Imatge principal: Detall dels campanars i rosetó.
La Catedral del Mar i els Sauret
Per: Carles i Pere Sauret Manén
Per construir l’església de Santa Maria del Mar, els portadors – anomenats “bastaixos” – carregaven i descarregaven les pedres. També els pescadors i les persones humils usaven les mans i les espatlles per transportar la pedra que necessitaven des de la muntanya propera de Montjuïc. Sta. Mª del Mar és l’Església del poble sufragada amb els diners i el treball dels ciutadans de la Ribera. La primera pedra angular del temple actual es va col·locar el 25 de març de 1329. Tenim les figures dels bastaixos en la porta principal de l’Església que ens recorden aquests fets.
Les últimes pedres de la volta es varen posar el 1383. És a dir, es va construir en molt poc temps, tenint en compte la velocitat de construcció d’aquest tipus d’edificis a l’edat mitjana. L’església va ser consagrada per Pere Planella, bisbe de Barcelona, el 15 d’agost de 1384. Per la ràpida construcció, aproximadament 60 anys, tenim una de la poques esglésies gòtiques totalment pures d’estil amb una gran Rosana i d’una altitud del seu Àbsida i Voltes gòtiques, amb columnes molt primes, que impressionen i que fan d’ella una joia única de l’arquitectura medieval catalana
Per administrar la construcció d’aquesta església i el seu manteniment, els pares de famílies catòliques residents al barri de “La Ribera” van triar un grup de vint-i-cinc membres, la “Vinticinquena”. Aquest òrgan designava un consell de vuit membres, la “Junta d’Obra”, el qual s’ocupava de les demandes diàries.
Cada any, el consell va proporcionar la clau de la porta principal al bisbe de Barcelona per a que pogués utilitzar l’església per als serveis religiosos. Aquesta elecció tradicional esva mantenir des de la edat mitjana fins a la guerra civil espanyola, al 1936. No sempre les relacions entre l’Església i els representats del poble, amb els seus òrgans, foren pacifiques i es produïren nombroses disputes de protocol.
L’església gòtica situada al costat del mar
Santa Maria del Mar és coneguda popularment com la “Catedral del Mar”, per diferenciar-la de la Seu, la Catedral pròpiament de Barcelona, que era la dels nobles i seu de l’arquebisbat. Però a Sta- Maria del Mar sempre hi acudien els reis quan s’allotjaven a Barcelona i quan presenciaven les famoses “Justes” – tornejos cavallerescs al Passeig del Born durant l’edat mitjana-. Més tard, al 1700 es va construir un passadís que conectava el Palau dels Reis (al Pla de Palau) amb Santa Mª del Mar. El passadís permetia accedir directament fins a la “Tribuna Reial”, d’estil plateresc i cremada al 1936, situada on actualment hi ha l’orgue. El passadís fou emprat, successivament pels dos reis enfrontats al camp de batalla: tant el Rei Felip V (Borbó) com l’Arxiduc Carles (Àustria), que es casaria en aquesta església. Ambdós estigueren allotjats en diferents moments al Palau Reial del Pla de Palau. Aquest passadís fou enderrocat pels avalots del 1835, la primera gran crema de convents de Barcelona. Al antic fossar de la parroquia de Santa Mª del Mar, el “Fossar de les Moreres” hi foren enterrats els defensors de la ciutat del 1714, amb el lema “Aquí no s’hi enterren traïdors”. Entre les antigues tombes hi destaca la del Conestable de Portugal, del 1466, que dos anys abans de morir havia estat proclamat rei d’Aragó i comte de Barcelona per la Generalitat durant la Guerra Civil catalana.
Destrucció
Al llarg dels anys, els constants aldarulls socials i polítics varen provocar la destrucció de la basílica, fins i tot un terratrèmol deixà malmesa la Rosana. Però rés no es pot comparar amb la destrucció del 19 de juliol de 1936 quan Santa Maria del Mar fou incendiada pels escamots revolucionaris, cremant durant onze dies consecutius.
El magnífic altar barroc, totes les imatges i l’arxiu històric van ser destruïts. Només es van salvar les parets, les columnes i alguns dels vitralls del nivell superior, doncs el foc no es va aixecar tant alt. L’anterior incendi, durant la Setmana Tràgica del 1909, fou font d’inspiració de l’escrit del famós poeta Joan Maragall, “L’església cremada”.
L’altre fet sagnant seria l’atemptat, per les bombes dels anarquistes, del Carrer de Canvis Nous, al costat de l’església, durant la processó del Corpus Christi del 1896. L’esmentat succés donaria la inspiració al quadre d’en Ramón Casas: Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria.
Junta d’Obra
Quan la guerra civil finalitzà, el 1939, un equip de residents del barri de “La Ribera”, automàticament, designà un nou consell o Junta. El meu pare: Xavier Sauret va ser un d’aquests membres. Entre les accions empreses per la junta, es va dur a terme la restauració de l’eglésia (en els anys 60), la recaptació de diners per netejar, i reconstruir vidrieres i la instal·lació d’un nou sistema elèctric per emfatitzar el seu elegant i sobri estil gòtic.
