I altre cop estava encertada perquè, d’alguna manera, què és això que estic fent ara sinó el mateix? L’única diferència és que no és contada en veu alta a la vora de la taula i el foc, ni tampoc és del tot llegenda. Però hi ha històries que han de ser explicades, que, com l’àvia deia, les expliquem per inflar la panxa, la imaginació i el pit. Però, més important, per fer la gent millor.
Al llindar de la meva vida i al rellegir aquet capítol sóc conscient que en realitat aquestes pagines no reflecteixen la pobresa en què va viure la meva àvia a Amer. Ella ens va voler obsequiar amb tots els sacrificis possibles perquè la meva estada fos el millor i la podés recordar amb les seves paraules sàvies farcides de llegendes i anècdotes del camp. Amb tot, les “coses grosses” de que parlava amb el pare a les nits és on estava la clau de volta de la situació que patien. Aquestes quedaven com un murmuri dins els meus somnis, que no interpretava i no podia interpretar pel fred que em glaçava entre la màrfega i el xiulet de la tramuntana contra el finestral de fusta de la petita habitació on dormia. Han sigut els detalls que vaig viure i que als ulls d’un infant tot era màgic i ple d’encanteri.
- La meva por d’infant no seria el presagi de les negres nits del que hauria de viure?
Començant per com anava vestida l’àvia, semblava una reina vestida de dol quan en realitat la seva pobresa era més pròpia d’una pidolaria amb els seus vestits estripats, recosits apedaçats i bruts, encorbada amb el seu bastó, patint fortes convulsions per l’artritis i reuma que poc consolava “l’aigua de boletes” i les seves “tisanes”. Els seus plors, al explicar els deutes pels diners que va tenir que manllevar per enterrar el seu marit, el meu avi, i un dels fill, dit també Domingo. Tal vegada per això portava jo el mateix nom. I que ho deixaria escrit en el seu testament perquè el meu pare i en el fons jo mateix podéssim rescabalar als deutors.
Ella em va explicar la llegenda del corb amb l’ala trencada, la bona fe del pastor amb la bruixa, que hauria de ser jo mateix en un futur per honorar als avantpassats. El significat de la pedra que hauria de dur durant tota la meva vida, de color verd de l’esperança en un món millor. Amulet que tantes vegades em donaria confort en les meves incursions per les contrades de Castella a la recerca del meu toisó d’or, la llana, per millorar la situació econòmica de la família i que la riquesa no em portés a l’orgull dels rics i sapigués fer el bé amb els més dèbils.
Els mobles i estris de la cuina i del camp, que tant em varen enlluernar, eren en realitat uns trastos fets malbé, i plens de corcs, que ni servien per fer la fogassa de Sant Joan. La nostàlgia dels fills que varen emigrar a Buenos Aires, i la ruïna total que varen portar pels empenyoraments últims de la casa, pel sotrac econòmic de la taberna, que la portaren a no tenir noticies d’uns fills que varen emigrar, sense saber què se n’havia fet d’ells. Si no en tenia noticies, segur que havien d’acabar com unes bèsties acorralades, ja que si haguessin triomfat, ja en tindria noticies. Els telers antics que tant em varen captivar, que foren el presagi de l’industria tèxtil, en la qual d’una forma directa jo participaria i que serien el puntal de llaça del ressorgiment de la nostra economia nacional. Les lluites amb els seus parents per acabar de robar-nos la petita “vessana” que ens quedava, jo els tindria que venjar. Li recordava al pare que haviem de donar aixopluc als germans que quedessin quan ella estigués a l’altre vida, que poc li faltava.
No tan sols eren els patiments personals que varem viure en el cor de les Guilleries, tot el poble en tenia les seves cicatrius, de la fam de les males collites i l’escassetat d’aliments. Des de les cançons dels joves del poble, que jo no comprenia, reclamant la tornada d’en Serrallonga, que va ser atrapat als voltants per l’exèrcit del virrei, que coneixeria més tard en els homenots del Palau Reial, que com a bandoler benèfic tornès com a venjança dels empobrits. Els mals usos dels senyors respecte els seus vassalls, que tantes guerres produïren, anomenades de les “remences” i que finalment es va arribar a una capitulació en un dels monestir del poble, en temps de Ferran el Catòlic. No seria la reminiscència dels pagesos, que des de Sant Andreu de Palomar varen entrar a Barcelona en el “Corpus de Sang”?.
- Vaig estar al cor de la Catalunya tan incompresa pels anomenats lliberals.
“Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet
Des de Sau a La Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d’en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran”