Al braser de la taula camil·la hi posàvem pellofes d’avellana per tenir els peus calents, embolcallats amb mitjons molt gruixuts que conservaven l’escalfor. Continuàvem prenent sopes calentes com a àpat principal, i ens reconfortava durant hores. M’agradava molt dur la caloreta a l’estómac, sobretot en anar a dormir, quan més fred tenia perquè era com capbussar-se dins un riu gelat i les màrfegues de palla no eren suficient. Jo dormia a l’habitació del corredor i el pare a l’última del segon pis. El quartet del corredor on dormia era molt senzill, una “marfegueta” plena de palla i un llit de peus de gall per tot mobiliari. Però ràpidament m’hi vaig sentir com a casa. Alguna nit, abans de continuar la vetllada amb el pare parlant sobre coses de grans, l’àvia em cantava amb veu esbiaixada però dolça, la mateixa tonada que quan el pare era petit. Feia així:
Dins de la cambra xica xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.
La muntanya alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.
Els meus somnis volen, volen,
cap als plans i vora el mar
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.
Jo somric en els meus somnis
adormit en la nit sol…
Fou durant aquell temps que l’àvia va aprofitar per explicar-me els ets i uts de la família, així com les dificultats de la vida fora de la ciutat, els problemes de la pobresa, que sempre fa més pobres als pobres degut als empenyoraments i deutes, i les enveges del poble, amb les diferents rivalitats de nissaga i altri. Potser només volia que no es perdessin els records familiars, passant-los de generació en generació, però a mi no em feia res perquè m’agradava molt escoltar-la. Cosa que també feia d’amagatotis, quan només parlava amb el pare de “coses de grans”, però que principalment eren temes relacionats amb els tiets que van marxar a Buenos Aires, l’Isidre i el Joan, primer i cinquè fills. Els deutes van obligar-los a tancar la taberna i, després, a marxar a l’altre continent. Amb la botiga de teixits de l’avi, que van tenir abans de la taberna, l’Esteve i la dura feina del camp no n’hi havia prou per mantenir-se, sense comptar els plets amb els germans de l’àvia. El pare era el tercer dels germans i el seu camí va iniciar-se al seminari. La quarta filla, la Teresona, tenia problemes amb la família del gendre, Llorens Percaula, que tenia molta barra i volia que els germans de l’àvia recuperessin un tros de terreny de Sant Julià que era de l’àvia, basant-se en un deute inventat. El sisè fill era en Salvi, que sempre va tenir mala salut i no va poder estudiar, com volia, per apotecari o notari. El setè, en Miquel, va dedicar-se a la feina de camp. I, és clar, vaig sentir a parlar, però poc, del germà que faltava, en Domingo, en honor del qual i del meu rebesavi, tinc nom enllà paraules folles sobre el mossèn.
Jo notava que el pare estava preocupat per la situació econòmica i els deutes dels avis, convençut que havien dut l’avi Esteve a la tomba per tots els maldecaps que van suposar. Però fins i tot en aquells moments, l’àvia mirava d’animar-me:
—Sabies, Domingo, que els pares de l’avi Esteve, l’Isidre i la Gertrudis, eren d’un poble anomenat Sant Martí Llémena, mentre que els meus rebesavis, Rafael i Maria, eren de Falgons? Ah! Però els de més enrere, per part del teu avi, que havien hagut de fugir fora d’Espanya durant la guerra de Successió, en tornar, van ser molt pobres, havent de ser acollir per la família Cartellà a Falgons i, fixa’t, el teu avi deia que els orígens de la família eren de riquesa i estava convençut que la nostra nissaga tornarà a tenir poder i diners.
I em picava l’ullet. Com m’hagués agradat que pogués veure que l’avi, en certa manera, tenia raó, i celebrar la sort que, fins un moment, va ser plena. Però, és clar, si visqués aquells moments també en viuria els altres, i llavors veuria que la visió de l’avi no albirava la maledicció que em fustigaria…