Imatge principal: Detall del gravat de Coliades, 1948, en ocasió del Centenari de la primera línia ibèrica de ferrocarril, la Mataró-Barcelona, del 1848.
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
L’avi Pere Manén Maiol, el pare de la meva mare, havia nascut a Mataró, el 1879, fill d’en Josep Manén i Masó, que morí amb cinquanta dos anys, al 1897.
En Josep Manén havia acabat la carrera de notari. Però era un home romàntic i poeta i al enamorar-se, de jovenet, va preferir ser funcionari de l’Ajuntament de Mataró per tenir un sou segur i poder-se casar de seguida. Amant dels llibres, es va dedicar a fer l’arxiu de la ciutat, sent una figura important a Mataró.
El seu fill. en Pere (el meu avi), es va quedar orfe als divuit anys. Per ajudar a mantenir la família es va posar a treballar. Al començament, va trobar feina en la companyia del gas i un cop va poder fer uns estalvis va muntar una societat amb el Sr. Vinyamata, a la Plaça de Cuba, per començar una impremta. De seguida va despuntar en ell l’enginy i les belles arts. La família Pineda, terratinent de Mataró hi va aportar capital, enfortint el negoci. Més endavant, l’avi amb els seus estalvis, va comprar la part de l’altre soci i ja en aquell moment l’empresa es va anomenar Gràfiques Manén.
Es va casar amb Àngela Jordana Espiell, nascuda el 1878 i natural d’Argentona. La vida va omplir la casa dels avis de quitxalla: nens i nenes plens de salut, espavilats i educats. (…).
L’avi, que de jove ja era una gran emprenedor, no en tenia prou treballant en unes gràfiques de Mataró. Així que amb un amic, en Porcar, van decidir plegats traslladar el negoci a Barcelona i provar sort. No va dubtar en deixar enrere la capital del Maresme i, amb tota la família, mudar-se a la gran ciutat, on creia que podria desenvolupar millor el seu negoci d’impressor.
Cap als anys vint es va establir al carrer Diputació. Per fer tot el trasllat de la maquinaria, i donat que la rotativa era molt gran, va llogar tot un tren per portar tots els estris de l’impremta cap a la ciutat Comtal. Encara ara es conserva la primera litografia de pedra com a record d’aquella època. Maria del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, cap. 11, Plegamans, 2002)
Barcelona, la gran ciutat.
A finals del segle XIX i començaments del XX, la ciutat de Barcelona era una olla en ebullició. S’havien enderrocat les muralles i la gran esplanada que ara s’obria als seus peus s’anava omplint amb grans edificis senyorials, entre els quals s’hi projectaven amples avingudes. Era la visió esplèndida del gran arquitecte que la transformà: Ildefons Cerdà i el seu polèmic pla urbanístic. Poc després es va obrir també la Via Laietana, obrint en canal els barris vells d’intramurs i oxigenant-los amb una via que s’obria de mar a muntanya. (…)
En aquells temps es vivia el gran atractiu de la modernitat i van sorgir noves i trencadores tendències artístiques, com el modernisme que impregnà la vida de la ciutat comtal amb façanes, quadres, tapissos, versos, mobles, música… Tots aquests canvis atreien a comerciants, pintors, escultors i homes de negocis, entre d’altres. S‘obrien fàbriques, s’importava i s’exportava intensament… va ser una autèntica febre de l’or…
I l’avi va aprofitar aquest moment. Amb l’ajut de la seva filla gran, la Dolors, que tenia vint anys i va ser la seva secretaria, va crear les gràfiques Manén. Es va especialitzar en contes infantils. Va pensar que hi havia un gran buit per als infants i va posar a l’abast de les famílies els contes i els retallables per a nens i nenes. Va ser tot un èxit comercial. Així comença la història de les Gràfiques Manén.
Gràfiques Manén
L’avi era un home molt creatiu. Es passava les tardes i els vespres, fins a altes hores de la nit, dissenyant i acolorint els nous productes que més endavant les màquines traurien de les seves rodes impreses: els contes i llibres per a infants. La mare em recordava com es tancava a la seva habitació i en silenci retalla que retallaràs el paper. I es feia l’hora de sopar, i prou que el cridaven, però ell capficat i concentrat en la seves coses, no sentia res. La sopa s’havia d’escalfar vàries vegades, però l’àvia mai perdia la paciència i l’avi – tampoc, la seva creativitat.
El més bonic que es va inventar va ser el diorama: era un quadern que contenia un conte i quan l’obries es transformava en perspectiva real. Un grapat de pàgines retallades i acolorides que oferien al lector originals perspectives gràfiques del relat. Va tenir un gran èxit. Tant que fins i tot l’enginy avui dia ha estat emprat en molts contes infantils.
L’avi també va inventar els retallables: eren nines de paper amb els seus vestidets, que un cop retallades els hi podies canviar tot el seu aixovar. Jo vaig passar moltes hores de petita, en especial quan estava malalta, retallant aquestes nines. Era tan divertit!!! Per als nois hi havien soldats, trens, cotxes… Eren joguines imaginatives, econòmiques, entretingudes que despertaven les habilitats manuals dels infants.
Maria del Mar Sauret Manén (El meu avi, 2019, p.61-66). Trobareu els dos texts complets a Records Mall
Sepultura del Pare Jesuita Jesús Renau Manén al cementiri del Centre Borja Foto 21-12-2023