Imatge principal: Portada d’En Patufet, de 1931, revista infantil on treballà durant molt de temps en Josep Maria Folch i Torres.
Per Gerard Viader Sauret
Les dècades en les que els Manén Jordana estiuejaren a Palau de Plegamans foren molt felices per a les dues generacions de germans i cosins. Algunes de les relacions d’amistat que aquests anaren teixint amb membres d’altres famílies que allí coincidien foren tan intenses que perduraren durant molts anys i, en alguns casos, donaren pas a relacions d’amor que acabaren a l’altar. Entre aquestes, sobresurt la unió i amistat que establiren amb (i entre) les famílies Renau i Folch.
Concretament, al 1928, la Maria Dolors Manén i Jordana, germana gran de la meva àvia Angelina, es casà amb l’Antonio Renau i Hornós. Tingueren set fills, entre el 1929 i el 1939. D’entre aquests, destaca la figura del Jesús Renau Manén (1934), que esdevindria jesuïta.
Després, hi hauria el casament, al 1935, entre en Josep Maria Manén i Jordana, el germà varó més gran de la meva àvia, i la Maria Rosa Folch i Camarasa, que tingueren nou fills entre el 1936 i el 1952. D’aquesta descendència vull fer menció especial de la Maria Àngels Manén Folch, que establí una profunda i sincera amistat amb la meva mare a Plegamans i que, tot i les discontinuïtats de la vida, es perllongà fins a l’actualitat. Amigues per sempre!
Per últim, l’Enric Renau i Hornós, germà de l’Antonio Renau del primer matrimoni esmentat, es casà amb la Núria Folch i Camarasa, la qual era germana, a la vegada, de la Maria Rosa del segon matrimoni esmentat. Es casaren al mateix any del 1935, pocs mesos després que ho fes la germana de la núvia. Tingueren set fills, el primer dels quals nasqué al 1936.
És a dir, d’aquests casaments en sortirien tres branques que no s’han de confondre: Renau-Manén; Manén-Folch i Renau-Folch. Quedà segellat, aleshores, un extraordinari triangle d’afinitat (en el sentit terminològic del parentiu) entre les respectives famílies, que he representat esquemàticament per a facilitar la comprensió del lector no avesat. Aquest fet insòlit i extraordinari ha estat rememorat al llarg dels decennis com un aconteixement emblemàtic per tots els que visqueren aquells temps inoblidables a Plegamans. I així ens ho han transmès a les següents generacions.
El fet és que enmig d’aquest univers de relacions socials efervescents, el prolífic escriptor Josep Maria Folch i Torres, el patriarca dels Folch a Plegamans, apareix com una figura catalitzadora, que sabé mobilitzar els seus fills i nets, amb les respectives colles d’amics, en la realització de representacions locals de teatre familiar a l’estiu. El present escrit té la finalitat de donar a conèixer i posar en valor aquesta activitat lúdica, dramatúrgica i estiuenca que es desenvolupà amb l’escriptor a Plegamans entre el 1930 i el 1943 i, posteriorment, amb els seus descendents. Del teatre familiar d’estiu se’n pot destacar, d’entre moltes altres virturts, que serví per dinamitzar la vida estiuenca plegamanina de l’època i reforçar els lligams socials entre els seus participants. Però, primer de tot, repassem la història: qui era el senyor Folch i Torres?
Fotografia cedida per la Fundació Folch i Torres
A la segona dècada del segle XX, en Josep Maria Folch i Torres (1880-1950) s’havia convertit en un autor d’èxit de literatura infanto-juvenil en llengua catalana. Durant molts anys fou redactor i el principal artífex de l’èxit de la revista infantil En Patufet (editada per en Josep Baguñà), de la qual posteriorment també en fou director. En una època en que s’expandia l’alfabetització, aquesta revista adreçada al públic més jove contribuí a la difusió del català escrit en àmplies capes de la població. Des d’En Patufet es popularitzaren personatges com en Masssagran o seccions com les Pàgines Viscudes. Aquestes foren centenars d’historietes curtes, publicades setmanalment amb una il·lustració d’en Junceda, que contenien escenes de la vida quotidiana, barrejades amb una dosi adequada de sentimentalisme i amb una lliçó moral.
