Un dia vam enfilar camí pel costat del Brugent per veure la Font Picant. Vam fer via pels boscos de faig i oms observant els càlids colors de l’estació, ocres, taronges, marrons i verds foscors, que resplendien a la besllum del dia. L’àvia estava eufòrica:
—Qui no ha vist les Guilleries amb aquests colors, no ha vist res!
Cap al nord vam fer dos quilòmetres de terra pissarra i d’argila, compacta. Un cop a la mina de la font, que no parava de rajar, l’àvia va serrar dents per ignorar el dolor i, gairebé a quatre potes, vam endinsar-nos-hi. El pare no les tenia totes perquè els gasos que desprenia l’aigua, directa de les entranyes de la terra, podien ser perilloses, però l’àvia feia “ca!” i em convidava a avançar amb un somriure. No havia viscut tots aquells anys fent-se enrere, deia. I va ser una frase que vaig mantenir prop del cor i del seny tota la vida. Ningú avança fent-se enrere. Vam beure l’aigua picant, secret de bona salut i fina a la gola. A mi em va fer riure la sensació al paladar, i vaig glopar probablement més del compte però se’m va posar malament. L’“aigua de boletes” com li deia l’àvia Teresa, era realment molt sana i tonificava. Eren ben conegudes les seves propietats terapèutiques, sobretot per fer neteja de l’estómac o com a estimulant de la gana, cosa important perquè quan aquesta falta, ni estàs sa ni t’hi poses perquè et manca energia. A ella li anava especialment bé pel reuma i l’artritis. Quan vam sortir, refrescats, van fer unes avellanes torrades mentre el pare omplia les garrafes i vam fer tornada. Recordo pocs dies tant o més feliços, sense cap preocupació, gaudint de les “boletes” d’aquell beuratge ancestral.
Aquella nit, quan, disposats a sopar, donàvem gràcies a Nostre Senyor, l’àvia hi afegí un agraïment especial a Sant Mer. Encuriosit perquè no havia sentit a parlar d’aquell sant, vaig preguntar-li sobre la seva història, i ella, molt solemne, va explicar-nos com, mentre els exèrcits carolingis assetjaven Girona, quan va estar en poder dels moros, de l’estany de Banyoles sortia un drac femella, de les que se’n diu víbries. Era un ésser amb pits semblants als de les dones, ales de ratpenat i cresta amb punxes que li venien de l’espinada fins al caure de la cua. Molt ferotge, feia estralls a les tropes cristianes, i tenia tanta gana que es cruspia ramats sencers i arrasava tota collita. Però vet aquí que va aparèixer un monjo, en Mer, ermità conegut que, abillat amb un sac, un gaiato i una estola, va encaminar-se al cau de la bèstia i, com si res, va dur-la lligada pel coll com si fos la bèstia més mansa, al campament de les tropes de Carlemany.
—Aquest poble, de fet, du en honor el seu nom, fixa’t-hi, Domingo.
—Tens raó àvia! A-Mer!
La història va agradar-me molt i m’ha ajudat a mirar d’entendre què amaguen els noms i les coses, sempre dut per una curiositat que no he perdut mai. De fet, sovint em submergia per la casa en les meves exploracions: vaig començar per regirar a fons el lloc més calent de la casa i autèntic nucli neuràlgic, la cuina, on ajudàvem l’àvia a preparar els àpats, a mantenir el foc, dur més llenya, preparar el braser o escalfar les cassoles d’aram per després fer calents els llits. Al costat de la llar i la cuina, a la sala gran hi havia dues taules d’arbre blanc, un gran banc de fusta on menjàvem i xerràvem. En un extrem hi havia un armari adossat a la paret amb tots els estris de cuina: balances, un cabàs de farina, la pala de fornejar, pasteres i cavallets, granadeta, pastereta, panistra i un sedàs per passar la farina. Antigament es feien el pa al forn, que estava adossat a la paret, però l’edat de l’àvia també va fer-li declinar l’esforç de coure’l i una veïna li’n portava cada dia. Les cassoles eren d’aram o metall, i tenia una parola, un tinell per l’oli, dues casseroles amb tapadors i una greixonera. Els estris de comú eren una pala del foc feta de ferro i molt utilitzada, uns clemàstecs o cadena per aguantar l’olla amb el seu respectiu ganxo, unes lleves de ferro, la planxa de ferro per protegir la paret del foc, una escombra amb poc pelatge ja, un ventador, pala i estenalles, tot penjat dins del gran fumeral. L’àvia em feia posar la parola plena d’aigua las clemàstecs cada cop que feia bullir el tupi que preníem. A la fregadora o pica hi havia el cànter per dur l’aigua, el cullera amb dotze culleres (sis de llautó i sis de fusta), el plateret amb dotze plats fondos i dotze de pisa roja, una conca per l’aigua que utilitzàvem sia per rentar plats sia peus o el que fos. Damunt les postes de la pica hi havia una marmita de metall, una xocolatera, un cassó petit, dues paelles d’aram amb mànec de ferro, un tallant, també de ferro, unes graelles, una mitja lluna de metall amb mànecs de fusta, un morter de pedra, dos porrons, dos gots de vidre, una ganiveta, un canti de ferro, un paroler, una ferrada com a galleda d’aram, una escorredora, embuts, setrill i un porgador d’arròs. I també els estris preferits de l’àvia: unes tenalles, petites i grosses, gibrells, xurros i tupins.
A finals de novembre, encara en la tardor de l’any, van produir-se les primeres glaçades. Fent el sopar, l’àvia ens va explicar, com si estiguéssim a classe de cuina, que el trinxat de col i una petita rosta de cansalada calia menjar-la després de la primera glaçada, “i per a totes les altres també va bé!”, reia. Les fulles grosses es reservaven pel bestiar i, en arrencar-les, sortien les poncelles mig obertes que es cuinaven. Primer s’escaldaven les fulles, després es bullen les poncelles durant mitja hora, afegint-li les trumfes pelades i tallades durant un quart d’hora. Un cop cuites es trinxen amb un moviment de darrera cap endavant i de dreta a esquerra, i es giren fins que queda ben barrejat. Mentrestant, a la paella es fan les rostes que es posaran al damunt del bullit per servir-ho a taula.
I si bé és cert que aquella nit no vaig glaçar-me, en general, com que jo no estava acostumat a la temperatura d’aquelles terres, vaig passar força fred. Tinc els records com em repicaven les dents i el núvol de baf que se m’escapava boca enfora cada vegada que parlava fora de la casa on el que traspassava la geografia de la tramuntana m’esberlava els llavis i se’m ficava pell endins. Vaig tenir penellons com butllofes a les mans però l’àvia em posava un ungüent per protegir-me i guarir-me’ls. Em feia una mica de fastig aquella pasta, però vaig fer que sí, confiant en la saviesa que tenia l’àvia. Amb tot, m’encantava veure la boira baixa i humida, la que en diuen pixanera perquè tot ho mulla. Al matí ens havíem de rentar amb aigua freda i vam espaiar la higiene perquè tampoc calia lluitar contra la suor i la brutícia de fora es quedava als abrigalls, geps i bufandes que dúiem dia i nit. Com que l’àvia no tenia bestiar que compartís escalfor, només quatre gallines, ens passàvem les hores al voltant de la llar de foc, arraulits, i teníem escalfadors d’aram plens d’aigua prop de les brases, però molt de temps provocava mal de cap.