Palau Reial a Barcelona

Imatge principal: Representació del sacramental de la processó de la Bona Mort davant del Palau Reial. Dibuix de Guillem Reig, 1709.

Història novel·lada del Palau Reial de Barcelona

Per Carles Sauret Manén

Nota prèvia. Aquest és un capítol de la meva novel·la LA CREMA DEL PALAU REIAL -tocata i fuga de la saviesa- i ens permet resseguir la història del Palau Reial. La conversa fictícia i s’ha escollit els personatges per ser els besavis, entre en Domingo Busquets i Vila (el pare de Josefina Busquets Salvany la meva àvia ) i en Francesc Sauret Roca (pare d’en Josep Sauret Coll el meu avi ) i la fem coincidir en l’any del 1894 amb l’excursió al Tagamanent que sent verídica, feta pel meu pare en Xavier Sauret Busquets, i que és posterior en el tems el 1922.

Vàrem invitar amb la meva dona, na Dolors Salvany, el juliol del 1894, al nostre metge de família, el Dr. Francesc Sauret Roca, la seva germana Rosa i el seu fill Josep Sauret Coll, de 17 anys en aquell moment. Li devíem uns dies de confort a la masia, pels dies de dolor que ells varen passar: en Francesc havia quedat vidu a finals del 1879 de Teresa Coll i poc després se’ls hi moriria el fill petit, en Carles.

Nosaltres també vàrem passar uns forts sotracs i sempre el vàrem tenir al costat, com a metge, en les morts del nostres albats: la Doloretes i en Heliodor. En aquell moment ja teníem les quatre filles vives, na Josefina, la més gran, de deu anys i les altres més petites: na Carme, na Teresa i na Rosa.

Els vàrem invitar donat que teníem programada una excursió al Tagamanent des de la finca, conjuntament amb altres amics nostres com la família d’en Francesc Suñol, la seva dona Josefina, la seva filla Roser i el fill Jordi. També estava invitada una amiga d’ells: na Josefina Cañelles. Inicialment tots hi teníem que anar però jo estava cansat i en Francesc Sauret es va quedar amb mi els dos dies que duraria l’excursió.

Ja acabades les meves memòries, li comento al Francesc que, en quant als esdeveniments més estridents del segle XIX, voldria fer un repàs de la historia de l’edifici del Palau Reial. A ell encara li quedaran moltes coses a explicar; i que jo sàpiga encara no ha escrit sobre el seu casament i altres fets. És jove i te molts anys per endavant.

Li comento que posaré, al final de les memòries, com una “coda”. Ja ho tinc previst i ja l’he començada: el casament, l’argenter Orfila, l’ebanista Busquets, l’exposició del 1888, la processó del Corpus…

Però me n’adono que no he tingut cura de l’evolució del Palau Reial durant els segles i ara hi estic treballant. Tinc el despatx ple de papers, litografies, fotos manuscrits, libres…

Ara, des de Can Massagué, amb la perspectiva que em dona el paissatge i al resseguir les restes que vaig posar del palau en la finca rural i, en especial, en la font del bosc, quan hi vaig tot passejant on hi tinc unes restes de les arquivoltes d’una finestra, intento fer, en perspectiva histórica, l’evolució del nostre palau ja que els lectors encara no ho tenen clar.

Font del bosc a Can Massagué, Samalús amb restes del Palau Reial

-“Fantàstic”, em respon: -“li ajudaré, em fa molta curiositat tenir clar l’evolució del Palau de que tant em parla”.

Ens vam dirigir al despatx que m’havia fet instal·lar en la part dels porxos, que mirant a Migjorn, vàrem habilitar. Volia emular al meu pare i vaig instal·lar-me en una gran taula a sota del quadre de l’incendi del Palau Reial que vaig recuperar de la societat d’assegurances “La Pasteral” i, al seu costat, una llibreria que vaig anar recopilant dels fets històrics.

En la taula plena de papers i llibres li vaig estar ensenyant a en Francesc el que ja portava escrit i ell m’anava fent els comentaris pertinents. Tenia obert el llibre de Barcelona Antigua y Moderna de l’Andru Avel·lí Pi i Arimon, del 1854. Descobrirem que molts segles d’història i moltes en passaren entre aquelles parets reials. A continuació us n’exposem els fets més destacables.

1. Segle XIV. Porxos Forment. Una planta

Ens hem de traslladar al 1380, quan el rei Pere el Cerimoniós autoritzà la construcció d’una obra d’una sola planta, de tipus quadrada que serviria com a magatzema del blat i que, per  resguardar aquest cereal de les inclemències del temps, es va construir en  forma de porxada, tot reformant l’antic Porxo Vell del 1314. Per això li deien el “Porxo del Forment o del Blat”. La construcció es realitzà entre els anys 1387 i 1389, en temps de Joan I, el Caçador. El paviment es va construir en aquell últim any.

Pere el Cerimoniós diria el 1380: Vaig començar el periple històric.

“EN LA RIBERA DE LA MAR DE DITA CIUTAT [BARCELONA] NO HA LOCHS COVINENTS EN LOS QUALS LO GRA PUSQUE STAR A CUBERT NI EXUT, ANS ESTA AQUÍ DESCUBERT A PLUJA“.

– “Joan I, … primera pedra, 1387… el famós rei que va regalar l’Atles de Gresques al rei de França!”, em va remarcar en Francesc Sauret.