Com escriu en Carles Sauret al Calaix de sastre: “… el papà llegia En Patufet i, com tota una generació, va aprendre el català amb les Pàgines Viscudes”. La revista infantil, que es trobava en les calaixeres dels armaris de moltes llars d’arreu del país, també fou pràcticament l’únic flotador al que es va poder aferrar la generació nascuda durant la guerra per a aprendre a llegir en català en els temps tenebrosos del primer franquisme. Així ho relata ma mare, nascuda al 1937:
La congregació de les monges de Jesús Maria havia estat fundada a França per Claudina Thevénet i ens ensenyaven francès des del parvulari, durant tots els cursos. La paradoxa era que estàvem atravessant l’època de la dictadura franquista, ens feien parlar en espanyol i ens prohibien parlar el català, encara que fos entre les amigues, a les hores del pati. El meu coneixement de la llengua va ser el que parlàvem a casa i les revistes d’En Patufet de Josep Mª Folch i Torres, que havien quedat a casa d’abans de la guerra (…). Apreníem tota la geografia i historia d’Espanya, però ni un borrall de Catalunya. Auestes matèries les he après després, quan repassava les lliçons d’escola dels meus fills.
(…) Algunes vegades [al tornar de l’escola a casa ] (…) m’estalviava els diners [del metro] per comprar-me llibres de butxaca i llegir-los d’amagat; doncs havia esgotat les poques revistes d’En Patufet que s’havien salvat de la guerra civil. Era l’únic contacte que tenia amb la literatura catalana, ja que el franquisme va prohibir que aprenguéssim la nostra llengua. Van haver de passar anys per adonar-me de que no sabia escriure en català, que ens havien robat el que era nostre. Mª del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, Capítol 11 Uniformats, 2002). Trobareu el text original complet a Records Mall.
A més de la seva extensa i extraordinària contribució a la revista d’En Patufet, Folch i Torres també reeixí amb la Biblioteca Gentil, una col·lecció de novel·la rosa juvenil, amb molt d’èxit entre el públic femení. Per si fos poc, l’escriptor fou autor també de nombroses peces de teatre infantil, molt festejades, que es representaren durant incomptables temporades en escenaris importants de Barcelona com el Romea, el Novetats o el Poliorama.
Una de les obres de teatre més populars que va escriure el célebre autor, sense cap mena de dubte, fou la seva versió d’Els Pastorets, les representacions dels quals s’acabarien escampant per tota la geografia catalana. Tenint en compte tot el que feia en Folch i Torres, com a novel·lista tingué una producció raonable. Però no obtingué el reconeixement dels lletraferits, que miraven amb enveja l’èxit d’un escriptor en català que connectava extraordinàriament amb el poble i que, a diferència de molts, es va saber guanyar la vida durant molt de temps únicament amb els beneficis que li donava la seva ploma.
Un altre protagonisme menys recordat, avui dia, és el que va tenir en la creació dels Pomells de Joventut. Al 1920, en Folch i Torres proposà als lectors de les Pàgines Viscudes – la seva tribuna setmanal e En Patufet-, la formació de grups de joves als pobles de Catalunya per a que, mitjançant el bon exemple, realitzessin periòdicament bones obres que exalcessin els valors morals cristians i patriòtics.
Eren els temps de “Catalunya serà cristiana o no serà”. I la proclama, que comptava amb el suport de l’església catalana, tingué un èxit fulminant i aclaparador. S’arribaren a formar centenars d’aquestes associacions per tot Catalunya. Aquest fet és molt il·lustratiu de la profunda tradició del teixit associatiu del país i és un precedent clar del voluntariat de masses, molt anterior als temps olímpics recents. Però l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que veia amb mals ulls la difusió i arrelament de l’ideal catalanista, escapçà el moviment, al 1923. Anys després, quan s’instaurà la IIª República, les coses havien canviat i l’impulsor de la iniciativa ja no trobà que fos oportuna la seva restitució.
El 1921, en Folch i Torres visità Plegamans i s’enamorà perdudament d’aquest poble vallesà. L’autor, que aleshores estava a l’inici de la fama, decidí portar la família a estiuejar en una casa llogada. Aviat va comprar uns terrenys i a l’any següent iniciava les obres per a la construcció d’una casa pròpia. L’autor, que s’havia casat al 1912 amb Maria Camarasa i Serra, aleshores ja comptava amb un nombre creixent de fills (la parella n’arribà a tenir nou) i cercava un lloc on establir-se definitivament als estius.