Finalitzant el dur treball de restauració, el bisbe de Barcelona obligà els membres a dimitir com a “Junta d’Obra”. Això suposà la desaparició definitiva d’una institució popular de més de cinc segles d’història. Recordo al meu pare després de la reunió amb molta ira. Com a moneda de canvi, el bisbe els va donar l’oportunitat de construir una vitrall, que existeix al costat de l’ evangeli, ja entrat en l’àbsida, amb els seus noms, com a membres de l’última Junta d’Obra de Santa Maria del Mar.
Llegendes
Moltes són les llegendes de Sta. Maria del Mar, entre elles la de l’origen del nom de la Plaça de l’Àngel en que la comitiva que portava les restes de Santa Eulàlia, enterrada en la primitiva església d’aquest enclavament, en direcció a la Seu, es va aturar perquè un canonge havia sostret un dit de la Santa. En aquest lloc apareixeria l’Àngel descobrint-ho. Actualment hi ha una imatge que recorda aquests fets en una façana de la Plaça de l’Àngel (actual parada de metro de Jaume I).
Una altra de les llegendes més emotives és la de la imatge de la Verge del Portal que dona al Passeig del Born, que salvaria de la forca a un jove flassader, movent el cap en senyal d’innocència, ja que ell no era l’assassí que havien condemnat erroniament. Els mariners li tenien una gran devoció i sempre feien promeses a la Verge de Santa Maria del Mar, en els moments d’angoixa durant els naufragis, s’hi encomanaven i prometien que, si sobrevivien, es casarien amb la primera dona que trobessin al portar la ofrena a la verge. El carrer de les Dames proper a la Església ens recorda aquests fets. Els ciutadans de la Ribera creien que un campanar creixia, i ho varen mesurar amb una corda de cotó, i és clar, l’any següent la corda es va encongir .
Records de na Maria del Mar Sauret Manén
Em dic Maria del Mar, precisament per la guerra.
Tota la família del meu pare havia viscut a prop de Santa Maria del Mar, l’església gòtica, la més acabada mostra del gòtic català, fidel estampa de la Barcelona antiga emmurallada, enmig dels carrerons comprimits pels quals tan sols hi podia passar un carro i on el sol hi entrava amb vergonya. En aquell moment l’estaven cremant, i el meu pare volia tenir-ne un record.
(…)
[A l’edat mitjana, l’església] es regia per uns estatuts propis amb dos juntes: la d’obres i la de la vint-i-cinquena. El meu pare en pertanyia a una d’elles. Hi participaven grans barons que vivien en els palaus propers a l’església. Es reunien un cop al més i determinaven els assumptes d’interès que corresponien al temple.
Després de la guerra l’església va quedar mig destruïda. Com que el sostre és molt alt i estava molt negre pel fum, el meu pare va apropar-se a un paleta i estripant pel mig un bitllet de mil pessetes li va dir que li donaria l’altra meitat si demostrava que podia netejar les altes bòbiles, les columnes i els capitells. El paleta es va enfilar adalt d’una gàbia i només passant una escombra ho va aconseguir: la pedra es netejava del color negre del fum. Al cap d’uns anys l’església lluïa com nova.
També, va aconseguir que el gremi d’oliaries reformés una de les capelles laterals amb la Verge de l’Olivera, que porta un branquilló d’olivera com a signe de la pau. (…) Per setmana Santa, si estàvem a Barcelona, anàvem a la missa a Santa María del Mar resguardats de la multitud per la capella de la Verge de l’Olivera, que la sentíem una mica com a nostra. Al diumenge de rams era l’hora de jugar a matar jueus [joc innocent, però amb un simbolisme macabre i ben revelador de la mentalitat de l’època]: es picava amb els palmons, tant fort com es podia, el palmó s’anava desgastant fent una gran cua i a la sortida guanyava el que tenia la cua més llarga. (…)
Quan va morir el meu pare, tots els germans vam voler que la missa “in sepulcre” fos a Santa Maria del Mar. Va entrar a braços dels seus deu fills al so de l’Himne de l’alegria de Beethoven cantat per la capella coral. El dia abans a la nit ens vam assabentar que venia el Sr. Bisbe.
Va oficiar l’Il·lm. Sr. Vives, cosí de l’Àngel, el nostre cunyat, que en l’actualitat és bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra. Com que els meus pares tenien moltes coneixences de capellans, tant parents (cosí i nebot) com amics de Barcelona i Matadepera; tots van voler oficiar per fer un comiat solemne al meu pare.
En els moments preparatoris, en Carles, el meu germà que feia de director general, no sabia com dir-ho a tots els capellans, que ja tenien tota la cerimònia preparada, i ell, tant directiu em diu: tu! encarregat dels capellans. No sabia com fer-ho, vaig entrar a la sagristia i en aquestes que entra el Sr. Bisbe ; davant l’estupor de tots el capellans els hi diu: “nois, no us preocupeu, el bisbe es com la custodia que presideix i no diu res”. A tots ens va sortir el somriure. I el meu pare va tenir l’enterrament merescut per l’amor que tota la seva vida va demostrar a Sta. Maria.
Maria del Mar Sauret Manén (Text basat en els Capítols 1 i 12 d’Històries d’amor, 2002). Trobareu el text original complet a Records Mall.