Els mestres d’obres, que feren la reconstrucció foren: Arnau Bargués i Ramon Vilardell. En les reformes del segle XIX es va incrustar una lapida, al passadís de  la porta que dona a la Duana Nova, que es refereix a la primera pedra posada en temps de Joan I, el 13 de novembre de 1387, que diu així:

Joan I, el Caçador

+ DIMECRES A : XIII DE NOEMBRE

DEL AY DE LA NAT DE NRE:SENYOR

M.CCC. L XXXVII (1387). REGNAT LO MOLT

ALT SENYOR REY EN JOHAN LO PRIMER

AY DE SON REGNAT FO COMENSAT

AQUEST PORTXE PER ÇO QUEL GRA

SE TE MES A COBERT E FO ACABAT

A XII D’AGOST DEL ANY

MCCCLXXXIX (1389)

Aquests porxos eren els “d’avall”, els de sota, per diferenciar-los dels “d’amunt”, els de dalt, que estaven a  Plaça de l ‘Àngel, antiga Plaça del Mercadal Comtal [actual parada de metro de Jaume I]. L’edifici donava a la Plaça del Blat, amb quatre portes d’entrada, i tenia diferents botigues com a magatzem del blat: les més petites d’una superfície de 7,2 metres per 6,8 metres, les més grans de 14 metres per 6,6 metres i el pati central una superfície coberta de 40,8 metres quadrats i de 24,6 metres quadrats descoberts al centre.

Els magatzems municipals (del Consell de Cent) eren: el de dalt, per les entrades de blat provinents de terra, i el d’avall per les entrades del gra provinent de mar.

L’edifici, també dit Casa del Pallol per ser magatzem del forment, estava administrat pel Palloler. La mesura que feien servir per mesurar el gra era dita “mesura de cops”, d’aquí el nom dels “drets de cops” que com aranzel cobrava la Generalitat.

2. Segle XV. Porxos del Forment. Hall dels Draps i Duana. Dues plantes

Ara serà el centre i control dels draps o teixits catalans que s’envien per  mar.

Reforma de La Hall dels Draps. A mitjans del segle XV l’edifici fou ampliat amb un altre pis per ubicar-hi el diposit o llotja de teixits, ampliació realitzada entre el 1440 i el 1444, atorgant-li el nom de la “Hall dels Draps”, degut al gran increment de transaccions de teixits que s’hi  feien. Eren els temps d’Alfons el Magnànim, afincat a Nàpols, i en que la seva dona, la Reina Maria de Castella actuava com a Regent de la Corona d’Aragó desde Barcelona. En aquests dipòsits, es reconeixien els teixits de llana i  se’ls hi posava, com a garantia del control de qualitat, la “Bolla” o incrustació del segell de plom.

-Les “Hall dels Draps”? Sona com els països  flamencs de Bruges i la Lliga Hanseàtica.

– ¡Sí, sí!i amb elles hi competíem, nosaltres al Mediterrani i ells al nord.

3. Segle XVI. Porxo del Forment, Hall Draps i Sala d’Armes. Tres plantes

-“Quan el Palau era el dipòsit de les armes de tota  la ciutat es varen tenir que fer reformes”. Li vaig voler recalcar a en Francesc el dipòsit de “la Coronela”. Una altre làpida col·locada a la part baixa del mirador del migdia ens recorda els fets:

“EN LO REDRES DE LA CIUTAT CLOS LO DERRER DE JULIOL MDLIII (1553) SE DETERMINAR Q. AQUESTA OBRA DE GRAN EMBELLIMENT Y DE MAJOR UTILITAT SE PROSEGUIS EXORTANT ALS QUE VINDRAN Q. PROCUREN DE ACABARLA AB TOTA PERFECCIÓ. Y COMENÇAS A PROSEGUIR ESSENT CON- SELLERS LOS MAGNIFICHS Mº LOYS DUSAY CIUTADA. RAMON MARQUET CAVA LLER. MISSER HIERONIM SUNYER CIUTADA. JAUME DE CASAFRANCA MERCADER. RAFAEL MONTEROLS ARTISTA. Y OBRERS Mº ANDREU SACOSTA DONSELL. Y THOMAS GUARDIA NOTARI EN L’ M.D.LIIII (1554)”

La Reforma de la Sala d’Armes. En l’edifici que, des del 1514, ja tenia el “Pastrim” (lloc públic per pastar-hi el pa), s’hi inicien noves obres d’un nou pis superior, que es va transformar en “Arsenal Municipal”, dita la “Sala d’Armes”. Aquestes obres s’executarien entre el 1553 i el 1598, coincidint amb la construcció de la muralla de mar.

-“Un altre dietari que vaig localitzar, ens descriu els inicis de la sala d’armes”:

 “En 1597, essent consellers Miquel Joan Pons cavaller, Misser Felip Dimas Montaner, Misser Anton Illa, Francisco Comellas y Geroni Talavera notari, fou començada á fabricar y fornir de armes la sala de les armes sobre la casa de la Aduana, è comensá lo 1 de juliol del any 1598”... sala que no quedaria totalment enllestida fins el 1608.

-Aquest nou pis, – continuà explicant-se -, podia emmagatzemar municions suficients per 10.000 homes, tenint per tant en aquesta època les funcions: de magatzem de blat a la planta baixa, i d’arsenal al pis superior. La Sala d’Armes com a magatzem de la Ciutat per subministrar el necessari per l’exercit ciutadà en defensa de la ciutat, que  agrupat en els diferents gremis d’artesans i de l’organització de la tropa defensiva en la que  s’inclogueren els frares i clergues, així com els notaris, estudiants i escrivents… qualsevol que pogués actuar per defensar la ciutat.

 -Quins tipus d’armes, ja que han evolucionat molt? – vaig inquirir.

-Tot apilats els: arcabussos amb els seus aparells flascons i flasquillos, piques, mosquets, escopetes i pistoletes, forquilles, cassoletes, cordons de metxa; els quintars de pólvora, càvecs, magalls, paners de verga, marrascos, cabaços, destrals, pales fins i tot peces d’artilleria i gran nombre de bales.

…continua…