Vegem ara com ho explica tot plegat la meva mare:
(…) En Josep Maria Folch i Torres, escriptor, s’acabava de fer una torre al final del poble de Plegamans i deuria entaular amistat amb el meu avi. Per això el Sr. Manén va decidir comprar uns terrenys a la part oposada i construir-se la seva. (…)
Els joves fills dels Folch i dels Manén es van fer amics; i uns amics dels Folch, els Renau, formaven la colla que durant els estius representaven les comèdies que escrivia el famós escriptor. El resultat va ser que dos nois Renau es van casar amb una noia Folch i una Manén, i un noia Folch es va casar també amb un noi Manén.
Quan nosaltres érem jovenets vam continuar la colla dels Folch, Renau i Manén. Jugàvem a tennis, fent competicions, excursions, teatre… Algunes de les obres que havien representat els nostres pares les vam tornar a representar nosaltres, amb la curiositat que les meves cosines feien el paper que havia fet la seva mare i jo el que havia fet la meva. Ens feia molta gràcia. La meva cosina, l’Anna Maria Granell Manén (1936) era molt de la broma i sempre ens feia riure. Algunes vegades, en Ramón Folch i Camarasa, fill de l’escriptor, ens dirigia els assajos.
De més petita, recordo, que algunes tardes de setembre, quan plovia, ens reuníem al menjador de la casa dels Folch i Torres. Nosaltres asseguts a terra i el Sr. Folch i Torres, en una cadira, ens explicava relats d’en Patufet o d’en Massagran. L’escriptor, ja era gran, amb els cabells blancs i gaudia explicant-nos els seus contes; els seus ulls blaus em deixaven meravellada i estàvem tan quiets i embadalits que no s’escoltava ni una mosca. Mª del Mar Sauret Manén (Històries d’amor, Capítol 12 Estiuejant, 2002). Trobareu el text original complet a Records Mall.
A continuació, analitzem amb detall el contingut del llibre Bon dia, pare (1998, Edicions 62), que és una biografia personal d’en Folch i Torres escrita pel seu novè fill, el també escriptor Ramon Folch i Camarasa (1926-2019). Per a la reconstrucció dels fets, en Ramon es basà en bona part en el Llibre Blau del seu pare, un dietari que l’escriptor cultivà al llarg de molts anys. Aquí trobem molts elements que ens permeten descriure com fou aquest teatre familiar a Plegamans. En línies generals, s’observa com aquesta activitat es desenvolupà en dues fases, estroncades forçosament pels esdeveniments històrics de la guerra civil.
Així, la primera fase abastaria el període de 1930 a 1935 (entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i el temps de la IIª República). Aquí, el dramaturg català procurà engrescar els seus fills i les seves colles d’amics en el món de l’escenari. A més de participar-hi tots els fills, amb destacament especial per a la Maria Rosa, tenim constància – per aquesta i altres fonts- que també hi participaren, com a mínim el seu futur marit, en Josep Manén, i la germana d’aquest, la meva àvia Angelina Manén.
A Plegamans, aquell estiu [1930], s’inicià una nova tradició; nova per a nosaltres, els fills, sobretot els petits (…). Ens referim a la tradició del teatre familiar, del teatre a casa.
El terrat del sortidor, a la banda nord de la casa, va ser l’escenari. El públic ocuparia la placeta de la taula de pedra, situada a un nivell inferior, i separada del terrat per uns quants graons. (…)
En el llibre blau, el pare anotà: «La nombrosíssima concurrència ens fa pensar per a l’any que ve una nova orientació de l’escenari, de cara al nord, çó que obligarà a terraplenar una part del bosquet per tal de construir-hi la nova, diguem-ne, platea, que permetrà una major cabuda de públic.» Un nou pretext per fer obres! Altra vegada «no hi cabien! » (…)
¿Cal dir que el pare aprofità l’estada allà [al desembre, a Plegamans] per portar a la pràctica el projecte de reforma de la «platea» del teatre familiar? Posats a fer obres, va fer construir també un banc d’obra, tot al llarg de la nova platea, sota el qual cabia tot el teatre desmuntat. Allò del teatre familiar començava a agafar proporcions més greus! (pàg. 130-131)
L’estiu del mateix any 1931 s’inaugurà a Plegamans el nou teatre i un joc de cinquanta bancs plegables per al públic; un públic evidentment sofert de mena, perquè els bancs podien ser plegables, això sí, però de còmodes no en tenien res. Encara els utilitzem, a Plegamans, però només en casos d’emergència desesperada, o per fer-hi seure les visites indesitjables.
