Per Gerard Viader Sauret
Si hi ha una persona que conec i que sempre ha tingut clar a què volia dedicar la seva vida, aquest és el meu cosí en Xavier Sauret Freixas. Des de ben petit – tothom ho sap-, la seva gran passió han sigut els cavalls. Tant és així que des d’aleshores tot el que ha fet a la vida, ho ha fet per tal d’estar sempre el més a prop possible d’aquests magnífics animals.
De petits, érem bons amics i sempre jugàvem plegats quan coincidíem a les trobades familiars. Llavors jo era un gran aficionat al naturalisme i gaudia aprenent-me les taxonomies amb les que els zoòlegs classificaven tota la diversitat d’espècies animals. Però lo meu era més fascinació per les fotografies, els documentals i els fascicles de fauna salvatge que venien cada setmana als quioscs, i no podia acabar d’entendre com algú com el meu cosí pogués sentir tanta passió per tan sols una única espècie animal, i a més a més, domesticada!
Els anys varen anar passant i la vida ens va dur per camins diferents. La dura realitat dels estudis em va fer veure que la biologia no acabava d’estar feta per mi. Però en Xavi continuava dedicat al 100% amb els cavalls. Ho tenia claríssim.
Van passar un bon grapat d’anys sense que ens tornéssim a veure amb en Xavier. L’estiu passat ens vam retrobar durant la vetlla de la meva mare, que havia acabat de traspassar. Tot i aquestes dissortades circumstàncies, m’alegrà molt tornar-lo a veure. En Xavier ens presentà l’Anna, la seva muller, campiona diverses vegades en salt d’hípica i que aleshores estava en estat. Seria la seva primera criatura. Una gran notícia! la parella ens va transmetre molt de consol i bona energia. Feia goig veure’ls junts.
Vam quedar que quan ens anés bé, aniríem amb els nens a visitar-los a la casa amb l’estable que tenen a Sant Climent del Llobregat, en plena serra de l’Ordal, i així els nens podrien muntar a cavall. Encantat d’haver-me retrobat amb en Xavier i l’Anna, i sabedor que als meus fills els hi feia il·lusió provar l’experiència, un més després vaig trucar-los per tal d’aprofitar la invitació, abans no marxéssim de vacances i s’acabés l’estiu.
En Xavier ens va venir a buscar amb el seu jeep fins al poble, doncs la direcció exacta era difícil de localitzar i hi havia força trencalls pels que ens podríem perdre fàcilment. Amb el tot terreny vam enfilar-nos per unes pistes costerudes a través de camps de cirerers i altres arbres fruiters, fins que arribarem a dalt del seu feu eqüestre.
En Jordi raspallant el ponny 
l’André amb en Xavier 
El torn d’en Lluís
Allà a les altures, un parell de gossos ben simpàtics ens reberen i, sota els arbres, ens connectàrem de seguida amb l’entorn rural en que ens trobàvem, a tan sols 15 km de la gran ciutat. Tot i ser una casa senzilla, la finca disposa d’una gran sala-menjador, amb una taula enorme, on els amfitrions poden encabir-hi una gran quantitat de comensals – un espai, val a dir, ideal per a grans cosinades Sauret i altres possibles trobades familiars per l’estil.
Nosaltres portàvem el dinar. Dissortadament no vàrem caure en el compte que l’Anna estava en estat i no podria menjar el xató (amb bacallà) que amb tanta il·lusió la meva dona, na Taíza, havia preparat. Però teníem tantes coses de què parlar (fills, plans família, feina, viatges, …), que els demés gairebé tampoc menjàvem. En Xavier va acabar de reblar una sobretaula igualment distesa amb unes postres que abans havia comprat al poble.
Cap a les 17h, l’Anna baixà en cotxe a buscar els alumnes i quan tornà, començaria la sessió en la qual els nostres fills pujarien per primera vegada a dalt d’un animal de quatre potes. Primer de tot, tocava raspallar els equins. I en Jordi, el més petit de tots, pogué practicar amb un ponny, orientat per una de les alumnes particulars de l’Anna. Després, seria el torn de pujar als lloms de l’animal. La noia s’encarregà de dur-lo a passejar amb seguretat, donant unes voltes per l’àrea d’entrenament.
En Jordi no toca de peus a terra 
La Taíza, l’Anna i en Xavier
Posteriorment, seria el moment de l’André, el meu fill gran, que pogué muntar tot sol, donant unes quantes voltes per la pista, al trot. La Taíza, la meva dona, també va voler provar i en Xavier l’ajudà a controlar l’euga blanca. Jo em vaig abstenir, donat que m’estava recuperant encara d’una fractura de peroné i no tenia gens clar com quedaria si queia malament del cavall. Algú bé que s’havia d’encarregar de fer les fotografies!
