Imatge principal: Dos Àngels de Raffaello
Mai uns pares haurien d’enterrar un fill
La meva mare, Angelina Manén Jordana, portava un braçalet amb dotze medalletes i sempre ens recalcava que deu eren dels vius i dos dels infants; n’Ignasi (1940) i na Immaculada (1941), que varen morir com albats. A la mort de la mare es va preferir desfer el braçalet i donar a cada un la corresponent medalleta, si no ho haguéssim fet, ara tindríem un testimoni viu dels fets. El meu pare en Xavier Sauret Busquets i els seus germans van patir l’experiència en què es va morir l’avi Josep Sauret Coll, el seu pare, al començament de la vida plena, i quedarien orfes ja de petits. Ell va voler deixar inscrit en el llibre de família Sauret Manén la mort dels dos fills petits, document original que conserva en Pere Sauret Manén. Altres branques familiars contemporànies en el temps a la nostra, passaren pel mateix patiment, entre elles els: Renau-Manén, els Manén-Prat i els Manén Granell, com es pot comprovar en les genealogies a la secció Manén Jordana.
Pàgines del llibre de família Sauret 
Manén, referents als albats
La mortalitat infantil sempre ha sigut elevada en el transcurs dels temps, per les condicions higièniques i el no haver-hi un control efectiu de moltes de les malalties que afecten els nous nats. De fet, no és sinó a partir de la segona meitat del segle XX, al primer món, quan comencen a registrar-se reduccions sostingudes de les taxes de mortalitat infantil. Per tant, des de una perspectiva històrica, pot considerar-se que les generacions actuals són una rara excepció en el que diu respecte a aquest fenòmen.
Quan vaig començar a indagar en les genealogies dels avantpassats, em sorprenia molt que un mateix nom aparegués amb pocs anys de diferència dins d’un mateix nucli familiar. Fins que vaig entendre que quan succeïa la mort prematura d’un fill, al que venia després, sovint li posaven el mateix nom.
Els fets novel·lats que posem a continuació formen part de la Coda de la Novel·la d’en Carles Sauret Manén “La crema del Palau Reial- tocata i fuga de la saviesa-. Aquí es relacionen els fets de les morts dels dos albats d’en Domingo Busquets Vilà i na Dolors Salvany Soler, la petita Dolors (1883) i n’Heliodor (1885), enterrats al Panteó de Sant Andreu, i el paral·lelisme amb els germans del mateix Domingo, en Josep Maria (1846) i la Rosa (1847) que també varen morir prematurament, gairebé quaranta anys abans. El text recull poemes i escrits dels arxius d’en Carles, de l’avi de la Nuria Bonjoch Bargués, que amb la seva esposa varen patir la mateixa experiència de la mort prematura d’un fill.
Les primeres sotragades de dolor: mai uns pares haurien d’enterrar un fill. (1846 i 1883).
PRIMER DOL.
Crida en la nit l’infant son primer dol
perquè li han amargat la font de la vida.
Arrenca un plò, en la nit sense consol.
-què has fet de la dolçor del teu pit, dida?-
(Joan Maragall 1907).
Davant el terrible, punyent, insuportable sofriment que patirem la meva esposa i jo amb la mort dels nostres estimadíssims fills, na Dolors, el 1883 i en Heliodor, dos anys més tard, no puc deixar de pensar en què el destí castigà els meus pares, amb la mateixa i tremenda circumstància. I és ara, quan el dolor ens va pessigant insistentment l’ànima, que em sento més carn de la seva carn i entenc que mai es poguessin curar d’aquest dolor insuportable.
El 1847, na Rosa, la meva germana, deixava aquest món igual que ho havia fet un any abans que en Josep Maria, un altre germanet. La seva mort va ser una tragèdia espantosa pel doble sotrac, ja que no estàvem refets encara de la pèrdua d’en Josep Maria. Era una nena eixerida i molt espavilada, que ja ajudava a la mare i començava a aprendre de lletra.
Aquests fets ens acompanyaren de per vida, tant al meu meu germà Heliodor com a mi. L’Heliodor el 1878 també morí a la flor de la vida; poc temps després de la compra del Palau. Tot aquest garbuix de dolorosos sentiments, se m’han despertat en rellegir un vers que el pare va escriure a la meva germana Rosa.
L’aleteig d’un àngel
Silenci relatiu en la nit ciutadana;
Cambra d’infant sotmesa en la penombra;
Exterior agònic d’un cosset que s’abranda,
amb sa lluita amb la mort de visió que esborrona.
Al voltant del llitet que el cosset empresona
d‘angèlica nina que lluita amb dissort,
nostra ànima fosa, punyint pesarosa
de veure que ens deixes, ens trosseja el cor.
Oh fill de la nostra ànima! Oh Rosa estimada;
qui bé et coneixia, no et podrà oblidar.
L’instint de l’Abella, era en tu plasmada,
per neta, polida i entenimentada,
eres dolça nina per la teva mare
l’eterna companya de dintre la llar.
(poema original d’en Francesc Bargués i Mayoles)
L’experiència viscuda aquests dies del 1883 i 1885, serà inoblidable per mi i la meva dona la Dolors Salvany, per les nostres morts, de la petita Dolors -nom que li posarem en recordança de la mateixa mare- i del petit Heliodor -en recordança del meu germà, mort en la plenitud de la vida-.
