Vaig aprendre que no totes aquelles criatures de llegenda eren dolentes com creia, sinó que hi havia una bondat no cristiana i potser estranya però amb un sentit que m’atreia. Ella anava introduint el tema paulatinament, primer parlant d’un pastor que vivia als pirineus de Navarra i que un dia es va trobar un corb amb l’ala trencada. El pastor es malfiava d’aquelles aus i va dubtar si apedregar-lo o no. Sent de bon cor i naturalesa protectora, com a bon pastor, va penedir-se del pensament i, en comptes de posar-hi fi, va cuidar el corb i li va guarir l’ala. Amb la capacitat de vol ja recuperada, el corb va marxar. Al cap d’un temps, al bell mig de l’hivern, el pastor va caure en un esvoranc d’una gelera amb tanta dissort que es trencà un peu i no en podia sortir. Davant d’una mort segura per congelació, el pastor va agrair la sorpresa que aparegués una dama un xic estranya que va ajudar-lo a sortir i el va dur fins una cova en la qual, segons deia, hi vivia. Va guarir-li el peu i, sorprenentment, l’endemà ja podia caminar. Abans de marxar, van acomiadar-se i la dama li digué:
—Tu vas fer el bé un dia quan em vas ajudar. Si no hagués estat així, t’hagués llevat els ulls a tu i tot el teu ramat. Però vas salvar-me la vida i jo ara te la salvo a tu.
El pastor va entendre que la dama era un bruixa i que se l’havia trobat en forma de corb. Va aprendre que és millor fer el bé i que no s’ha de témer les bruixes si no els fas cap mal, tot el contrari.
Una altra nit va parlar-me de les dones d’aigua, les nimfes dels boscos i de les aigües dolces com els rius, llacs, estanys, gorgs… Sortien les nit de lluna plena i conten que són precioses amb les seves cabelleres destrenades que els cascadegen fins als peus. Cabells d’or o de tons d’aram, amb ulls blaus o verds maragda. Sempre van completament nues o amb tuls que transparenten i permeten veure les seves línies corbes. També hi ha qui diu que les ha vist en forma de papallona o espiadimonis. En tots els casos, provoquen la follia en els homes, però les més conegudes per l’àvia eren les aloges del llac de Banyoles, al bosc de les Estunes, que no tractaven malament les dones:
—Diuen —va somriure’m, múrria— que una dona del poble va ensopegar per sorpresa amb elles al voltant del llac i els hi va oferir ajudar per fer la bugada. En agraïment, li van omplir el davantal d’or sota la condició que no mirés què duia fins arribar a casa. Així ho feu i se’l va poder quedar. Però una veïna envejosa va voler fer el mateix i la impaciència va fer que mirés abans d’hora, convertint-se l’or en grans de segó. En una altra ocasió, una dona embarassada va sentir els dolors de part sobtadament, en passar pel costat d’un estany. Les dones d’aigua la van ajudar amb amabilitat i al nen mai li va faltar de res. Com veus, Domingo, són juganeres i entremaliades com els follets, però de bon cor si no hi tens cap mena de maldat.
Va explicar-me que els folletsde la contrada la protegien de qualsevol malifeta de bruixa, dimoni, drac o gegant. Es veu que eren molt petits i entraven de nit per sota la porta o a través del forat del pany. De vegades mirava de quedar-me despert per si els veia entrar, però la son em vencia sempre. Els follets ajudaven l’àvia a que tot estigués sempre net i en ordre, tenint cura del bestiar. S’enfadaven si hi havia desgana per netejar, i llavors es venjaven, per exemple mullant els cabells perquè fes mal en pentinar-se.
I quan vam posar-nos de ple en les històries de bruixa, l’àvia, que sempre m’explicava les històries de cap, va llegir-nos els versos d’un llibre que li havia donat la vella de Sant Julià:
Ab cert greix fus. Com diu la gent,
se fan ungüents e bruxes tornen;
en la nit bornen, moltes s’apleguen,
de Déu renegant, un bóc adoren
totes honoren la llur caverna
qui’s diu Biterna, mengen e beven;
aprés se lleven, per l’aire volen,
entren on volen sense obrir portes.
Moltes n’han mortes, en foc cremades
sentenciades ab bons processos
per tals excessos en Catalunya.
En acabat, va explicar-me la història de les bruixes del castell d’Anglès, que antigament era centre de reunió de totes les bruixes de la rodalia. A mitjanit sortien de casa sense fer fressa, quan tothom ja dormia. Si eren casades, posaven un tió en el seu lloc del llit marital per despistar l’home si es despertava. I si tenien fills, escopien tres vegades a terra i les escopinyes responien per elles si els petits cridaven. Abans de fer-se l’unta per poder volar posaven dues calderes al foc, una de brou per refer-se amb bona escudella en tornar, i una altra on bullir herbes i bèsties emmetzinades que servien per llur malifetes. A dalt del castell dels Cabrera hi tenien el seu cau d’aplec, i hi feien un ball rodó.
Els seus poders variaven molt. Quan volien que hi hagués pedregada, per exemple, totes les bruixes orinaven dins d’un sot i, un cop ple, el picaven amb una vara de freixe amb nous nusos: d’allà en sortia una boirina que formaria el núvol que duria la pedregada. Per altra banda, també feien beuratges i ungüents que havien après des de la bruixa grega Medea, també especialista en fer reviure els morts.