Imatge principal: casa de Matadepera construída per en Pere Manén.
Pere Manén Maiol (Mataró, 1879 – Barcelona, 1967), va ser un gran emprenedor que creà les gràfiques Roma a Mataró. Allà conegué l’Àngela Jordana Espiell, amb qui es casà al 1904 i tingué set fills. Després la parella s’aniria a viure a Barcelona, on traslladà la imprenta. En Pere també construí segones residències a Plegamans, primer, i a Matadepera, després, on passà els estius amb els seus fills i nets. Entre aquests germans hi havia l’Angelina Manén Jordana, que es casaria amb en Xavier Sauret Busquets, al 1936. La que us conta la història que segueix és la gran dels deu germans Sauret Manén, el record de la qual s’ha de situar, cronològicament, a inicis dels anys 40.
Les pintures de l’avi Pere Manén
Per: Maria del Mar Sauret Manén
Parlar del meu avi és com pujar en el hubble per veure el cel profund. Durant dies no es captava res de res, tan sols una gran taca negra. Però amb paciència els astrònoms varen anar descobrint el més enllà: milions de galàxies, la llum de les quals havia trigat milions d’anys a arribar fins a nosaltres.
No us estranyi doncs que voler parlar del meu avi sigui tota una aventura. Si intento anar més enllà de la meva memòria, el cel se’m torna fosc i tindré de recordar a la meva mare o a altres cosins i recórrer a internet mateix per saber-ne més.
Quan vaig conèixer, el meu avi, era un home que jo el veia molt alt, perquè jo era molt petita. Era un senyor una mica panxut, de mirada profunda, seriós. Em feia molt de respecte i més quan li besàvem la mà respectuosament. Era el reconeixement del seu status a la família, pràctica estesa en aquella època.
Les meves primeres imatges que recordo a la vida varen ser a Plegamans, a la torra de l’avi, on ell estava pintant.
Pintava el sobre de la boca de la xemeneia que hi havia al menjador. Al veure que jo l’observava atentament, em va mirar i em va dir: “estic pintant l’infern, ja que a l’infern hi ha molt de foc i hi pintaré el diable perquè sempre més estigui aquí. Més val que estigui a l’infern que no pas estre els homes fent malifetes!”
Tanmateix, amb aquestes paraules vaig entendre moltes coses i vaig seguir mirant-lo asseguda al seu costat, en una banqueta. Jo sóc de les persones que em quedo bocabadant davant de lo nou i de lo misteriós. Allò se’m queda gravat i ja poden passar els anys, que més endavant ho revisc com si fos aquell mateix moment.
I l’avi continuava pintant, i jo badant. I allà va quedar Lucifer, a l’infern, per poder dir-li entre tots que no el volíem, i que es quedés entre el foc pintat i les vives flamarades dels troncs secs que servien quan enceníem la llar de foc als hiverns. I jo seguia olorant l’aiguarràs de les seves pintures a l’oli. Veia els seus dits que aguantaven un pinzell llarg i de tant en tant buscava a la paleta que tenia a l’altre mà el color rogent que volia posar a l’infern.
Allà a Plegamans, en una habitació que tenia una gran finestra, que ell obria de bat a bat a la primavera. Hi entrava la llum i les olors de les flors i les plantes del jardí. Hi tenia una taula gran, de fusta, plena a besar de caixes amb colors a l’oli, de llapis de carbó i petits gotets per la trementina, de draps per netejar els pinzells, de postals, de dibuixos a mig fer amb carbó. La taula estava plena, plena a besar. Vora la finestra hi tenia el cavallet que aguantava la tela a mig pintar. Ell s’asseia al davant. Portava una bata blanca que era de tot menys blanca ja que tenia els mils colors de la paleta. A la mà dreta els pinzells, un munt de pinzells llargs, amples, petits, estrets; i a l’esquerra la paleta, on hi posava trossets de pintura; els feia baixar una mica i els barrejava fins que trobava el color que volia posar. I llavors, era màgic, anava sortint a la tela un passeig entre els arbres i plantes i el cel blau amb algun nuvolet. I jo, al seu costat badant, mirant les seves mans màgiques que eren capaces de treure de la tela blanca aquell paisatge tan bonic!!! Ell de tant en tant s’apartava una mica per veure en perspectiva el que anava sortint i tornava a agafar els pinzells de colors i continuava pintant. Així podia passar-s’hi hores, fins que la llum del dia ja no era la més adequada per continuar pintant.
Un dia, no puc concretar en el temps, em va fer un retrat, posant-me una cueta més llarga de la que tenia en realitat, doncs jo mai he tingut una gran cabellera. No sé on deu ser el retrat, però sí tinc a la memòria lo quieta que estava quan l’avi em pintava, allà, en aquella habitació plena de llum i d’olors a pintures a l’oli de trementina, aiguarràs i plantes de jardí.
Aquelles hores passades, en silenci, al costat del meu avi, no les podré oblidar mai. L’admirava tant!!! Era com un rei mag que amb les seves mans omplia de llum i de colors aquelles tristes, insípides, teles blanques. Veia com les seves mans es movien entre els pinzells i els colors. Així era l’avi, sabia transformar les coses i fer-ne de molt boniques. (El meu avi, 2019, p.61-66). Trobareu el text complet a Records Mall.