El plat fou un èxit rotund i N’Elionor va atansar-se a la cuina per felicitar el toscà (o pisà) i aquest, abans de deixar-li obrir boca i pensant-se que la senyora venia a esbroncar-lo, va culpar el grum d’emmetzinar el menjar. Ai, si no hagués parlat tan ràpidament! Amb les paraules del Grum i l’evidència que ningú no va morir —sinó de plaer—, el dimoni va acabar a la masmorra més fosca del castell, de la qual no en va poder sortir mai.
N’Elionor va felicitar el jove rentaplats anomenant-lo cuiner principal. El seu nom era Miquel, Miquel de Sant Amanç, i d’aquí que es conegui aquest plat com mandonguilles amb mantellina de N’Elionor o de Sant Amanç.
—I encara avui els veïns del castell diuen que, durant la nit de Sant Joan, s’han sentit els plors i laments del dimoni queixant-se des de la masmorra més profunda… —va acabar l’àvia, picant-me l’ullet— I ara, a menjar!
Vam gaudir molt de les mandonguilles que, estofades i amb patates, duien el gust de la terra i la frescor aromàtica del bosc gràcies a la barreja de bolets acabats de collir i carn magra.
Així passaven els dies a Amer, i gairebé cada nit l’àvia, juntament amb el pare, va explicar-me més sobre els dracs, que tan meravellosos eren als meus ulls i tan bé els imaginava, amb detall d’escates i tot! Eren criatures típiques al bestiari de les processons i significaven coses associades als dimonis, a guardians de tresors, però també representaven els quatre elements: l’aire per les ales, el foc pel que escup, l’aigua per les escates i dents de les bèsties més poderoses de la terra com el llop o el lleó.
—I no et fan por les llegendes de dracs, bruixes i diables? —em preguntava cada vegada—. Perquè si és així no te n’explico m…
—No, no! Jo ja sóc gran, àvia, no tinc gens de por.
—Doncs quina sort, Domingo, perquè en tinc una que fins i tot a mi me’n fa! Me la va dir l’avi Esteve. Vols que te l’expliqui?
I ja hi érem: ja m’asseia, amb les oïdes assedegades i els ulls esbatanats, com si així pogués escoltar millor. La mirada, però, em fugia cap endins, a la imaginació, veient dins la ment cada cosa que l’àvia em deia…
Durant el dia em fixava molt en l’àvia: caminava sempre encorbada i vestia sempre de dol. Tenia una expressió riallera i un mirada intensa als seus ulls, negres, petits però encara vigorosos. Ens llevàvem d’hora i de vegades em preparaven un esmorzar molt llaminer: pa amb aquella capada de llet que s’obté en bullir-la i refredar-la, com un tel damunt la superfície, i mel. M’agradava tant o més que els berenars de “suca-mulla”, unes llesques de pa ruixat amb abundància amb vi fins que, estovades, les ensucràvem.
Algunes vegades l’àvia m’acompanyava en la meva exploració de la casa, quan no tenia massa feina i em feia com de guia: a la sala principal hi havia una calaixera sense panys; en un calaix hi guardava els diners, i en els altres la roba de llit i del dia a dia. De fet, va explicar-me que aquella calaixera havia estat la dot familiar quan es va casar. També hi havia un canapè, un seient allargat amb braços que estava encoixinat però també força estripat, al costat de la finestra. Aquí una taula rodona d’arbre de noguera al mig, amb dos capitells, allà dues cadires de braços de cuir mig trencades. I a la paret, dos quadres de pintors que no recordava qui eren i, damunt la calaixera, una còpia del Sant Sopar d’en Leonardo da Vinci, molt desdibuixada. Al costat, també hi havia un quadre del Sagrat Cor. A l’altra banda de la part del balcó, hi havia els tres torns dels talers: unes saques usades dins de les quals hi havia sis quartons de faves de collita recent (un quartó era la quarta part d’una quartera, equivalent a 80 litres). En un guarda-robes atrotinat, com un armari sense panys, encara hi tenia camises de l’avi a més de roba de dona, llençols, estovalles i tovallons, eixugamans, tovalloles i cobrellits. Finalment va ensenyar-me un armariet al passadís contenia dos candelers de llautó, per a les celebracions importants de la família. Aquella nit, fent històries, els vam encendre.
Imagino que per seguir jugant a fer-me una mica de por, va explicar-me les primeres nits històries de monstres, com ara els gegants.
—A Sant Aniol de Finestres hi ha el Patrau, un gegant que s’emporta els infants de nit quan se’ls troba sols perquè no han anat a sopar o han seguit jugant fins a mitja nit. És molt alt i pelut, lleig com pegar a un pare, però gairebé mai se’l veu… fins que no és massa tard! I no torna mai els nens, perquè se’ls menja o els fa servir d’esclaus. Així que, Domingo, fes cas a ton pare, menja bé l’últim àpat del dia i res de jugar fins tard.
De fet, va dir-me que un vivia prop d’Amer, en una cova a la qual ja no s’hi podia entrar de tants ossos que hi tenia, que era l’únic que quedava de les seves víctimes. Per sort, com que ell tampoc podia sortir, el més probable fou que hagués mort per manca d’aliment, i això, deia l’àvia, ens havia de tranquil·litzar. I també em va parlar del gegant de l’Ull al Front, de Quera, a la Garrotxa, un monstre parent d’un altre gegant grec famós, que es deia Polifem, i que només tenia un ull enmig del front. Tots ells menjaven viatgers, però un se’n va venjar cremant-li l’ull i encegant-lo.
Però mica en mica va començar a parlar sobre les històries que més bé coneixia, les de bruixes. Ja en aquell moment em van semblar les més interessants i mai hagués imaginat com de prop les viuria més endavant. L’àvia va explicar-me que coneixia una dona molt velleta que vivia prop del molí, al costat del pont de Sant Julià de Llor, apartada del nucli urbà. A vegades se l’havia trobat al bosc i li demanava menjar. A canvi, li explicava llegendes sobre bruixeria, dimonis i dracs per tal d’evitar que fes un pas en fals. De fet, l’àvia em va assegurar que els Busquets estàvem protegits per tres bruixes (els tres corbs de l’escut heràldic, de fet), perquè era família de bona gent i algú els havia de protegir de les maldats del món.