un jersei que em van regalar les filles, a veure si tenen una talla més gran.
— Les filles! Tot per culpa de les filles…
—Què dius?!
—Mira , també baixaré amb tu al “Corte Inglés” i t’ho explico.
—Si vols, anem a la cafeteria…
Al cap de poca estona varen prémer el timbre perquè el xofer s’aturés i tot just baixar.
—Mira! Està a punt de ploure —digué una—.
—Hauré de comprar un paraigua.—digué l’altra—.
El cas es que les dues entraren a dins els grans magatzems i minuts més tard s’enlairen ascensor amunt…
—Tu creus que les dues filles , les dues eh? M’han deixat plantada! Em sento fatal, fatal Son bessones i on va una va l’altra. Saps què? Quan tornem a la planta baixa compraré un paraigua, i tu a quina planta vas?
—Primer anem a prendre un cafè…
—Sí , sí em fa falta un cafè em sento decaiguda…ja t’ho he dit oi? M’he trobat una veïna en sortir de casa i va i em diu: Què tal, com estàs? Tinc molta pressa –li he respòs perquè és tafanera, tafanera, aquesta veïna. Llavors he corregut a pujar al bus, i amb aquest : Què tal, com estàs? Ficat al cap , va i t’ho he engegat a tu! Quina sort que m’has reconegut, tothom em diu que semblo una altra.
Al punt d’entrar a la cafeteria els sorolls d’espremedors de taronjades, llimonades més, els teclejar de les comandes i cobraments , més el xiular de les cafeteres i les converses de les persones assegudes al voltant de les tauletes va ser un escenari molt sorollós gens adient per mantenir una conversa d’intimitats. Es van prendre llurs cafès i poc després una d’elles se’n anà a canviar el jersei i l’altra a comprar el paraigua. Però, qui els hi havia de dir que tornarien a coincidir.
Els núvols negres van descarregar de cop i volta una cortina d’aigua sense aturador. Les corredisses de la gent per aixoplugar-se, malgrat els paraigües oberts, sota les mampares on paren els autobusos va ser espectacular . De taxis lliures ni un. I quina casualitat es tornaren a trobar.
—Hola, hola, hola. , pugem, pugem, és el nostre! És el nostre!
Mans tancant paraigües completament xops i les dues cap dins. Amuntegades amb peus mullats , si las mirades d’aquell instant parlessin quants interrogants… Les portes no es tornaren a obrir, no hi cabia ni una mosca…”
Pataplaaaaf !!
—Maria! Quin ensurt! –es digué la dona-. Ho estaves somniat? No, no, Maria, ho estaves llegint! Caram! M’he fet gran, sovint m’endormisco: Qui m’ha vist i qui em veu ! Sort d’allò que diuen: Qui dies passa anys empeny! Per molt espavilada i eixerida que vulgui estar… estar….estàs? Aahhh és el títol del llibre “Què tal, com estàs?” m’ha caigut a terra… : Va Maria, va, continua, continua llegint.. però, a quina pàgina estaves?, és igual , a veure, a veure què diu aquí.
La Maria obrí el llibre de nou i continuà llegint:
“—Diguem com estàs amb tota sinceritat, perquè no cal dissimular que un mal dia has passat. ,T’ho veig en el teu posat trist i malhumorat amb poques ganes d’enraonar i moltes de plorar. —li digué la veïna—, Escolta´m bé! Per ser persones alegres cal la truita tombar i si un acudit pots recordar tornaràs a riure, i sobretot cal anar més enllà : trobar-se bé amb una mateixa tan físicament com mentalment i socialment, familiarment, anímicament ,espiritualment , culturalment, políticament…”
Apa, apa, —es digué la Maria—, tot acabat en ment, en ment i en ment!! .Aquest llibre no l’aguanto . Tot això per saber : Què tal, com estàs? Au va Maria , ves-te’n ràpid a la Biblioteca a canviar de llibre.
Montserrat Sauret i Manén
COLOR LILA
-Mira, avui et llegiré aquest text que tinc a les mans: COLOR LILA. – Li vaig dir a la meva neta abans de dormir.
A poc a poc vaig començar:
“La cua per entrar al centre d’astronomia i meteorologia donava la volta al parc. Tothom duia llurs entrades a les mans, o a dins les butxaques . La taquillera darrera el vidre esperava per si hi havia alguna devolució d’ultima hora ja que mobil en mà responia trucades que preguntaven si hi havia
alguna entrada lliure.
Els acomodadors anaven per feina passadís amunt i avall fen seure persones de totes les edats: grups de joves, parelles, mares i filles i sobretot molta gent gran.
Així que es va aixecar el taló ben amunt un Hhohho ressonà pertot arreu a dins i a fora del teatre, ho dic sense exagerar perquè no s’havia vist mai que fos en directe. Tothom contemplava al natural el mateix cel blau que a causa de l’hora avançada de la tarda s’anava enfosquint i treien el nas, millor dit els ulls lluminoses estrelles.
