Ara recordo que el pare també me n’havia parlat de Medea, però no fou fins anys més tard que vaig reconèixer-la en els versos d’Ovidi[1]. Encara havia de parlar-me’n el capità Cunyet i poc sospitava d’infant que aquelles històries eren més reals que llegendes.
El pare va afegir a les paraules de l’àvia quins ingredients acostumaven a utilitzar les bruixes, especialment dos que provoquen al·lucinacions i són molt verinosos. Són la belladona i la mandràgora, que utilitzaven precisament pel seu caràcter tòxic en mesures controlades. De fet la belladona era ben coneguda al món romà: les matrones l’utilitzaven per pintar-se els ulls atès les seves baies són blavoses tirant cap a lila. Com que la toxina penetrava ràpidament a la sang, els dilatava les pupil·les, prenent posteriorment aquest malnom de fàcil etimologia: bella dona. En canvi, de la mandràgora se’n parlava des de més lluny en el temps, per part dels egipcis i també a la Bíblia, i el propi Pitàgores. El mite deia que el seu ús era per fer-se estimar per la dona desitjada i, també, per tornar fecunda la dona estèril. També hi havia un altre ingredient molt comú, el cascall, del qual provenia l’opi i que també es coneixia a l’antiga Grècia, doncs es diu que tenia la qualitat de fer perdre la memòria i que fou utilitzada per Helena de Troia[2], la tragèdia de la qual em commou cada vegada que hi penso.
Com he dit, l’àvia patia de forts dolors i acostumava a preparar-se una tisana que prenia tres cops al dia. Era una infusió que combinava fulles de freixe i lledoner, escorça de salze, fràngula i boixerola, i arrels de bardana. Ara sóc jo qui se la prepara, dia sí, dia també, per bé que no tinc l’edat de llavors de l’àvia, sempre he valorat molt aquesta saviesa de la terra.
Un matí vaig gosar preguntar-li a l’àvia Teresa com és que en sabia tant, d’herbes i llegendes. No va respondre’m de seguida, imagino que dubtant si fer-ne una història fabulosa més o si estava preparat per començar a prendre’m seriosament que hi ha coses que planen sobre aquest món que, potser, no estan concebudes per pensar-se des de la raó i la intel·ligència il·lustrada, com li hagués dit jo ara. Em va parlar un cop més de les bruixes o, citant-la correctament, les ‘trementinaries’, per bé que de vegades també se’ls deia simplement ‘Filles’. Segons ella, procedien de la solana de Cadí i el poble de Tuixén. Viatjaven sempre de dues en dues, i duien als pobles els diferents medicaments casolans, fets amb plantes i flors collides als Pirineus. L’àvia em deia que, quan era jove, acostumaven a passar dues vegades l’any, carregades amb grans farcells i que ella mateixa les havia acollit més d’una vegada a casa perquè, si bé era pobra, no era folla ni ignorant i sabia parar orella i aprendre de qui volgués parlar-li. Així, d’elles i de la vella del molí, va saber de remeis de la terra.
Finalment, l’àvia va dir-li al pare que no podia venir amb nosaltres a Sant Andreu: comptava amb una de les seves filles, la Teresona, i el seu marit que venien a visitar-la —per bé que no gaire sovint. A més, tenia altres preocupacions ballant-li com un baldufa al cap, com ara la salut d’en Miquel, els estudis d’en Salvi, les paraules que havien d’arribar de les Amèriques… Tot plegat eren massa coses. I ella ja era gran com per fer-se a una altra casa! Aquí coneixia cada racó que m’havia estat ensenyant com si fos la seva pròpia mà.
Així doncs, el pare va donar-li consells sobre com fer el testament per tal d’evitar malentesos en el seu moment. Donava prioritat a l’Isidre i després a en Salvi, per continuar amb la resta de fills. Si el primer hereu no es localitzava o moria, els béns es repartirien a parts iguals entre el pare i la tieta (malgrat els problemes amb el seu marit). Li va recomanar de fer també un inventari dels deutes perquè fossin pagats degudament pels hereus, i que no es preocupés per tot plegat, ja que ell se’n faria càrrec de clarificar-ho tot i resoldre-ho degudament. Fins i tot va aconsellar-li el ritus del propi enterrament, amb les pregàries per la seva ànima, les misses de difunts i les pregàries pels familiars que havien mort durant la Guerra de la Independència a començant de segle. En cas de necessitat, el seu amic Bernat Torrent, botiguer del poble amb qui ja parlaria ell, l’ajudaria a fer totes aquestes gestions conjuntament amb el rector d’Amer, el mossèn Joan Font. L’àvia va quedar-se molt tranquil·la.
El dia que vam acomiadar-nos, l’àvia va donar-me una pedra anomenada zamorat en àrab: una maragda. Va dir-me, a cau d’orella, que la guardés bé i ben a prop, perquè era antídot de verins, fossin de bestioles mundanes o del propi dimoni. Encara la duc a la butxaca de la baldufa. És d’un verd intens, meravellós. A ella li havia donat una Filla, la vella de Sant Julià de Llor, que més endavant vaig intentar trobar sense cap èxit. A més, la pedra corresponia al signe de Taure, el meu. Res fou casualitat, sospito.
Ens vam abraçar amb llàgrimes als ulls i nus a la gola, fins i tot el pare semblava emocionat. Jo sabia, d’alguna manera, que aquella seria l’última vegada que veuria aquella dona extraordinària que, en tan poc temps m’havia ensenyat tant.
Mentre ens allunyàvem, el pare va clourem l’estança parlant-me de la plaça Porxada, on s’hi organitzaven gairebé tots els actes socials d’Amer, com ara el ball de la sardana en honor a l’alcalde durant la festa major que tenia lloc a l’agost i que no vaig poder veure mai, per dissort. Segons tinc entès i així puc assegurar-ho ara, és l’única sardana en forma d’espiral i, per tant, no es tanca. L’encapçalava una figura important, com un terratinent o menestral, i l’últim sempre era l’alcalde. Era una tradició que venia d’antuvi i que també podríem relacionar amb els balls de les bruixes del castell d’Anglès —de fet, per aquest motiu fou prohibida durant algunes èpoques per part de les autoritats eclesiàstiques dels diferents bisbats d’Olot, Vic i Igualada, per considerar-les un ball deshonest.
Dies més tard, quan vam arribar a casa, la mare em va veure molt afectat i, no se perquè, li vaig dir que era per les històries que m’havia explicat l’àvia. Aquella nit, la mare va cantar-me:
Mare, mareta tinc por,
deixeu-me dormir a la falda,
que avui l’àvia vora del foc,
m’ha contat fets i rondalles
de gegants que’s mengen nins,
de bruixes i encantadors,
de bandolers i de lladres.
Mareta meva tinc por, tinc por,
deixeu-me dormir a la falda…
No obstant això, tal vegada hi havia menys de por i més de la pena de no poder haver gaudit durant la meva infantesa de més nits de converses i menjar, de bones històries i panxes contentes. Sempre recordaré l’avís que em va fer abans de cada història, el deure de perpetuar aquella costum:
—Algun dia, Domingo —va dir-me, seriosa—, tu hauràs de fer el mateix, perquè ets el net més gran i sobre tu cau una gran responsabilitat. Mai te n’oblidis ni li treguis pes, que és el just que et cap a les espatlles.