La petita Dolors, la filla, anava creixent en bellesa i entenimentada i encara no anava a col·legi, i sempre estava al raser de la mare. Petita com era tenia, com un coneixement gens propi de la seva edat, moreneta, amb uns ulls negres, que parlaven per si mateixos, les seves galtes angelicals i fresques, no deixaven però el segell d’intel·ligència del seu esguard inquisidor; les seves pupil·les anaven ràpidament d’un lloc a l’altre segons la impressió que rebia la seva sensibilitat anímica.
El seu instint de laboriositat els demostrava amb tots els quefers de la llar; era una prometedora esperança d’ajuda a la mare. No sé per quin fat cruel, quasi sempre el Destí, s’interposa entre les il·lusions més grates que hom es forma!
La petita Dolors feia temps que no tenia gana, el que seria per a una nena de la seva edat. Una nit, mentre descansàvem, tot de sobte se senti indisposada. En visitar-la el metge no li donar importància; al segon dia, li declarà diftèria i al tercer, broncopneumònia seguit d’una pleuresia, que s’havia arrapat amb mà traïdora al cos del nostre angelet.
Sense perdre un moment vaig córrer a demanar una consulta amb el Dr. Francesc Sauret i Roca – el meu consogre – metge de la família, més fou en va, el resultat seria el mateix per la nostra fatalitat.
Després d’extreure de la pleura inflamada un líquid grisenc i de fer-li les respectives anàlisis, no volgueren martiritzar-la més. Perquè hores després entrà en agonia; tot el poc coneixement que a son petit cervell podia haver-hi i anar-se queixant contínuament del dolor que son costat sentia i arraulida en els nostres braços, deixa d’existir la nostra filleta, eren les 6 del matí del més de març de 1883.
Petita com era, em trencava el cor el fet de veure-la sofrir d’aquella manera; no li quedava altre recurs en aquells moments de lluita entre la vida i la mort, que el d’encomanar-se als seus companys els àngels; surtin de sons llavis, maquinalment, fervorosament, pel petit orifici que en llur gola li restava encara, oracions i més oracions, sense descans interminablement, com comprenen que dintre de poques hores aniria a ajuntar-se la seva ànima angelical, amb els seus companys d’allà dalt del Cel. Dintre del nostre desconsol ens serví de bàlsam consolador al veure les mostres d’afecte que la petita Dolors va fer-se guanyar, en son breu estada per la terra, entre les amistats i els veïns, i la casa es convertí en un jardí per les flors que portaren.
La cerimònia d’albat la vàrem fer a Santa Maria del Mar i després amb carruatges anàrem al panteó familiar del cementiri de Sant Andreu del Palomar. Avui encara la mare, després de sis mesos i pensant sempre en ella, treu cada dia la nina que li portaren els reis de dintre l’armari, que guarda com un sentimental record i la posa, durant el dia, entre els coixins del nostre llit, recolzada tendrament sobre el coixinet fet per ganxet que fou la primera labor de la nostra filleta Dolors.
Les campanes de mort, alegres i rítmiques, anuncien el traspàs rapid de l’anima al cel, i interrompudes, per senyalar si és un nen o una nena.
Cada dia que passa és més fonda i total la pena que tinc, en arribar a casa i no tenir els seus alés, la necessitat física del seu cos i les expressions dels ulls. Pena només reconfortada per l’alegria dels nous vinguts.
La seva dissortada mare, la meva dona, na Dolors, que hagué de suportar tan dolorosa prova, va tenir el coratge de donar a llum a quatre nenes més: na Josefina, na Maria Carme, na Maria Teresa i na Rosa. Gràcies al destí, una vida porta a les altres. Ella de tant en tant es queixava, com si no hagués fet tot el possible per preveure amb antelació la malaltia i salvar la nostra filleta.
Li vaig dedicar els següents versos, a la petita Dolors:
Davant el llit de mort d’un àngel:
Com si els àngels l’haguessin teixida
la blanca carona
que enfilada a son cap hi tenia.
donant a son rostre puríssim
aspecte d’arcàngel
Com si un somni d’amor i innocència
l’hagués fortament mig rendida
després d’una vetlla passada
jugant i cansant-se amb alguna amigueta.
Com buidat en motlle diví
son rostre marmori,
n’apareix resplendent de bellesa
com un querubí.
Oh dolça amigueta! Petita Doloreta;
fa veu argentina ton cor de nineta.
del meu s’emportaren, el bell racó;
en veure’t tan quieta dintre la caixeta,
sols pugui mirar-te
i fer-te un petó.
(poema original d’en Francesc Bargués i Mayoles)
Dos anys més tard, Déu volgué emportar-se en Heliodor fill, que tant em recordava el meu germà. Ja no vaig tenir ànim de dedicar-li unes petites ratlles i vaig entrar en un estat de defalliment, estupor i somnolència. Durant molts dies vaig sumir-me en un silenci total.
Na Dolors, més animada que jo, em deia: “contra la mort d’un fill hem de respondre amb la vida”, i tenim una filla na Josefina que ara serà la pubilla i ja en vindran més. I com a tal li voldria dedicar a la filla Josefina l’excursió que vàrem fer al Tagamanent un cop ja ens vàrem instal·lar a Samalús, el 1894.