I per si fos poc pels altaveus van insistir, varies vegades, que sobretot ben lligats els cinturons de seguretat.
Mai de la vida s’havia vist res semblant: els espectadors eren els actors? Sortint cel enllà mig morts de por o admiració, potser els més joves acostumats a les noves tecnologies no estaven tan impressionats.
Al cap de poc brillants colors de tonalitats diferents els donaven la benvinguda amb gestos estranys i cantaven melòdics, vull dir unes tonades que semblaven aplaudiments, però aquesta tampoc és la definició exacta.
Tot plegat era un espectacle fora del normal. Interiorment, la majoria; allí aplegada, es preguntava: com és que hem sortit sostre amunt? No hem vingut pas a l’aeroport, oi? Poc després contemplant i recorrent galàxies enllà el planeta terra quedà lluny, lluny com el punt damunt de la i.
Semblava una obra de ciència-ficció recorrent part de l’univers quan de cop i volta la mateixa veu que havia ordenat de portar ben lligats els cinturons de seguretat va anunciar: “tornem cap a casa”.
Quins aldarulls, comentaris i preguntes de tota mena es van sentir
I ara! Ves quina bestiesa tornar cap a casa! Ja era hora … Això és un somni.
I mentre davallaven el planeta terra del puntet de la i passà a ser una o que s’anava engrandint i el final d’aquesta obra espectacle o digueu-li com vulgueu fou i disculpeu la redundància espectacularment sorprenent, sense paraules.
L’arc de Sant Martí envoltava tota la terra. I mai diríeu què va passar, és més llarg d’escriure què explicar aquest final. Què va fallar a l’últim moment? Ningú ni cap dels espectadors actors s’ho podien ni imaginar.
Tothom joves i grans pantalons, faldilles jaquetes, abrics, jerseis, etcètera, tot de color LILA al punt de sortir del teatre.
-Punt final. -vaig dir.
-Bé, vaja! -em digué la neta badallant- àvia aquest escrit que m’acabes de llegir és una fantasia o un estrany somni …
-BONA NIT – li vaig dir fent-li un parell de petons i apagant el llum de la tauleta de nit.
I per què l’endemà de bon matí la neta em despertà tota esverada ensenyant-me la camisa de dormir que duia posada i els peücs cobrint-li els peus tot d’uns tons meravellosos colors: LILA, LILA?
Aah i feia agradable olor de la banda.
Montserrat Sauret i Manén
L’ALEGRIA
Acabo de rebre per Whatsapp una imatge fotogràfica: taula parada, esmorzar a punt, en una terrassa plena de testos amb flors de tots colors i diu textualment: “BON DIA! L’Alegria és gratis porta la sempre amb tu”
Ràpidament, penso: qui medita i reflexiona en calma descobreix la pau interior això porta al pou de l’alegria, aigua que hem de beure cada dia. Caram, “aigua que hem de beure cada dia” em dic, rima i tot, llàstima que no sàpiga fer aquestes presentacions que ens arriben per Whatsapp, podria posar la frase del pou … Oi? Pot ser que acabi copiant l’himne que cantem en les reunions de Vida Creixent quan cantem sobre L’alegria que ningú no ens la prendrà.
Però…
Sempre hi ha un però, la trucada de la meva germana, m’afecta, em preocupa… el seu marit tan malalt…
Més tard, “Les darreres notícies” em poso les mans al cap. Déu meu! DÉU MEU!
Llavors cerco l’alegria i no la trobo per enlloc!
Fins i tot se’m talla la inspiració d’escriure, tinc la mà paralitzada, tot d’una, d’improvís.
Una trucada a la porta? Vaga alguna persona que s’ha equivocat! No en faig cas; tanmateix, com insisteix aquest timbre… I si em trec els audiòfons d’una vegada? Potser em podria concentrar amb el tema que em toca escriure. No espero pas a ningú i torna a sonar!
Finalment, m’aixeco vaig al rebedor i despenjo el telèfon connectat amb la porta de l’entrada del carrer i pregunto:
– Qui hi ha?
– Obre! -em diu- M’has cridat i he vingut de seguida.
– Segurament es tracta d’un altre pis -li responc-
-Jo et porto ALEGRIA!
-Què dieu? És el tema que he començat a escriure i m’he quedat completament tallada. Preocupada…
-És per això que he vingut -em diu dolça veu-,
-Jo t’he cridat?
– i tant! Has dit: “DÉU MEU” DÉU MEU!
Benvolgudes amigues Lletraferides no tinc ni mots ni frases per continuar aquest redactat perquè l’alegria la immensa ALEGRIA escrites en majúscules de l’Amor de DÉU Misericòrdia de trucar a la porta en moments de sentir-me completament desorientada, perduda en tantes i tantes ocasions…
El seu AMOR m’omple d’Alegria.
_______
Montserrat Sauret i Manén