A les 4 de la matinada del dia 1 d’Agost, alça el crit l’Esteve per a despertar els excursionistes i tots més o menys apressadament cuitaren a fer-se una toaleta delicadíssima, mitjançant l’aigua d’un canti o de la bassa i una petita tovallola per tota la família.
Tot seguit, ens enfilarem turonet amunt per fruir de la gran vista d’aquell cim i admirà la sortida del sol, però una solemne decepció ens esperava puix la calitja ho omplia tot i poques eren les coses que podien veure’s. Amb les indicacions de l’Esteve anàrem fent-nos càrrec de tots els diferents indrets que ens voltaren i fet això ens aproparem a l’Església per visitar-la. Era la nostre intenció oir la Sta. Missa a Santa Maria, allí dalt més, ja era celebrada al arribar-hi nosaltres tres. El Sr, Rector es descuidar del precepte de tocar les campanes senyalant l’hora de la Missa. Ara és de lloar la tàctica de nostres atractívoles donzelles en conquerir la majordona, per a que ens ensenyes l’Església parroquial, la qual és senzilla, romànica, però molt ben endreçada. La Verge, un poc semblant a la de la Mercè, amb tot i esser l’escultura vestida, però repintada amb mala traça.
L’Esteve ens comenta que el Tagamanent, està per sobre del 1000 metres d’alçada i que aproximament, haurien haver pujat uns 500 metres de alçària, durant l’excursió. Neu ni do!
Vist tot això i desprès de prendre més apunts pels dibuixos, baixarem cap a la casa que n’està enrunada i seguidament ens arribarem a esmorzar. Consistí aquest amb truites i llet de molt bon gust, tan és eixís que hi hagué qui se n’empassà 7 vasos d’una mida regular i segons respectables opinions arriba a 9 i 12. Bon profit!
Els comiats, ja se sap, sempre son tristos i més encara en ocasions com aquesta que a més d’obrir el cor s’obri la bossa tan ample com sia. L’Antonia l’eixerida masovera amb paraula ben marcada digué que el nostre gasto ascendia a quatre lliures per persona.
- Refolls, digué el pagès d’en Esteve!. Ni una bomba explosiva hauria causat tant gros efecte com aquesta categòrica i barruda afirmació.
Actuant de mestresses protestaren del preu excessiu, les també eixerides excursionistes, començant a contar ço que valia el gasto fet i deduint clarament que amb la meitat de preu estava sobradament pagat. Aleshores s’esdevingué una solemne discussió; l’Antonia no ho volia cobrar, pretextant que les ordres series donades pel seu marit, els excursionistes cridant perquè aquell preu era una explotació, ningú volia cedir, empro finalment en Francesc amb una tàctica ben de lloar, volia aconseguir que l’atrafegada masovera acceptés 20 lliures i ho aconseguí. Cames ajudeu-me!. A corra marxàvem del Tagamanent dels llocs feréstecs i gent salvatgina, no pas en ganes de tornar-hi gaire sovint.
De veritat hem de dir que la baixada cap a Aiguafreda va ser de bo amb el sol que torrava, puix que eren les 11 del mati, el bosc poc ombrívol i el terreny sec i pedregós.
Al cap davall trobarem el cobejat refrigeri en una magnifica riera que emplenada d’ombres, tenia una fonteta, on assaciarem la set abrasadora. Eren a les hores les dues de la tarda i tots trobarem gust en reposar tranquil·lament, mentre els més petits descalçant-se xipollejaren alegrament per l’aigua pescant peixos. Surtin desprès d’aquell llac ens arribarem a la fonda de “Can Mingo” on ens serviren un bon dinar a base de cigrons amb trossos de botifarra amb caldo i carn a la brasa.. Aiguafreda és un joiós poblet, ple de vida que aviat fou visitat pels nostres excursionistes qui mostraren en llur rostre la vermellor del sol i en llur posat i maneres de fer, el cansament digne d’una excursió com la del Tagamanent. El tren ens acompanyaria fins a La Garriga, on érem esperats per el Ros qui amb la tartana ens conduí el poble ja enyorat de Samalús i a can Massaguer”.