Per Josep Ignasi Rojas Miravete
Crec que va ser l’any 1971 o 1972. No ho tinc clar. Jo tenia dos Companys andalusos a 4rt d’Econòmiques, en Norberto Ruiz de San Lucar de Barrameda (Càdis). Era un gadità de pura soca que treballava a les nits al Drugstore del Passeig de Gràcia fent d’ajudant de xarcuter… un gran bon jan, simpàtic, lliure i bon paio. I, en Juan Francisco Martinez-Juanfran- de Iznatoraf (Jaén i seriós com els andalusos de Jaén del poema de Miguel Hernández), un paio tímid i seriós, de terra ferma i oliveres, fill de l’alcalde de Iznatoraf, fet del que vaig tindre coneixement quant ens va invitar a anar al seu poble. Els dos economistes i amb en Norberto encara tinc relació, fins el punt de que vaig anar de convidat al casament d’una de les seves filles.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién?
¿quién levantó los olivos?
Andaluces de Jaén.
La idea del viatge, no sé com es va produir, però el meu record és el d’un viatge iniciàtic a una cultura i una terra desconeguda, de la que tenia noticies per les revoltes camperoles de les Reformes o Revolucions Agràries dels segles 19 i 20, i per la Constitució de Cadis, i per Federico Garcia Lorca , el flamenc i el Grup Teatral Tabora… i en Alfonso Comín, a qui vàrem anar a veure abans de sortir de viatge i amb qui vam tenir una conversa per aclarir idees i evitar prejudicis. Vàrem llegir la seva obra Noticia de Andalucía, que ens va acompanyar durant tot el viatge. Crec que de tot això va sortir una relació d’amistat i de fraternitat amb en Carles, que es va anar enfortint al llarg del viatge.
La nostra destinació era el poble de Iznatoraf, a Jaén, el poble d’en Juanfran. Està situat a 96km de la capital Jaén i a uns mil metres d’altitud sobre el nivell del mar, en un territori de valls i ple d’oliveres. Té una vista privilegiada i als àrabs la van anomenar ”castillo del camino”.
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada
el trabajo y el sudor.
La dominació àrab està present en l’urbanisme de la part antiga del poble, plena de carrers estrets i en circumval·lació. A l’època de l’Al-Ándalus Iznatoraf va sera una important medina àrab. Situat en un emplaçament privilegiat, des de la seva fortalesa es dominava la regió. Avui dia, és una vila agrària on l’oli és la principal font de riquesa.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Andaluces de Jaén.
El viatge el vàrem fer un més de juliol en acabar els exàmens de la Facultat. Anàvem carregats de libres més que de roba. El viatge el vam fer amb tren, amb l’anomenat “Sevillano”, i sortirem de l’Estació de França en direcció a Linares on teníem que connectar amb un cotxe de línia, que ens va deixar en la cruïlla de la carretera nacional i el poble. Vàrem anar caminant tota la pujada fins al poble que esta situat adalt d’un turó, amb unes vistes a tota la vall. És evident que els àrabs es van instal·lar allí per la seva privilegiada situació.
Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos.
El tema de l’oli jo no el tenia tant al cap, en Carles, del mateix curs, sí pel seu interès en el negoci familiar recordant les entrades de les “cisternes” d’oli al carrer dels Àngels de Barcelona, tant les que venien de Jaén, com les Tortosa i les de les Garrigues, tema que va sorgir en les converses amb el pare d’en Juanfran. Vam haver d’anar i preparar també les reunions i entrevistes amb els directors de les cooperatives dels pobles propers, que ens facilitaria el pare d’en Juanfran (Villacarrillo, Sabiote, Úbeda i Baeza) i amb en Narciso Solís Ruiz, germà del ministre franquista José Solis Ruiz, que era President de la UTECO (Unión Territorial de Cooperatives), la Cooperativa d’oli més important d’Espanya en aquella època. Recordo que malgrat el nostre aspecte informal i progre, ens va tractar de manera educada i atenta. A partir dels comentaris obtinguts en les entrevistes i reunions (“la mayor parte del aceite lo vendemos a granel a los italianos, que son los que lo comercializan como un producto italiano”; “en las almazaras de aceite no queda una gota de la producción del año”, etc.) en vàrem treure algunes conclusions. La principal va ser que la producció d’oli anual no arribava per cobrir el consum intern més les exportacions. És a dir, els espanyols ens “fotíem” olis adulterats , com es va veure anys mes endavant amb el frau de l’oli de colza……
Recordo els carrers i carrerons del poble, la influencia de la cultura àrab, com ens mirava la gent pel carrer, al bar les tapes de cargolins de secà, petits però molt gustosos, i els “torreznos de Tocino”… la casa de pedra d’en Juanfran i el seu pare, un home petit però inquiet, nerviós, dinàmic , molt afable i gens franquista , i no fent ostentació del seu càrrec.
Jaén, levántate brava,
sobre tus piedras lunares
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Andaluces de Jaén.
Recordo la jornada al camp amb la família. Ens vàrem despertar a les 4.30h del mati, un cafè i al Land Rover cap a la finca del pare. En arribar la mare i la germana d’en Juanfran van preparar unes “migas con tocino”, que vàrem acompanyar amb raïm… quina satisfacció i quin plaer a les 6h del mati. Després a treballar a la finca fins a les 12h. El sol estava en el seu màxim, i a la bassa del rec a remullar-nos… i a dinar un arròs de camp, migdiada i a les 18h tornar a la feina fins a les 21h i cap a casa. Una jornada inoblidable dins d’un viatge inesborrable.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿de quién?
¿de quién son esos olivos?
Andaluces de Jaén.