Era las 7 quan arribarem a la Font, rica d’aigua geladíssima, la “Font de Vallfornés”; aquí és on es va reposar, es va preparar una suculenta amanida i sense gastar compliments vàrem assaborir unes cuixes de pollastre rostides, tots es varen disposar a fer provisions estomacals per pujar la costa que s’apropava . Quan els valents excursionistes estiguérem cansats de reposar marxarem en direcció del que aparenta esser un formós Castell de Vallfornés. Situat com és en el fons d’aquelles Valls solitàries, es té una expressió feréstega, a propòsit per a fer-ne contes de lladres i de lluites esdevingudes en altres tems. Tant és eixís que el nostre guia no pogué estar-se de contar com uns famosos bandolers d’aquelles rodalies atracaren en una nit a un antic masover obligant-lo, baix pena del cap, a donar una mesura de cartera emplenada d’or. Deu n’hi do! És un conte que pot esser ben veritat tot i no haver passat.
Entrats que fórem en aquest casal se’ns presenta un home de cara vermellosa, amb una pipa a la boca i les mans a la butxaca el que ens digué: Mal amanit ho teniu per anar al Tagamanent. Oh Cagamanent! No s’hi troba pas rés i el Rector “macagum” el mon!, S’emporta a tots els qui s’hi acosten. Ja ho deixo per qui vulgui “Cagamanent”. Aquesta senzilla explicació, feu partí de riure als circumstants i sort que amb la excusa de prendre notes per desprès fer uns dibuixos, o d’admirar la casa es pogué dissimular l’expressió ben poc fina i massa imperiosa pels anomenats c………..manent, d’aquell pagès de mots empastifats. De jul iol
A peu lleuger emprenguérem la pujada per un camí bon xic, malmès de les pluges i en un indret molt ben solellós. Casi sempre els homes marxaven al davant quedant-se un poc endarrere les damisel·les car a més del treball de portar les cames, sostenien conversa continuada fent-ne un feix tan carregós que els interceptava el pas llarg. En aquesta pujada es feren, entre altres, tres parades dignes de menció, fou la primera en una fonteta d’aigua fresca on es begué i reposà amplament, l’altre en un paratge frondós per on passava un rierol i s’hi aixecava un penyal altiu que el batejaren amb el nom de “gegant- llengut” i per fi reposarem en el “Pla de les Falgueres”. Com sia que el cansament senyorejava en tots els excursionistes, ningú es fer pregar per seure a l’ombra fresquívola de la corpulent arbreda i fins assadollar-nos, remullarem la gorja amb l’aigua freda que regalimava d’una Font mig perduda.
En el repòs tot eren comentaris de l’avenir: Si el Sr, Rector ens reveria dignament, si serà fals ço que d’ell es conta, si hauria rebut, la lletra que li aviem adreçada des de feia 8 dies? Haurem de dormir tot a la palla? Tal volta, en lloc de menjar l’arròs suculent haurem de cantar Sant Prim? De fet és que l’avenir apareixia negrós………..