Imatge principal: Litografia de N.Chapuy. Pla de Palau. 1844. La Llotja, a l’esquerra i el Palau Reial, de perfil, a la dreta.
Recull fet per en Carles Sauret i Manén, l’any 2000.
-El 14 de Maig del 1906 en Josep Sauret Coll, fill d’en Francesc Sauret Roca, es casà amb na Josefina Busquets Salvany, filla d’en Domingo Busquets Vilà, a l’església de Santa Maria del Mar.
-El dia 30 de maig del 1907 neix el primer fill del matrimoni: en Xavier Sauret Busquets, coincidint amb la festa del Corpus Cristi. L’infant fou batejat el dia 4 de juny a l’església de Santa Maria del Mar.
-El dia 7 de Febrer del 1908 en Josep Sauret Coll es gradua com a Doctor a Madrid. La seva tesi doctoral seria sobre la tisis o tuberculosi pulmonar, de la que disposem el document degudament transcrit. Així mateix tenim el títol de metge– cirurgià, del 25 de juny del 1903.
-El dia 18 de Setembre del 1908, a les sis de la matinada, neix en Josep Sauret Busquets, que va ser batejat el dia 26 del mateix mes a Santa Maria del Mar.
-El 23 d’octubre del 1909, neix na Rosa Sauret i Busquets a les tres i quart de la tarda i el dia 29 fou batejada a l’església de Santa Maria del Mar.
-El 27 de novembre del 1909, mor en Josep Sauret Coll (fill d’en Francesc Sauret Roca), a causa d’una ——– i sense haver fet testament, (ab-intestat). Seria fàcil de pensar que podria haver mort d’infecció de tisis, contagiat per les atencions que donava als malats d’aquesta enfermetat, donat que era la seva especialitat com a metge. Els sentiments del pare, en Francesc Sauret Roca, queden reflectits en les seves pròpies notes de “Fechas Notables” quan diu:
“El día 27 de Noviembre de 1909 falleció mi hijo E.P.D., era un hijo modelo, bueno, cariñoso, amaba mucho a su Padre, así mismo como a su Esposa e hijos, como a toda su familia, Dios nos ha probado a todos con esta gran desgracia, hágase su santa voluntad, a Pepe lo tenga en el cielo y a todos nosotros nos dé una Santa Resignación.”
¿Com no podia recordar en Francesc els sentiments envers la seva dona, na Teresa Coll, quan defallí l’últim dia de l’any 1879, de part de l’altre fill, en Carles i escriuria en les seves notes més intimes de la seva vida citades?.
“El día 31 de Diciembre de 1879 entregó su hermosa alma al Creador mi buena, virtuosa, caritativa y estimada Esposa Teresa Coll y Plans. Que el Señor tenga en su Santa Gloria.”
-El més de juny del 1919, s’examinen d’ingrés al Batxillerat en l’Institut de Barcelona, en Xavier i en Josep Sauret i Busquets, i foren aprovats.
-El dia 8 de febrer del 1925, a las vint-i-dos hores, conseqüència d’una urèmia, mor l’avi patern, en Francesc Sauret Roca, al seu domicili del carrer dels Àngels nº 16, principal, a l’edat de 81 anys, i fou enterrat al cementiri de Sant Andreu de Palomar, en el panteó de la família Busquets.
-L’1 de gener del 1936 traspassava na Dolor Salvany Soler, la mare de na Josefina i àvia d’en Xavier, en Josep i na Rosa Sauret Busquets. També fou enterrada al cementiri de Sant Andreu de Palomar, al costat de les restes del seu difunt marit, en Domingo Busquets Vilà. En Xavier, que llavors tenia 28 anys, hagué de posposar uns mesos el casament que tenia previst amb l’Angelina Manén Jordana.
Records de na Maria del Mar Sauret Manén
La meva àvia Josefina es va casar amb un metge del Carrer dels Àngels, en Josep Sauret, que s’especialitzava en la malaltia de la tuberculosi, epidèmia que havia assolat Europa durant tot el segle XIX, produint milers de morts. El poble en deia que era un càstig de Deu.
Precisament, l’avi Sauret, va preparar el seu doctorat sobre aquesta matèria, a principis del segle XX. (…) Per atendre un malalt en un dia fred i plujós a la nit, es va contagiar i al cap de poc va morir, deixant a la meva àvia vídua amb tres fillets, el més gran, el meu pare, de tres anys. En Josep de dos i la Rossita de mesos. En Josep fou jesuïta i teòleg i la Rossita, soltera, sempre al costat de l’avia. (…)
La tia Rossita, va estar els últims vint anys cega i sorda. Havia cuidat a la seva mare [Josefina] i a la tia Rosa, la tia àvia, fins els últims moments. Al final ella va quedar sola.
