El mestre de cerimònies del càntics era en Suñol, degut que la nostre família no estava avesada en les arts òrfiques.
Les clarós d’aquella tarda havien esdevingut pàl·lides i desprès de la posta i ja la celístia ens abrigallava quan descendíem del pla dels gaudiments, passant pel “Pla dels Llops”, així l’anomenen perquè els llops famolencs s’abraonaren a un home, i ens dirigíem alegrament i calmosa cap a Mas Ballver, entonant cantates populars.
Estant eixís ens sorprengué el “ toc de l’oració” el repic de campanes del capvespre que ressonava solemne i grandiós en aquelles encontrades enfosquides i silencioses fou aleshores quan alçant els cors al cel, tia Rosa que em feia de mare, comença a resar L’ Àngelus, seguit del Pare Nostre pels nostres germans difunts.
Arribats que fórem en el Mas Bellver buscarem un recés a posta per resar el sant Rosari i era de veure com a la claror de la blanca lluna, deslliurar l’estelada lluminosa que cobricel nostra terra sortia a flor de llavi tot un enfilall d’Avés Maries que formaren la mística corona del Rosari i venia desprès la “Salve” amb un seguit “d’ora pro nobis” a la dolça Verge Maria i els Parenostres de devoció.
Esperant el sopar seiem, al defora tot contemplant la lluna i a ella ens acostarem.
En Esteva interrompent-lo manifesta que aquet estel l’estel del capvespre que també surt abans de la sortida del sol, al que se’l denomina la “Tarongeta o poma del Nen Jesús”. Segons conta la tradició un dia la Mara de Deu anava pels camins amb el seu fill, el nin tenia set i la mare li va collir una taronja o poma segons sigui la llegenda, però al agafar-la se li escapoli i tot lliscant i rodolant se’n anar al cel. Al posar-se a plorar el Nen Jesús, fou vist per un pagès dels voltants que li regalimaria un parell de taronges o pomes per assedegar la set una per ell i l’altre per la mare.
No podia esser més típic aquell sopar! La taula de fusta amb bancs per costat, plats blancs, amb cullera de fusta, el porro de vi negra, la plata de vianda i el tupi de sopes fumejant oferien un conjunt que feia venir gana a totes les boques. La traçuda Antonia, que eixís es deia la masovera va lluir-se de debò en el servei i condimentació de les suculentes truites i els comensals foren ben pròdigs en lloances a la cuinera. Tots menjaren de bona gana fins hi tot els gossos que sabien netejar els plats d’una manera prodigiosa.
Certament que els tràfecs de tot aquell dia eren sobrats per rendir a qualsevol humà i nosaltres encara creiem esser d’aquest mon sentíem el pes feixuc que demana descans i sense gaires cerimònies, entrarem a saludar les cambres dites de les dones i dels homes. Ambdues eren senzillíssimes, dos llits grans un xic endurits i poqueta cosa més, en la cambra de les dones els homes hi tenien el pas barrat.
Al anar al llit tot era sentir les bromes que feien els joves i homes de l’habitació del costat, a un se li enganxà el peu en un clau del trípol que era de fusta i no podia pas sortir-se’n, a l’altre li caigué tota la roba que tenia penjada en un clau de la paret; vingué desprès l’Esteve i la seva figura en la roba blanca era fer trencar de riure, sent impossible sostenir la posició horitzontal damunt del llit.
Apagat el llum, es desencadenaria una trepidant tempesta d’estiu, a rere sens donar-nos compte del llampec que sentirem damunt nostre, els trons més horripilants. Gairebé feien trontollar el sostre. Sort que la casa tenia parallamps ben reforçat. Allò era un veritable mal de ventre que ben bé podia portar-nos conseqüències lamentables. Mercès a Deu no va se eixís i la son més dolça plana damunt de tots. Els pensaments de la nit, no em deixaven adormir……………