I que en fou de deliciosa aquella tarda ! Quina dolça recordança la d’aquells moments viscuts en un mon tot ideal ! Era al caure la tarda d’aquell dia memorable quan ens arribaren al ample “Pla de la Calma” encatifat d’herbei tendre i tot sembrat de boixos, que gentilment festejant amb aquelles floretes bosquetanes ensibornadores; del espai i eternal de prodiguis engendradores d’aquell dolç encís que dona l’esperit del refinant, a qui tranquil·lament passeja. Allí érem quan el sol amb les clarors de la posta, vorejat de núvols vermellosos volia endinsar-se en la més pregon de l’horitzó, d’aquell horitzó formós que deixava veure ben clares les muntanyes del nostres Montserrat i de Sant Llorens de Munt.
- Ho! que bells apareixien aquells pics encrestats de la santa muntanya de nostres amors!
El nostre cor se n’hi anava i no pogué menys d’esclatar amb un devotíssim cant de la “Salve” i del “Virolai” a la Verga Bruna, la dolça Moreneta del nostre poble.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Talment semblava que el paisatge, enyorava aquell nostre gaudiment i ens el volia arrabassar, per això és que tot seguint prengueren notes per dibuixar aquell espectacle somiador, mentrestant els nostres ulls immensament oberts abastaren amb llargues mirades aquelles llunyanies de Sant Llorens de Munt, la plana de Vic, els blancs Pirineus, el Canigó, Els singles d’en Bertí i el veí Montseny. Com sia que les belleses de la natura son imponderables e indescriptibles sempre queda petita tota descripció d’un espectable com el que meravellat se’m oferí al davant nostre. Era una llarga planúria de muntanyes la que s’enlairava tota coberta d’una boira blanquíssima com si fos neu estovada com clara d’ou i ben bé es diria que era un fil de neu que resplendia amb les pàl·lides vermellors del sol aquella boirina reposada en un coll de muntanyes pedregoses e inanimades.
Tenint banda per banda, aquestes somiadores visions prenien repòs nostres donzelles formoses, bé cal dir que en moments en que tot resplendeix, la bellesa és més plàcida, quan els atrevits jovencells les emprenien per uns indrets perillosos a fi d’enfilar-se en un castells de roques molt enlairat i paorós, nosaltres també tenim que acceptar els reptes que ens ofereix la vida..
Aquest fet que de primer d’antuvi fou qualificat de imprudència, vingué a reportar-nos moments deliciosos puix per l’estat d’ànim d’ells sorgiren immediatament cantarelles que oferiren una amorosa delectança, sentint-se ressonar en el buit d’aquelles muntanyes l’enyorament de “Muntanyes del Canigó” Nosaltres amb el nostres somnis de lluitar per la humanitat enllaçarem les veus amb les d’ells.
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l’estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.
No val pas a dir, com foren recompensades aitals cantúries amb abundor d’aplaudiments per part dels jovencells, que entabanats escoltaren, els quals s’encomanaren de l’agradositat d’aquell cantar i amb vibrants càntics entonarem sardanes i cants patriòtics, acabant amb un entusiàstic:
Visca Catalunya!