Va estar cuidada per la Lolita, que se l’emportava en taxi a Martorell per fer un vestit o a Sabadell per comprar magdalenes o a Terrassa per anar a la perruqueria. La tia només volia a la Lolita, que era quasi tant vella com ella. Tenia una desviació d’esquena que l’obligava a anar encorbada i la portava a pes per anar al lavabo; no li van poder fer entendre mai que la portés amb la cadira de rodes ja que havien caigut pel passadís més d’una vegada. L’anàvem a visitar sempre que podíem i tenia la companyia de les cosines que vivien a l’escala. Quan ja no es volia aixecar del llit i anàvem a visitar-la sempre ens deia el mateix: “us estimo molt”, crec que aquesta va ser la seva norma: estimar als que l’envoltaven.
Quan va morir al seu palau, la vam vetllar fins el moment de l’enterrament.
Aquella tarda, vaig voler donar una volta per tot el pis perquè es gravés a la meva memòria tot el que hi havia: l’habitació de les ties, els seus llits, el vestidor amb calaixets, la taula camil·la amb la lampareta de bronze i l’escriptori, tot pintat de color jovenívol com si els anys no haguessin passat.
La sala amb el sostre artesanat, el terra de mosaic, l’escriptori anglès, les butaques isabelines; darrere, el piano on l’àvia tocava el “Danubi blau”, el “Vals de las Ones” de Johann Strauss, jo encara veia les mans de l’àvia amb nusos, a les articulacions, lliscant pel teclat amb agilitat; els grans quadres dels besavis; el gran mirall; en el bell mig i penjava una gran làmpada daurada. Aquella composició fotogràfica de gran format amb una cornucòpia daurada que representava un saló de l’època: a l’esquerra, un retrat de l’avi Sauret que acabava de morir i al seu costat el meu pare dret i vestit de negre; a la dreta, asseguda en un divan, l’àvia i en els seu braços els dos fills petits en Pep i la Rossita. Aquesta fotografia li deuria donar forces durant tota la seva vida per tirar endavant els fills sent vídua.
El rebedor, amb la calaixera amb una nina que en el seu temps ballava dins d’una urna de vidre, el gondoler portat de Venècia en el viatge de noces de l’àvia. La sala del mig amb butaques daurades i dos quadres del besavi Sauret i Coll.
El menjador, majestuós amb el seu bufet i el tapís que estava molt vell, la vitrina on hi guardaven els objectes del menjador de més valor, i la barra on en el seu temps penjaven cortines de vellut verd ampolla, amb la gran làmpada de bronze i vidre, en el bell mig de la taula, acompanyada de quatre cadiretes entapissades, la resta de les cadires de fusta tallada al voltant del menjador. Un gran quadre de plata de l’últim sopar de Jesús i uns quadres de flors que havia pintat l’àvia de jove. Les parets estaven guarnides amb fustes tallades.
Van ressorgir en mi els records d’aquell menjador, els Nadals: amb la taula vestida de blanc de lli, la vaixella de porcellana fina amb el ribet d’or, els coberts de plata; el gall d’indi que havia cuinat la tia Rosa i rostit en el forn del pa, els torrons i les neules. Els reflexes multicolors que sortien de les arracades de l’àvia. L’escuma del “xampany” i els versos que recitàvem després d’aprendre’ls de memòria en el col·legi. Venia també el germà del meu pare, “el tio jesuïta”, que amb posat majestuós sempre li deia al meu pare que era el “patriarca”. Aquest oncle fou teòleg i professor dels novicis de la seva ordre. Tota la taula se l’escoltava amb veneració per la seva saviesa, però a mi no em feia gaire gràcia perquè acabava dient que educant a la gran s’educaven tots, i jo ja entenia perfectament el què volia dir.
Al cap d’unes setmanes vam tenir de buidar tot el pis i repartir-nos els objectes: a mi em semblava que vulneràvem un santuari; el santuari del palau que durant cent vint anys havia sigut el testimoni de quatre generacions i que mai més tornaria a veure.
Maria del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, cap. 5, El matriarcat, 2002) Trobareu el text original complet a Records Mall.