Aquell any les vetllades teatrals van ser tres: una per cada més de l’estiu. Tots els fills d’en Folch i Torres hi van prendre part, menys el que escriu això, que llavors era massa petit. (p. 137)
El dia primer d’abril [del 1934], de retorn a Barcelona, la gran de casa, la Maria Rosa, es prometia oficialment amb en Josep Manén. Un altre tema de la Gentil: aquell estiu passat, en la representació de Julieta, filla única en el teatre familiar, la Maria Rosa havia fet de protagonista, la noia aviciada, que acaba esmenant-se i casant-se amb l’Albert. En Josep Manén havia fet d’escenògraf, de tramoista, de tot el que havia calgut. Però no pas de protagonista masculí: en el repartiment, li havia tocat l’últim paper de l’obra, el de porter. Els últims seran els primers, diuen. (pàg. 148)
La segona fase del teatre familiar de Plegamans es desenvolupà en el període de la post-guerra que va del 1941 al 1943. Aquí en Folch i Torres ja és avi, i té la iniciativa de restaurar l’activitat lúdica predilecta de la família Folch pensant en els fills, ja més crescuts, però també amb la intenció d’incorporar els seus primers nets i les seves incipients colles d’amiguets:
Aquell estiu [1941], pensant en nosaltres, i en els néts, el pare restaurà el teatre familiar, ara a la terrassa del davant, amb un muntatge més senzillet, però amb la mateixa bona fe. (p. 211)
Un altre estiu [1942], i més teatre: debut dels néts, aquesta vegada. La Maria Rosa i la Maria Àngels Manén i Folch i en Josep Oriol i l’Enric Renau i Folch s’estrenaren amb Borrallons de neu. (p. 212)
Pel recull fotogràfic de la Fundació Folch i Torres, que ens ha cedit gentilment l’oportunitat d’emprar algunes de les seves imatges en aquest article-web, ens consta que al 1942 es realitzà una representació de la peça “la professora improvisada“.
Al juliol [del 1943] em tocava a mi ser notícia. «En Ramon cau malalt», anotava el pare, el dia 19, «amb altes temperatures, superiors a 40º. » (…) El 23 el pare escrivia en el llibre blau: «Tornem a Barcelona, per consell dels metges i per cuidar millor en Ramon, atacat, sembla, de tifus.» (…) No cal dir que em vaig refer. Restablert, vam tornar encara a Plegamans, aquell estiu, i encara hi vam fer teatre, al setembre. (pàg. 213).
Al gener del 1944 el pare apuntava l’última dada en el llibre de caixa: malalt de l’estómac i afectat dels primers símptomes d’arterioesclerosi (…). A l’estiu, a Plegamans, ja no vam fer teatre. El pare no s’hi veia amb cor. (pàg. 214)
És possible que la Maria del Mar participés en aquesta segona fornada dramatúrgica, però és dubtós que en tingués un record massa precís, car nasqué al 1937 i no podria tenir més de 5 o 6 anys. Conversant però amb la Maria Àngels Manén Folch, neta de l’escriptor i que, com hem vist, sí apareix citada en el llibre com a participant del teatre familiar en aquest període, no es pot descartar efectivament que la Mall hi participés. Diu que hi havia alguna representació musical que incorporava moltes generacions juvenils, fins i tot les més menudes, com en el cas de la cançó Hi ha deu noies per casar, del músic i pedagog Joan Llongueras.
En tot cas, la Maria Àngels confirma que en Ramon Folch i Camarasa mateix sí que va fer de continuador del teatre familiar a Plegamans, quan el seu pare ja no donava més de sí. Suposem que seria als anys 50, on tant la Maria Àngels com la Maria del Mar, que ja eren adolescents, hi participaren d’actrius, mentre que en Ramon els hi feia de director. Aquí sí, guanya credibilitat l’afirmació de la Mall, segons la qual ella i les seves cosines reproduïen els papers que havien interpretat en una altra generació les seves respectives mares. Sembla ser, segons la Maria Àngels, que l’obra en qüestió, seria “la marqueseta que no sap que té”.
En Ramon Folch, en el llibre sobre el seu pare, no esmenta aquesta “tercera fase”, sense la presència d’en Folch i Torres i ell fent de continuador de l’obra paterna. Com que el llibre no s’estén més enllà de la mort del pare, això ens fa suposar que, efectivament la fase en qüestió només es podia produir després de la data del traspàs d’aquest, que succeí a l’any 1950.
