Al tenir el Tagamanent a la vista, amb una embranzida forta ens arribarem al cim de la muntanya, passant per un caminet quasi perdut i rebent un sol que cuitava a torrar la pell i regalimant de suor. Al aviar el turó de Tagamanent era mig dia i el so de les campanes feria l’espai amb el toc de l’Avé Maria. Àgilment descendirem vers l’esplanada de Can Ballver i saludant els habitants d’aquell mas ens proposarem arribar fins dalt el turó. Les nostres roges donzelles reposaven a la ombra d’un arbre mentre els camallargs dels homes s’enfilaren turonet amunt.
Essent dalt anàrem de dret a la Rectoria i una munió de gossos amb lladrucs eixordadors i terrabastall de llaunes sortiren a rebre’ls .Com a mida de prudència els arribats empunyarem fortament els bastons esperant la sortida del Rector i aquest tragué el cap per un finestral escridassant els gossos perquè callessin. Avançant-se l’Esteve li pregunta si havia rebuda una lletra notificant la nostre arribada. Ell respongué que si, que l’havia rebuda el dia anterior perquè allí les cartes que arribaren més aviat son de vuit dies i a vegades de tres setmanes inclús els diaris hi tot. Per tan no havia pogut contestar la carta tal com li demanàvem i a més si ho hagués fet li hauria costat més, al preu de mig jornal d’home per baixar-la fins Aiguafreda. Davant aquest estat de comunicacions tant deplorable, no sabérem que respondre i la majordona baixa per obrir-nos la porta on hi havia encastat un cartell que deia” Aquí no se despacha”.
Amb aquest munt de males impressions traspassarem l’entrada, sentint-nos forçats a tapar les fosses nasals a causa de les fortes essències que expandia aquella mena d’estable i ens trobarem enfront del Sr. Rector, qui és de mitjana edat, aspecte ferreny i enraonar cerrut; portava una peça llarga de diferents colors negrosos i que en altre tems segurament havia sigut sotana. Ens deixava veure un pam o dos de calces de vellut i enraonava amb “caliquenyo” a la boca. Prenia cafè aleshores i ens feu assentar.
Coses misterioses.- Ahir vaig rebre tres cartes, ens diu el Sr. Rector bo i mostrant-les una que és de dol, l’altre de mon germà i la vostre que per cert no porta segell lacrat, i a més la lletra del sobra no correspon a la de la carta lo qual fa veure que ha sigut oberta.
- “Es cosa ben estranya aquesta, puix jo mateix l’he escrita, hi he posat el segell i l’he tirada al bussó”. El guia li respongué:
Per això mateix que l’he trobada misteriosa, ja la hauria llançada a no esser que portava el segell de la Parròquia de Samalús, i això em comprometia: Oh no us cregueu!. És sols pels segell que us he rebut aquí dalt.
- Nosaltres son de Can Massaguer de Samalús li esventa l’Esteva
- De Can Massaguer diuen?. No pot ser, si l’altre dia hi vaig enraonar amb l’amo Massaguer, i va estar aquí dalt.
- Perdoni vostè deu estar equivocat perquè aquest amo Massaguer que diu esser de Samalús no existeix.
- Com s’entén que m’equivoco, si el conec sobradament és molt amic d’en Bori i l’altre dia mateix en va saludar.
Que no serà aquest, que si ho serà es va armar un embolic, que en treballs poguérem desfer i de fet constituí això un segon misteri, als ulls del Sr. Rector. Per fi preguntarem:
- Doncs que podrem pesar-hi la nit aquí?
- Ah no, ja tinc lloc però no vull fer-lo servi, perquè pel rentar no em surt a conte………..
- O ni pagant tot lo que sia?
- De cap manera, ara si volen dormir a la palla………….
- Gracies Sr. Rector i dinar tampoc podem fer-ho.
Això si, va contestar amb tot aplom mentre la poruga majordona treia el cap per la cuina posant les orelles dretes, i arrufant el nas.
- Eixís digué l’Esteve, bé daurant tenir algun conill o pollastre per matar?
- Mala cosa demanen, de conill no més en tinc un que el guardo per la Festa Major de Setembre, i el pollastre me sap greu matar-lo……Aquí va fer una pausa, cala un parell de pipades al ressec caliquenyo i com si es repenses.
- Ah de comptar que som 9 persones, intervingué l’Esteve.
La majordona atrafegada i anguniosa, sortí dient que encara tenia de rentar els plats, i que per 9 persones no tenia prou vianda, acabant per indicar que a Can Bellver ens serviran al nostre gust. El Sr. Rector respongué, que de menjar no esperéssim trobar-ne en lloc, i per altre part la nostre carta no deia res del dinar.