La mort del germà Domingo va fer que l’àvia hagués de treballar a la botiga de robes d’un amic de la família, en Bernat Torrent, tot i que, ja amb el reuma, no podia rentar la roba i necessitava ajuda de les veïnes, a canvi del que pogués donar, fos cèntims, menjar, aigua de boletes o ungüents. De sentir parlar de la botiga de roba em ve, imagino, la curiositat pels telers i teixits. Per altra banda, de la taberna, l’àvia em va explicar que només va produir maldecaps i deutes fins que l’Isidre que, com a germà gran que era l’ajudava a fer créixer la resta de germans, va haver d’emigrar a Argentina. Al seu moment, quan estava oberta, hi havia més botes però van haver de donar-les per pagar els encàrrecs. La mesura de ‘càrrega’, va explicar-me el pare, equivalia a 128 porrons o 4 barralons. Una part del vi era de la pròpia collita de la vessana de terra de Sant Julià de Llor.
Segons vaig veure anys més tard, el testament de l’avi executat pel notari Manuel Ferrer i Clarà, deixava l’àvia com a hereva de tots els fruits, donant-li la possessió de l’inventari de la casa com a dot usufructuària. No obstant això, els béns de la casa de la plaça Reial eren pocs i pobres, per bé que els mobles de fusta eren bons, estaven molt envellits pel pas del temps. També incloïa una petita vessana de terra a Sant Julià de Llor, l’únic bé immoble que tenia l’àvia, un tros de terra de conreu d’aproximadament 2187 metres quadrats. Estava empenyorada i arrendada a la casa del Rieral de Llibre, a Sant Julià de Llor, al costat del camp anomenat “de les ànimes”. Al migjorn fa cantonada amb el terreny de la vídua Verdaguer, mentre que per la part de ponent amb la Cellera, al costat del territori d’en Joseph Boca i Sabench, i per la part de tramuntana inclou el bracer de la vila on hi ha la propietat del senyor Benet Gusp.
L’estança a casa de l’àvia va ser molt especial per a mi. Imagino que perquè va ser sortir de la rutina, o tal vegada perquè només hi havíem anat el pare i jo, com si fos prou gran com per formar part, no només de conèixer on vivia l’àvia, sinó de fer-li costat, potser a ambdós, en ‘coses de grans’. Jo mirava d’ajudar-la en tot, des de cuinar, que m’agradava molt, fins a altres tasques de casa. Per fer la bugada, per exemple, tenia un cova, dos cistells, dues cordes, un cossi atuell gran de forma de tronc cònic, una balda, una pala de picar, una llosa, un raspall de sabó i una galleda. L’àvia m’explicava que de jove anava directament als safareigs públics o al riu a rentar la roba, però ara ho acostumava a fer amb la veïna, quan no tenia un ajudant “tan ben plantat”, estalviant-se de passada massa xafarderies.
Un vespre l’àvia va ensenyar-me a fer les sopes del padrí i em va deixar que me les fes al meu gust. Amb les seves indicacions prudents, va resultar boníssima. Recordo que vaig condimentar-la amb poca cosa: rosta de tall de cansalada,” brotet” de menta, farigola, llorer, “crostonet” de pa tallat a llesques petites, un gra d’all, sal, pebre negra, oli i a bullir. Fregir la rosta en una paella petita és una mica com la mare dels ous: l’oli ha d’estar poc calent i s’ha d’anar punxant amb una forquilla perquè perdi suc fins quedar amb el daurat de rovell. El beuratge ens va escalfar de valent i vam poder seguir la ja costum de rondalles i llegendes nocturnes.
Aquella nit, però, va dir-me que m’explicaria la llegenda del plat que faríem per dinar l’endemà, d’En Miquel de Sant Amanç, poble d’Anglès prop la parròquia de Sant Julià de Llor, on precisament l’àvia hi tenia la vessana. Jo estava sorprès: una llegenda sobre menjar? Semblava cosa avorrida, però res més lluny de la veritat:
—Perquè no totes les llegendes tenen espases, herois o dracs que alimentin la imaginació i inflin el pit, sinó que n’hi ha que també alimenten la panxa. I això és important, Domingo, perquè la panxa contenta fa la gent millor. I no hi ha millor estona, més feliç moment, que compartir taula amb les persones estimades. Fixa’t que les converses més divertides però també les més profundes tenen lloc al voltant d’un bon menjar. Jo ho veuràs, Domingo, ja ho veuràs.
I prou que ho vaig veure! Quanta raó tenia l’àvia, i què bé va predir-me grans ocasions com ara les converses amb l’estimat capità Cunyet. Les nits que vaig passar amb el pare i l’àvia, parlant al voltant de taula, van servir-me molt, tant en aquell moment de creixement d’infant, com després. Fou llavors quan vaig entendre molt de com has de relacionar-te amb algú altre, que el món social, en realitat, comença i acaba amb una qüestió tan senzilla i necessària com és menjar. I que les amistats s’enforteixen i les enemistats poden solucionar-se si hi ha bona fe però, sobretot, bon vi i panxa contenta.
Així, contava la llegenda que pels volts de l’any mil tres-cents i escaig de Nostro Senyor, N’Elionor de Cabrera, senyora del Castell d’Anglès, convidà als seus cortesans i nobles de la comarca. Fou un àpat on no faltaren les millors viandes de la contrada ni el vi novell de la darrera collita de les vinyes del senyor Puig Vell. Hi havia carn magra preparada pel seu cuiner d’origen pisà o toscà, que havia vingut en una de les campanyes del rei En Pere III.
Però el que no sabia N’Elionor és que aquell cuiner era en realitat un dimoni disfressatque s’havia vist obligat a deixar el servei del rei abans de poder enverinar-lo, com havia fet amb Jaume d’Urgell. I va decidir que on no fóra rei que s’hi posés minyona: la mataria a ella. Així, va preparar entre les carns unes mandonguilles amb carn magra i bolets amanit amb bona quantitat de mataparents, i va embolcallar-ho amb la mantellina.
Vet ací, però, que un grum poc més que rentaplats, natural de Sant Amanç, va veure-li-ho fer i s’ensumà la tramoia. Espavilat, va canviar les mandonguilles enverinades per unes sense metzina, sinó amb savi amaniment de julivert, alls, ous i pinetells.