Imatge principal: fotografia del Pla de Palau de Charles Clifford, 1860. S’observa el Palau Reial al fons amb la font del geni català, en primer terme.
El Palau Reial, bressol Busquets
Per: Carles i Pere Sauret Manén
Poca gent a Barcelona sap perquè anomenem Pla de Palau en lloc de Plaça Palau i fins hi tot perquè Palau si no hi ha cap palau en aquesta plaça.
Durant l’edat mitjana, Barcelona no tenia port i les tempestes de llevant destruïen qualsevol intent de construir dics al port. Així davant una extensa platja hi havia una esplanada on es realitzava el mercat de cereals i animals. És precisament aquesta esplanada la que ha donat el nom de “Pla”. Al llarg del temps ha estat anomenat de diferents formes: Pla del Blat, Pla de les Forques, Pla del Comerç, Pla de la Constitució, fins hi tot Pla dels Porcs, expressió emprada pels més absolutistes.
En l’any 1380, Pere el Cerimoniós va autoritzar la construcció d’un porxo per emmagatzemar-hi el blat (Forment del Blat) de que necessitava proveir-se la ciutat. Després, amb el pas del temps, es convertirà en el Palau Reial. A l’any 1654, durant la monarquia d’en Felip IV, el Palau serà la Residència dels Virreis, emparentats amb la noblesa castellana, així com també del Borbó Felip V. Més tard el Palau fou emprat com a seu d’ús continuat dels Capitans Generals de Catalunya. Per acabar des del 1846, seria la residència dels Reis Borbons quan aquests venien a la ciutat de Barcelona.
Al Palau s’hi allotjaren, per esmentar alguns dels personatges principals: Isabel II, Mª Cristina, Marqués del Duero, Marqués del Campo Sagrado, Conde del Asalto, Lancaster, Mina i Dulce, entre d’altres.
En general els barcelonins no li tingueren molt d’afecte en aquest Palau. Ni pels personatges que hi visqueren, ni pel seu valor arquitectònic.
Tot seguit a la caiguda de la Reina Isabel II, el Palau es va incloure en la relació de desafecció del patrimoni reial. La Primera República Espanyola el subhastaria en l’any 1874. El meu besavi, en Domingo Busquets i Vilà, comerciant de llanes que comprava la matèria primera a Castella, conjuntament amb un dels avantpassats de la famosa família Mateu, el varen adquirir.
Restaurada la Monarquia Borbònica, el desembre del mateix any 1875, Alfons XII, volent recuperar la propietat que varen expropiar als seus avantpassats, emet ordre d’ocupació del Palau i envia una guarnició de carabiners per impedir-ne cap altre ús. Els carabiners, com a força d’ocupació, la nit de Nadal del 1875, cremen el Palau, sembla ser que degut a un accident.
El meu besavi iniciaria una reclamació judicial contra el Govern de la Monarquia. El plet durà fins la Iª Exposició Universal de Barcelona, l’any 1888: vint anys de plets. Finalment en Domingo Busquets hi construí l’actual edifici que encara està dempeus, que per cert allí hi vam néixer i hi va viure, més recentment, una filla meva durant una temporada, entre d’altres familiars.
Els pisos del Pla de Palau
Records de na Maria del Mar Sauret Manén:
Al començar la primera República espanyola, el nou govern va subhastar tots el bens reials. El meu besavi va comprar la meitat del Palau. El fet és que el Palau es va cremar una nit de Nadal de l’any 1875. Després de l’incendi, que li va suposar un disgust molt gran al besavi, va construir-hi dues cases senyorials, entre una i l’altre hi havia uns magatzems que el sostre servia de terrat per a la seva nova llar. (…)
En Domingo Busquets vivia en el principal de la casa del Pla de Palau, amb més de 300 m2 i el terrat i quan es va casar amb la Dolors Salvany (…) van quedar-se a viure al “palau” ells, les filles i, després, les filles de les filles. Més endavant i quan les filles es varen casar, el principal, es va dividir en tres llars separades. (…)
De les quatre filles [d’en Domingo Busquets], la gran, la Josefina, va ser la meva àvia i la Rosa, la petita, soltera, sempre va ser la tia Rosa. La Carme, casada amb un senyor de cognom Grau, va donar l’empremta d’aquest cognom a tota la seva descendència i la Mª Teresa, el mateix amb el Sr. Badell. De tal forma que tant els seus fills com els seus nets els reconeixem de seguida per aquests dos cognoms (…).
Quan les tres filles de la besàvia es van anar casant, la mestressa de la finca cedia un pis a la nova parella, de tal manera que tots estaven junts però separats. Així la Josefina, la Teresa i la Carme estaven en el principal, el primer i el segon pis, respectivament. Els seus fills, cosins del meu pare, es van criar junts i encara ara s’estimen molt. Poc abans de morir la meva besàvia, devia ser l’any 1935, li va llogar el pis del 3r 2a al meu pare, que s’havia de casar. Per això vam viure envoltats de tota la família paterna en el “palau”. Per nosaltres, fora de l’àvia, totes eren ties. Recordo el dia que va néixer la Montse, que les ties em deien que havia tingut una germaneta molt bonica, petiteta i moreneta. La Montse va ser com una nina ballant de puntetes als seus quatre anys. (…)
El pis principal on vivia l’àvia tenia una tribuna de pedra, encara hi és, que dona a la plaça, que estava coberta de butaques. El costum de l’època era que les noies casaderes de tant en tant miressin a la plaça des de la tribuna i els pretendents es passejaven durant hores per veure els ulls de la seva estimada.