Després, en Lluís, el fill del mig, que fins llavors s’havia mostrat reticent, també es deixà anar, empès per l’exemple dels altres. i es decidí a provar l’experiència eqüestre. Mentre, l’Anna anava donant instruccions contínuament als alumnes que entrenaven al nostre voltant, muntats en altres cavalls.
Finalment, en Xavier va pujar a un dels seus cavalls i donà unes quantes voltes, al trot, primer, i al galop, després, dominant completament l’animal, que obeïa els seus subtils moviments i passava a convertir-se en una extensió de les seves extremitats. Vaig presenciar com en Xavier i el cavall es fusionaven en una mateixa cosa: eren com una unitat. Amb un posat regi, cavalcava fent gala del seu magnífic estil de muntar, el qual el faria digne de participar en el rodatge dels millors westerns americans.
De l’escena en qüestió, no en tinc cap registre gràfic, però la tinc gravada a la memòria i em va omplir de felicitat. Després de tants anys de saber de la dèria d’en Xavier pels cavalls, finalment aquella jornada vaig tenir la gran satisfacció de poder veure el meu cosí muntar a cavall; veure’l realitzat en allò que havia escollit a la vida o que la vida l’havia escollit a ell. Doncs, en les coses del destí, mai se sap ben bé del cert com va.
Gràcies Xavier, gràcies Anna, per rebre’ns tant bé i oferir-nos una jornada inoblidable que sempre recordarem.
POST DATA
Avui ja ha passat gairebé un any d’aquella trobada entranyable. De llavors ençà, ha plogut molt i han passat moltes coses a la vida d’en Xavier i l’Anna. Dues setmanes després d’aquell dia, ens deixava inesperadament l’Helena Freixas, la mare d’en Xavier. Era una persona molt dolça. Recordo com la meva mare li tenia un gran afecte i connectava molt amb ella. A les trobades familiars, sempre les veia xerrant plegades i somrient. Ha sigut un cop molt dolorós per a en Xavier i les seves germanes – les meves cosines. Jo i el meu germà ens vam sentir molt commocionats pel que ens havia passat i ara, tot seguit, els hi passava amb ells el mateix. Els acompanyem encara en el sentiment.
Amb tot, la vida no s’atura. I l’Anna, que, com dèiem, estava en estat, va donar a llum abans no s’acabés el 2019. L’Helena no va poder conèixer la seva nova neta. Però aquest nou ser lluminós ha portat un raig inacabable d’alegria i felicitat en una família tocada pel dol recent. 2019 haurà estat un any que certament tindrem present la resta de les nostres vides.
Però la cosa no s’acaba aquí. Per si tot això fos poc, el 2020 ha començat abatent-se amb tot el seu rigor sobre la nova família. El temporal Glòria, que per la majoria de nosaltres ja no és més que un record llunyà d’uns dies amb molt mal temps, va deixar molt malmesa la finca amb cavalls d’en Xavier i l’Anna a Sant Climent del Llobregat: esllavissades de terra, arbres tombats, esvorancs pels camins, … les fotos que m’envia en Xavier fan feredat. La feinada que han tingut i les despeses per arreglar-ho tot, em relata, han estat descomunals.
Els desperfectes del temporal Gloria 
a la finca de Sant Climent del Llobregat
Per acabar-ho d’adobar, ha arribat la pandèmia de la COVID-19, i amb el confinament, la parella ha hagut de suspendre les classes particulars de muntar a cavall a dalt de la muntanya, tot i que l’alimentació, manteniment i atenció dels animals no s’atura (i no surt gens barat!). Amb les intenses pluges al maig, que han hagut de tornar a patir en primera línia, han fet bona la dita de que plou sobre mullat. Però al final sempre acaba sortint el sol i sembla ser que la parella ja veu llum al final d’aquest llarg túnel.
Així, amb la desescalada, s’han reprès les classes, amb mascaretes i respectant les prescriptives mesures de seguretat. Així que si algú vol provar d’aprendre a muntar a cavall, ho pot fer ben a prop, a tan sols un tir de pedra de Barcelona. En Xavier i l’Anna són uns grans professionals. Dues vides plenament dedicades amb amor al món dels cavalls.
Si hi esteu interessats, aquí teniu el contacte:
Classes particulars – Xavier: 619 27 12 88
L’Anna en acció… 
… i en Xavier entrenant les noves promeses
