Imatge principal: Amer, comarca de La Selva.
Molta és la documentació de la família del pare d’en Domingo Busquets Vilà, en Josep Busquets Gaffarot, i la seva procedència del poble d’Amer que fou custodiada per les àvies. En aquest apartat incloem part dels documents com: el Testament de Teresa Gagarot deixant el deute per l’enterrament del marit i d’un fill, bé com la descripció de la casa i mobles a la plaça del poble. En Josep Busquets Gaffarot s’instal·laria a Sant Andreu de Palomar fent de professor on es casaria amb Francisca Vilà el 1832, que s’ocupava de la sagristia i habitatge del Mossèn Bové. Es trauria el certificat d’agrimensor a l’acadèmia de Sant Fernando a Madrid, al 1834.
Recollim una síntesi de documents i deixarem per un altre lloc de la web els viatges a Buenos Aires dels seus oncles. Tanmateix, incloem aquí un capítol de les memòries d’en Domingo Busquets Vilà en la novel·la d’en Carles Sauret Manén “La crema del Palau Reial- tocata i fuga de la saviesa“. Tracta sobre l’anada a Amer, el 1839, conjuntament amb el seu pare Josep Busquets Gaffarot, a veure l’avia ja velleta. Les descripcions de la casa d’Amer i els familiars son trets de documents autèntics de la família.
PANXES CONTENTES
Nota Prèvia. Aquest article forma part de la novel·la “La Crema del Palau Reial-tocata i fuga- de la saviesa- Els fets estan basats amb documents reals de la família dels Busquets Gaffarot a Amer així com les relacions del oncles d’en Domingo Busquets i Vilà ( el meu besavi) i tota la distribució de la casa de la família a Amer.
Enllà la llum i foscor del pecat, recordo amb un somriure la visita que vaig fer amb el pare a la vila d’Amer per veure l’àvia Teresa quan tenia setanta anys. Al pare li preocupava la salut de la seva mare i volia acostar-s’hi per veure com estava i tractar diferents assumptes d’importància en el nadir de sa vida. La intenció del pare era aconseguir que l’àvia vingués a viure amb nosaltres a Sant Andreu de Palomar, per passar-hi els últims dies que li quedessin.
Era tardor altra vegada, concretament la del 39, i als meus set anys tot se’m va gravar intensament: Amer està al corregiment de Girona, ubicat en una vall entre les comarques de La Selva i la Garrotxa, a cobert de la tramuntana per les Guilleries i Collsacabra. La temperatura era agradable tot l’any, per bé que és zona de fresca. Pel poble hi passa el riu Brugent des de la Garrotxa cap al Ter, que al migjorn del municipi, travessa el poble de la Cellera de Ter i Sant Julià de Llor. Durant aquells dies vam recórrer tots aquells indrets, jo amb la curiositat de l’explorador i aquella capacitat d’absorció que només tenen els infants.
L’àvia ens va rebre molt càlidament i el primer que vam fer és un pa amb tomàquet i embotit per refer-nos del cansament del viatge. Després va explicar-me detalls de la casa mentre me n’ensenyava habitacions i racons —no tots: alguns els vaig anar descobrint amb els dies, amb la dèria d’explorador, com si fos una aventura. A l’entrada hi havia la botiga tancada i darrere el celler i la cort; sortint, una petita eixida on es trobava la pallissa, que tenia set quintals de palla, cadascun dels quals equivalia a poc més de 40 kg. Al primer pis teníem la sala amb l’alcova de l’àvia, sense sortida a l’exterior i separada de la primera per només una cortina. Era un espai senzill amb un llit de pilars i capsal de fusta, una màrfega de matalàs, dos llençols, dos coixins, una tauleta de nit, un mirall, una gerra i un gibrell per poder-se rentar pel matí de l’alcova, hi havia la cuina i rebost, un petit habitacle amb una finestra menuda mirant a tramuntana que li donava una temperatura fresca als aliments. Allà hi havia totes les conserves de bolets, tomàquets i dos trossos de carn salada de sis carnisseres cadascuna (equivalents a 36 unces), un saginat o greix d’animal i una gerra per posar l’oli.
A dalt, al segon pis, hi havia la cambra principal, ubicada justament damunt la cuina per estar-s’hi ben calent. També hi havies dues habitacions i tres petits trasters que comunicaven amb un petit terrat. Les parets eren de pedra de tap i de morter, amb forjats al sostre de biguetes de fusta cairades, canyes, algeps i teules. Les de la cort, celler i pallissa estaven construïdes amb blocs de pedra de tosca. Els buits interiors estaven solucionats amb jàsseres de fusta a la planta baixa i una arcada de mamposteria a l’alta.
Era, podríem dir, la típica casa de poble, ubicada al bell mig de la plaça Reial, on hi havia la “Antigua posada”. Amb dos balcons cara la plaça, l’entrada del carrer amb un passadís de sostre de voltes amples que envoltava tota la plaça era magnífica i va impressionar-me molt, com després havien de fer-ho els diferents edificis i monuments de Barcelona, al capdavant d’ells el propi Palau Reial.
Durant la nostra estança, vaig tenir la sort que l’àvia va obrir-me les portes a diferents aspectes de la vida al camp, parlant-me de la seva vida, gens fàcil en pujar set fills, veure’n marxar alguns a l’altra punta del món i havent d’enterrar l’avi Esteve, manllevant els diners com fos per sufragar-ne el sepeli l’any 33 perquè ella no en tenia.
La nostra visita va omplir de joia aquella dona vella i cansada, que patia de reuma i tenia forts dolors que s’afanyava a amagar cada cop que m’abraçava amb força. Va ser tan afectuosa amb mi que m’encantava escoltar-la parlant de les llegendes del poble. Era una gran narradora i em tenia embadalit durés el que durés. Sovint se’ns feia de nit al voltant del foc mentre em duia, per la imaginació, a recórrer faules i històries meravelloses.