L’altra manera per comunicar-se era amb el vano que segons la forma en que s’obria o es tancava i la posició que tenia, donava a entendre als pretendents el que la noia volia, era tot un codi secret entre el jovent. El vano blanc és el que portava la promesa el dia del casament, jo tinc guardat el de la meva àvia [avui dia el té l’Angelina Sauret Manén].
Davant la finca s’obria la plaça amb arbres i a la part sud un gran edifici de pedra amb un rellotge. Era la Llotja, construïda pel rei Pere IV el Cerimoniós cap als anys 1360. A la banda de mar, el pòrtic de la duana, construït en el segle XV Quan era petita veia els comerciants, un cop per setmana, per fer les seves transaccions, portaven com unes camises grans i negres i una gorra negra. La mare em deia que eren ramaders. Més tard, a l’edifici de la Llotja, s’hi va instal·lar la borsa de Barcelona i en el pis de dalt unes classes de belles arts. No tinc ni idea, en aquest moment quines activitats s’hi fan.
Per la part del darrere i travessant el menjador, s’obria una glorieta que feia de pont entre l’edifici i el terrat. La glorieta quedava inutilitzada durant els mesos de fred, però era deliciosa i ben ornamentada, amb mobles modernistes i una tauleta cosidora plena de botons, d’aquells que es guarden i no es fan servir mai perquè mai es troben tots els necessaris. La glorieta es feia servir per als mesos de tardor, estiu i primavera, s’estava fresc a les hores de més calor, després de dinar es feia una migdiada i nosaltres, els dies que no teníem col·legi, baixàvem a jugar a cuinetes, a pilota o amb els botons.
En el terrat hi van posar una font i jardineres amb plantes. En una part hi havia l’habitació dels safaretjos, on hi havia un gran caragol de mar que l’àvia em feia escoltar per sentir les onades. Em quedava extasiada imaginant el vaivé de les ones del mar.
Pel dia de Corpus, la font es guarnia amb ginesta i flors camperoles que floreixen per aquestes dades i s’hi feia ballar l’ou. Venien moltes de les amistats de l’àvia, recordo la Sra. Salvat, per veure passar la processó per la plaça i fer un bon berenar. La mare ens vestia de festa i anàvem a saludar els convidats, que, baixet a cau d’orella, li deien a l’àvia que érem molt ben educats. Actualment el terrat s’ha convertit en cases, però tinc un dibuix del meu pare d’aquest trosset del palau. Aquest terrat va ser còmplice mut dels nostres jocs infantils durant molts anys.
(…)
Als hiverns dels anys 40 feia molt fred i el meu pare va instal·lar una “salamandra” de carbó en el passadís al costat de la cuina, allí sopàvem i s’anaven escalfant les habitacions i s’eixugava la roba per l’endemà; és clar que en aquell moment la família no era tan nombrosa. (…)
El bany també era una perícia. A casa no hi havia banyera i havíem d’anar a casa l’àvia [Josefina Busquets]. Com que l’escalfador elèctric sempre estava espatllat i no donava per a tots, escalfàvem olles i les baixàvem per les escales. Més tard el meu pare va posar una banyera a l’habitació de la Maria Àngels i la Montse. Ja va ser un gran luxe per a tota la família. (…)
El menjar més bo que cuinava la meva mare era la crema de Sant Josep. Era el regal que li feia a l’àvia pel dia del seu sant. La feia amb ous i llet fins que espessia, amb les clares ben batudes fins a punt de neu que adornava la crema com si fossin torrasses gaudinianes, s’acompanyava amb melindros i baixàvem amb molta cura les escales per oferir-li les dues grans safates. (…)
A l’alçada del nostre pis, però entrant per la porteria del costat, hi vivia la Mercedes Grau, una cosina del meu pare, que estava casada amb en Josep Barrau, Eren molt de la broma i molt alegres. Un bon diumenge, quan estàvem gairebé a les postres, ens truca per telèfon dient-nos que els hi havien regalat una llagosta molt gran que no se la podien acabar i que volien que nosaltres la provéssim. El meu pare els hi va dir que l’acceptava i una de les seves minyones ens va portar el present: era una gran caixa que pesava poc. Al mig de la taula tots esperàvem provar-la, ja que era un marisc que no havíem vist mai. Al destapar la capsa va sortir disparada una llagosta de muntanya que estava més espantada que nosaltres. Xerinola, trucada d’en Barrau i tots a esclafir de riure.
Maria del Mar Sauret Manén (Text basat en els Capítols 4, 5 i 7 d’Històries d’amor, 2002). Trobareu el text original complet a Records Mall.
La Mare de Déu de l’Amor més Bell
El dotze de novembre de 2021 a la Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell va quedar ubicada la Mare de Déu de l’Amor Bell, que des de 1850 va pertànyer a Josep Coll, a la família Busquets i després Sauret. Aquesta imatge va estar venedara al pis principal de la finca del Pla de Palau. Aquí podeu veure unes imatges del dia de sessió de la imatge per part de Montserrat Sauret. També podeu despenjar els documents dels Goigs de la Mare de Déu, la Indulgència del Bisbe de Barcelona, i un poema d’Eulàlia Sauret.
Mare de Déu a la Parròquia de Sant Vicenç 
Montserrat Joan i Ana 
Representació familiar