Val a dir que amb el llibre d’en Ramon Folch i Camarasa és possible reconstruir com en foren d’estretes les relacions que el patriarca Folch establí amb la família Manén, el qual és especialment visible en determinats moments crítics de les biografia vital dels implicats. Per exemple, quan, en Folch i Torres suspèn el teatre familiar a can Folch, a l’any 1933, per respecte al dol dels Manén, que havien patit la mort de la mare de l’Àngela Jordana, l’Anna Espiell Tió. Noti’s que llavors, la parella Manén-Folch, en Josep i la Maria Rosa, encara no s’havien ni promès:
El teatre familiar, aquell estiu, funcionà el 30 de juliol, i una altra vegada el dia del sant de la mare. (…) La funció prevista per al setembre va ser suspesa pel dol de la família Manén, que acabaven de veure morir l’àvia. Els Manén eren dels «vells» estiuejants de Plegamans, i nois i noies prenien part activa en el nostre teatre. Era una atenció que se’ls devia… Qui hauria pogut suposar llavors que el teatre familiar del terrat del sortidor no havia de tornar a ser muntat! (pàg. 144-145)
O bé, l’ajuda dels Manén durant la mort per un atac d’apendicitis aguda del primer fill varó dels Folch, en Josep Maria Folch i Camarasa, de només quinze anys. Això succeí al 1935, poques setmanes després del gran casament de la parella Manén-Folch:
El cas era greu, i, a casa, els petits anàvem perduts, amb els pares a la clínica. Els senyors Manén, els sogres de la Maria Rosa, se’ns van emportar a la seva torre de Plegamans.
El divendres semblà que s’iniciava una millora. Van provar de donar al malalt una mica de grosella.
El dissabte, el Dodge del senyor Manén ens tornava a Barcelona, directament a la clínica, on en Josep Maria es moria. (pàg. 152)
Un altre punt àlgid i remarcable d’unió entre ambdues família és en el dia de l’aixecament nacional al 1936. quan es reclouen les dues branques a can Folch, a sopar i a dormir:
Els fets de juliol són prou coneguts perquè no calgui fer-ne massa plat. (…) Però les notícies, confuses primer, més precises cada vegada, i els fets mateixos imposaven la trista veritat. El 20 de juliol, figura en el llibre blau aquesta nota: «Alarmats per les notícies que circulen, venen a sopar i a dormir a casa tots els Manén. Som a taula 23 comensals.» El rosari del vespre, a la terrassa, després de sopar, fou resat en veu molt baixa. (pàg. 162)
O bé, ja a la post-guerra, quan una de les filles Folch, la Maria Lluïsa, entra a treballar a la gràfica dels Manén, quan no hi havia un únic sou a can Folch.
[1939] De tornada a Barcelona, aquella tardor, la Maria Lluïsa es posava a treballar a l’editorial Roma, propietat dels Manén: gràcies a ella entraria ara una mesada fixa! (p. 208)
[1941] Aquella mateixa tardor, la Maria Lluïsa deixava l’editorial Roma i es quedava a casa a treballar, amb la Roser i la Montserrat, en la nova feina que havia d’ocupar-les fins que es casarien [la Maria Lluïsa ho faria amb en Manuel Trias]: feien mitjons a màquina, dotzenes i dotzenes, per contribuir a l’economia familiar. (p. 211)
Plegamans, anys 50
A seguir, enfocarem amb deteniment la relació que establiren amb la família Folch els gendres Josep Manén i Enric Renau, dos vèrtexs – com hem vist abans- del triangle d’afinitat que s’establí entre les tres famílies a Plegamans; i dos puntals, també per a l’insigne escriptor, que veia poc a poc com tot el seu món s’anava ensorrant.
