Imatge principal: Gravat sobre la restauració de la Companyia de Jesús pel Papa Piu VII a 1814
Per: Eulàlia Sauret Manén, 1 de febrer 2022,
El germà del nostre pare Xavier va ser un puntal espiritual per a la nostra família.
Jo nascuda el 22 de novembre de l’any 1953, vaig ser batejada per l’oncle Josep.
Vaig rebre dues influències: per una banda, la religió com primer graó de la tradició familiar i de les nostres vides; es vivia amb molta intensitat la religiositat, manifestada amb la participació en les cerimònies religioses com ara: la missa, el rosari, els sagraments, l’Advent, la Pasqua, la mort i la Resurrecció de Jesucrist, la Pentecosta i, altres celebracions familiars. Per una altra banda, vaig viure el concili Vaticà II que promovia canvis molt notables de la participació dels creients a l’Església, com per exemple: les trobades de joves cristians universitaris, freqüentment ens reunien de nit a les cases particulars, fet que no era acceptat per la jerarquia familiar.
De petita, la meva visió de l’oncle va ser la d’un capellà Jesuïta, no gaire alt, corpulent, castany obscur, amb ulls grossos, intel·ligent, més aviat discret i un somriure de bondat. Ell em va batejar, però jo no vaig ser conscient de la seva religiositat fins que vaig ser gran.
Així, la meva relació més propera amb l’oncle va ser quan vaig combregar per primera vegada en el col·legi de Jesús Maria, junt amb el meu germà petit Pere. Aquell dia, també celebraven els vint-i-cinc anys de casats dels pares. Sense gaires intercanvis verbals, que jo recordi, li vaig dir una frase del pa i l’espiga de blat, ell va exclamar: “aquesta serà la poeta de la família”. Després amb el temps he entès que no estava allunyat de la realitat, perquè els rodolins em surten des de dins i a vegades els encerto. Em falta preparació acadèmica i estudis literaris, però jo vaig fent la meva.
Un altre trobament va ser a Samalús, les mares de la plaça Palau: Maria Dolors, Assumpció i la nostra mare ens van reunir als set cosins d’escala per realitzar uns exercicis espirituals amb l’oncle, a la masia de Samalús actualment propietat de la branca Grau Busquets. La veritat és que ell va preparar les conferències adaptades al nostre nivell, no recordo gairebé els temes tractats. Però, no em vaig avorrir, perquè ell no va imposar cap forma rígida, sinó que va crear un ambient de molta cordialitat. Sempre m’ha quedat ganes de saber com es va sentir ell i que va pensar de nosaltres.
Després, de jove i amb dubtes d’adolescent de quin seria el meu camí, vaig anar a veure a l’oncle i li vaig presentar al meu pretendent. Vaig ser molt ben acollida, tot i que la relació amb el pretendent no va ser definitiva.
Quan em vaig enamorar d’en Paco, el que seria el meu estimat marit, vàrem convidar a l’oncle a les nostres noces. No el vam demanar com a capellà, sinó com a oncle estimat de la família; cosa que va ser una novetat, ja que ell sempre havia administrat el sagrament de matrimoni a tots els meus germans. Ell de bon grat va acceptar estar present entre tots nosaltres. Li va encantar sentir que volíem com a mestre de la cerimònia al capellà de la parròquia Sant Pere Armengol, lloc on teníem el nostre niu d’amor, i fèiem el seguiment de la paraula de Déu els diumenges.
Els comentaris de l’evangeli i del sagrament matrimonial es van fer de forma participativa entre tots els assistents. L’oncle va intervenir en el seu torn de paraules, quelcom colpidor va sortir del seu cor. “He estat a molts casaments, però és el primer que m’he emocionat, perquè molts de vosaltres heu parlat de Déu amb lletres majúscules, teniu una comunitat que us acompanya en el camí. El vostre compromís és com una pedra que en llançar-la al llac i dibuixa un cercle petit que es va engrandint cada cop més. Això, és l’amor de l’home i la dona basats en l’amor de Crist i, encara que la casa sigui petita, si el cor és gran, l’acolliment n’és més”.
Dies més tard, l’oncle es va presentar amb la seva germana Rossita i la tieta Rosa a dinar a casa nostra al carrer Prim del barri del Besòs. Recordo un dinar plàcid i agradable sense sermons ni recomanacions.
Quan vam haver d’ingressar el segon fill a l’hospital, l’oncle em va venir a veure a casa dels pares per donar-me consol d’esperit. Recordo molta pau.
Jo i el Paco vàrem continuar superant obstacles i compartint moments amb altres comunitats cristianes, allà on aterraven en canviar de domicili.
Tots sabíem que l’oncle era professor de teologia en el seminari eclesiàstic de Barcelona.
De tant en tant visitava a la germana “Rosita” i als nostres pares a la Plaça Palau. Amb el pas del temps anava envellint, quan ja no va ser autònom va ser cuidat per la seva congregació religiosa fins que va morir a la residència del Centre Borja de Sant Cugat. En aquest Centre l’oncle de jove va fer un planter de xiprers en el jardí. En el seu enterrament hi va haver molta participació, no s’hi cabia a l’església. Em va saber molt greu no assistir al seu comiat, perquè aquella tarda de dijous jo treballava. Després, tota la família ens vam reunir al principal de la casa de la plaça Palau. Ens vam trobar amb el cosí del pare en Joan de la Creu Badell també Jesuïta. Jo hi vaig anar i vaig poder compartir el sentiment de la seva pèrdua humana i alhora compartir la Fe de com la seva ànima retornava a Déu, Pare Creador que sempre ens estima.
Hi han fets inesperats que ens sorprenen a la vida. Providencials deia el meu pare, et deixen bocabadat. Ús n’explico un d’ells: el Paco i jo l’any 2002 ens vàrem fer del moviment dels Equips de la Mare Déu. L’objectiu d’aquest moviment és l’espiritualitat conjugal en el món actual. L’any 2013 el Paco es va jubilar i jo feia els seixanta anys. Vàrem celebrar-ho a l’Església del Carme del Raval a Barcelona, i vàrem convidar a la família, amics i, als equips de la Mare de Déu. Hi eren el Vicente Adell i la Mercedes Pezonaga, un matrimoni una mica gran que nosaltres, ens van regalar una fotografia en la qual el Pare Josep Sauret era el consiliari de l’equip que pertanyien. Aquest matrimoni el recorda amb molta estima. No és un senyal del llaç que ens unia a ell i a nosaltres en el camí de l’espiritualitat? La veritat és que em vaig emocionar i vaig valorar el seu testimoni i el seu amor per a Crist Ressuscitat, com els cercles de l’aigua en el llac que es van engrandint.
Sí, jo soc la número onze dels dotze germans. Crec que tots ells podrien explicar altres moments entranyables viscuts.
Tomba del Pare jesuita Josep Sauret Busquets al Centre Borja