[1937] Els bombardejos de Barcelona es veien des de Plegamans. El pare els anotava cada vegada amb la mateixa esgarrifança. Nosaltres no corríem perill, és clar, però els dos gendres, en Josep i l’Enric, anaven i venien. Tots dos, cal dir-ho, eren un bon costat per al pare. Sense ells, tot hauria estat molt més dur per a ell, i per a tots. Un exemple, entre tants:
«Agost, 18. – Motor. – En Josep s’emporta el motor (del pou) a Barcelona, i el torna a les 4, i ell mateix baixa al pou a col·locar-lo. – Pa. – Teníem molt poc pa per sopar, i ha arribat l’Enric quan ja érem a taula, i n’ha portat de Barcelona.» El pare afegeix, amb broma: «Ha tingut, naturalment, una gran rebuda!» (pàg. 168)
[1938] Com en la vida dels pobles primitius, els homes de la casa acudien amb tot allò que havien pogut esgarrapar per proveir la llar: de Tarragona arribava en Josep carregat amb dues maletes de remolta o de garrofes per al bestiar; de Barcelona, l’Enric i en Jordi, amb pa i altres provisions. (pàg. 181)
El tram final del llibre és un retrat cru de la duresa del temps de la guerra a can Folch, quan l’escriptor hagué de patir la fam, la censura revolucionària i anti-religiosa, així com el daltabaix per la polèmica mort del seu fill Jordi, allistat forçosament al 1938 a la “lleva del biberó” i enviat al front de l’Ebre.
Amb la instauració del nou règim autoritari, les coses encara van anar a pitjor per a l’escriptor. El nou context polític de repressió institucional de la llengua catalana condemnà en Folch i Torres a l’ostracisme. L’escriptor, defenestrat, va haver de fer mans i mànigues per sobreviure de les seves pintures, patint un exili interior que carregà amb tota la dignitat de la que fou capaç.
Amb tot, el poble mai oblidà qui havia estat en Josep Maria Folch i Torres i quan defallí, una multitud omplí els carrers de Barcelona per despedir, al pas de la comitiva fúnebre, el fèretre de l’escriptor més popular en llengua catalana que el país havia tingut.
***
A continuació, com annex d’aquest treball, adjuntem un document amb tots els fragments del llibre que permeten resseguir l’evolució cronològica del teatre familiar a Plegamans i la relació de la família Manén i l’Enric Renau amb en Folch i Torres. El relat amè i tendre d’en Folch i Camarasa, traspua també una ironia i un sentit de l’humor molt originals, fins i tot en els moments més durs – certament una traça de la seva personalitat i el seu estil literari propi.
***
El setembre del 2017, gràcies al contacte de la Maria Àngels Manén Folch, vàrem pujar al Castell de Plegamans amb la Maria del Mar Sauret Manén per a que es retrobés amb el seu antic director del teatre familiar de Plegamans. La Mall i en Ramon van poder endreçar els seus records sobre aquell període llunyà i que ara tant m’ha agradat a mi de reconstruir.
En aquell moment, un servidor i la seva esposa periodista vàrem aprofitar per preguntar també al escriptor plegamaní, que aleshores tenia ja noranta anys, sobre la situació política del moment (a les vespres de l’1 d’Octubre) i un munt de coses més relatives als primers anys d’en Folch i Torres: sobre les seves posicions catalanistes abrandades, els problemes amb la justícia espanyola per la censura de l’època, i l’exili posterior a França (1905-1908).
La conversa lúcida, divertida i distesa amb en Ramon va ser tot un plaer que mai oblidaré. La mare també va ser molt feliç de poder tornar a Plegamans després de tans anys i retrobar en Ramon.
El 2019 varen traspassar tant en Ramon com la Maria del Mar.
Aquest treball està dedicat íntegrament a tots dos, sense el testimoni dels quals, la seva realització senzillament hagués estat inimaginable i la història del teatre familiar a can Folch hagués caigut, probablement, en l’oblit perpetu de la memòria dels Sauret Manén.
… bé, i una mica també està dedicat – si se’ns permet gastar una mica del sentit de l’humor i la fina ironia d’en Ramon – a en Pere Sauret Manén , co-fundador d’aquesta web, el meu padrí i que és a la vegada fillol tant d’en Josep Manén jordana com de na Maria Rosa Folch i Camarasa. Doncs, per molt que passin els anys, en Pere sempre serà el Patufet, el petit dels deu germans Sauret Manén, “però també el que ha pogut assimilar tota la saviesa de la família, i sempre ha intervingut en moments crucials sense fer soroll (Calaix de sastre).
Post Data
Per tancar el cercle, afegirem que en Jesús Renau Manén, fill del primer matrimoni citat en aquest escrit – i que ha tingut una paper aparentment espuri en tota aquesta història-, doncs bé, en Jesús, el cosí jesuïta dels Sauret Manén, va participar en la cerimònia de defunció de na Maria del Mar Sauret Manén a l’estiu del 2019, acomboiant els seus fills, nets, germans i demés presents allí congregats, amb unes paraules sàbies i reconfortants sobre aquest món, veritable escenari on transcorren la vida i la mort.